Reflexions...

Un relat de: Hell

Quan tornava de l'hospital, caminant amb el meu pare al costat, em sentia bé per què tampoc havia anat tan malament, excepte el "petit" accident, al final, els meus amics s'ho havien passat bé i jo en el fons creia que també. En aquells moments, pujant amb el meu pare, parlant de la passada nit, continuava pensant el mateix... Ara ha passat un dia, una nit de somnis m'ha ajudat a reflexionar i reaccionar, quan jo ahir vaig explicar la meva experiència als meus amics... no ho sé, ahir no hi vaig caure, però ara m'adono que molts d'ells passaran una nit a l'hospital per les mateixes causes que jo i al sortir ja tornaran a pensar en beure, això si es que surten de l'hospital...

No vaig beure tan que jo recordi, però soc conscient que l'alcohol va tenir uns efectes devastadors en el meu organisme, estava contenteta quan vaig començar a vomitar... diuen que hem vaig quedar blanca de cop, jo veia doble, sentia com tremolava del fred que no arribava a notar, va arribar un moment en el que ja no vocalitzava i no tenia forces ni per obrir els ulls, sentia veus confuses, veus amb por i preocupades, vaig sentir com parlaven amb els meus pares per el telèfon i els feien venir cap on érem... desitjava tirar-me per el balcó en aquells moments, però no tenia forces ni per demanar que m'aixequessin... Van arribar els meus pares, no els veia amb claredat, els meus ulls no funcionaven, no reaccionaven a les meves peticions... Hem van portar cap al llit, jo sentia com em tremolaven les dents del fred que hauria hagut de sentir si hagués estat en condicions normals... allà estirada em pensava que hem quedava en coma... perdia el coneixement uns segons i el tornava a recuperar... Ara baixava les escales, més ben dit hem baixaven per les escales el meu pare i un amic... sempre m'en recordaré d'aquella sensació, sabia que m'estaven baixant però no tenia forces ni per obrir els ulls, ni per esforçar-me a escoltar una mica... Al cotxe, estava estirada en un cotxe, ara asseguda a la sala d'espera de l'hospital, algú va cridar el meu nom, em van ajudar a aixecar-me, no podia, hem van arrossegar... hem vaig girar per veure qui deixava enrera, vaig veure la Mar, allà dempeus mirant-me... hem vaig sentir malament... estirada a la camilla d'urgències, a pediatria... hem punxaven, hem feien preguntes, hem va semblar sentir que estava a 34 graus, perdia i recuperava el coneixement, estava tapada amb una maquina que emetia aire calent, suava, me la van treure... vaig dormir... Al matí, el meu pare estava al meu costat, sabia que la meva mare estaria dormint a casa, estaven molt preocupats, hem van explicar els meus càstigs...entre ells el de fer aquesta redacció, he de fer constar que ho estic fent voluntàriament, no vull perdre cap amic sabent que li podria obrir els ulls amb aquesta redacció. Hem van explicar que havia patit una hipotèrmia, la meva temperatura corporal va disminuir fins als 32 graus, un pre coma etílic, si m'arriben a deixar a casa de la meva àvia, com volien alguns, m'arribo a morir... Quan ja estava millor, estirada a la camilla de l'hospital vaig trucar a la Mar, estava dormint a casa meva... vam parlar, estava preocupada i jo hem sentia culpable... Vaig estar dos o tres hores estirada sense dormir, volia anar cap a casa... per fi hem van donar l'alta. No va haver ressaca, a l'hospital ja es van encarregar de medicar-me bé. A casa, hem van preguntar com estava i aquestes coses, però no es va tornar a parlar més... Vaig parlar amb amics que havien estat amb mi aquella nit, no eren gaire conscients del que m'havia passat. Cap a la nit vaig rebre la trucada de la mare d'una amiga i a partir de llavors, hem vaig començar a sentir veritablement malament... Volia dormir, vaig posar-me al llit i vaig somiar... Jo estava estirada a la mateixa camilla de l'hospital i veia com els meus pares ploraven, hi havia molta gent, familiars, amics... molts ploraven... ho vaig entendre...m'havia mort, els meus pares començaven a esbroncar-me... Hem desperto, hem sento afligida... estranya... Vull que els joves de la meva edat entenguin que estan jugant en un joc molt perillòs... Però sé, ara per experiència, que això, costa d'entendre fins que no ho vius molt a prop o en la teva pròpia pell, i hi ha gent que ni vivint-t'ho en primera persona ho entenen ...
Sento molt que m'hagi donat compte del mal que m'he fet bevent i de com m'he estat jugant la vida, quan jo ja estava avisada de tot, ja ho sabia... però no m'adonava compte, pensava que era impossible que hem passes a mi... M'agradaria saber quants testimonis com el meu, quants estudis, quantes enquestes, quantes campanyes, quants pares preocupats necessitem perquè el món dels joves s'adoni de que no fa res més que jugar-se la vida constantment fins que ja no queda vida per jugar... Hi han hagut amics que quan els he explicat la meva experiència s'han preocupat, s'han conscienciat, en certa manera m'alegro que m'hagi passat això per què he trobat amics suficientment madurs i responsables per adonar-se de que volen acabar amb aquest joc, però també he trobat altres amics que m'han dit alguna cosa així com: no et preocupis, d'aquí dos setmanes podràs tornar a beure, llavors ja quedarem... en sentir això, m'adono de que hi ha gent que poden acabar en un hospital fins a tres cops per el mateix motiu i tornar a caure sense adonar-se de que són uns inútils que s'estan destrossant la vida i que no arribaran en lloc, a mi aquesta gent m'espanta i pateixo per ells, no vull que hi hagin accidents, ni morts, ni víctimes de res ni de ningú...
No crec que això que escric obri els ulls a molta gent, m'agradaria però. La vida és molt curta de per sí com per reduir-la encara més amb substàncies inútils que semblen ajudar-te a sentir-te millor i fan tot el contrari. Ara sé, que aquesta nit no la podré oblidar mai, però tampoc la vull oblidar, hem fa recordar i evitar que hem torni a passar mai alguna cosa semblant, mai més tornaré a beure...
No he patit una ressaca física, però si psicològica... espero poder patir-la tota la vida per no tornar a equivocar-me mai més, m'agradaria dir que si no m'hagués passat el que em va passar pensaria el mateix..., però sé que he obert els ulls gràcies al que em va passar, és trist...
"Quant tornava de l'hospital, caminant amb el meu pare al costat, em sentia bé per què tampoc havia anat tan malament, excepte el "petit" accident, al final, els meus amics s'ho havien passat bé i jo en el fons creia que també." Així hem sentia desprès de tornar de l'hospital...encara no havia obert els ulls...sabia que no voldria tornar a beure però no era conscient de com havia estat... així es com crec que pensen molts dels que surten de l'hospital, tornen a beure i mai obren els ulls... aquests són uns inútils que no saben viure...

Comentaris

  • Enhorabona[Ofensiu]
    Jondalar | 24-03-2005

    Bona redacció i bona dosi de maduresa. Apendre dels errors és fonamental. Com diu l'altre amic, dissemina'l. Ets una persona intel.ligent. Segueix escrivint.

  • Valor[Ofensiu]
    Helea | 24-03-2005 | Valoració: 8

    M'ha agradat el teu relat, perquè pots veure com realment prens consciencia de les coses, crec que els qui llegeixin aquest relat també han de conscienciar-se, tots hem vist la típica escena, d'una persona que va molt passada, però el problema és que tots en algun cop de la nostra vida també em pillat una gran borratxera, alguns han tingut més sort, i no els hi ha passat res, però també cal dir que molta gent ha mort i no ens parem a pensar.
    Una abraçada!!!

  • dissemina'l[Ofensiu]
    fill de les ombres | 31-01-2005 | Valoració: 8

    dissemina el teu relat! són molts els joves que lamentablement necessiten sentir el perill proper per adonar-se de les bogeries que es cometen...
    és bo que tot i ser molt jove sàpigues adonar-te de tot això i ho sàpigues pair i reflexionar.
    passa el testimoni... dissemina-ho...
    ... i segueix escrivint

l´Autor

Hell

1 Relats

3 Comentaris

1266 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor