Reflexions... d'un dia gris i trist...

PARLA AMB ELS ANGELS....


Quan els llums s'apaguen, la vida es torna gris i entrem en un món inversemblant on podem olorar essències d'un altre temps... essències que ens fan mal i ens angoixen deixant-nos un regust amarg a llàgrima crua..
Aixó era almenys amb el que mariona es trobava en cada moment en el qual s'endinsava en l'univers del gran Morfeu.

Eren les 6 del matí, i com cada matinada de juliol, ella, sola, es llevava serenament , es vestia, s'empassava tres o quatres llesques de pa eixut amb fortmatge sec i un got de llet agre; s'asseia al sofà i tornava a aclucar els ulls fent memòria... altre cop es trobava enmig d'aquell camp redreçat per un laberint de flors musties on es va perdre part de la seva vida... on el va trobar a ell.

L'Aleix caminava sense parar, cridant i rient el seu amor a la vida, somniant el demà i ballant el present. La Mariona, sempre al darrera, l'escoltava atentament aprenent del seu mestre, l'amor i el desig fusionats en un sol mot... ALEIX. Com cada divendres, havien quedat al parc dels angels per parlar de poesia i escriure junts lletres que possiblement musicarien el dimarts seguents al conjunt de les cordes de les seves guitarres. Ell havia començat a parlar sobre els àngels, curiosament el mateix nom del qual s'apropiava el parc. Aquell dia però, l'aleix no semblava el mateix de cada dia que havien passat junts; els seus ulls ja no brillaven com sempre i la melodia enganxosa de la seva veu, ja no sonava tan melosa com la que a cada instant feia trontollar el cos de la noia.
Aquella tarda, l'Aleix anava més de pressa que mai i semblava que el seu pas es dirigia cap a un punt de l'horitzó on es disposava a trobar alguna cosa més que la inspiració per a la seva música i reflexió.
De cop i volta un xisclet ràpid i malsonant va fer embadalir els sentits auditius de la Mariona i l'Aleix va començar a correr cap a una paret groguenca, plena d'estelles de fusta i pintades... semblant a un intent de qualsevol de les obres modernistes de l'època de les avantguardes a Catalunya.
Era tot molt desconcertant, el xiulet tornava a sonar i ara ja no es podia veure l'Aleix en cap lloc del camp on paraven aquells divendres suposadament feliços...

Paaam... era un tret... fum... boira... música dansaire semblant als instruments que creaven melodies a l'edat mitja.
La Mariona es torbava a terra sola i el món de sobte s'havia apagat. Tot era fosc i en el fons d'aquest buit es divisava una taca marró xocolata sense figura. El CAMP? la paret? L'ALEIX? les xerrades sobre els àngels?
què significava tot allò?... on s'havia ficat el món real? Aviat la Mariona descobriria que el parc dels àngels no era tot el que semblava. La taca marró a poc a poc aniria adquirint forma per convertir-se en un triangle que...

"SHE TALKS TO ANGELS"... ELLA es tornava a trobar al sofà amb la llesca de pa eixut i el seu formatge, que ara ja no era tan agre com el record... va recordar aquestes paraules, i, es deixà caure en un mar de llàgrimes; no deixaria que de nou el malson l'atrapés..o almenys fins demà al matí, en un altre esmorzar fatídic... bona nit món cruel..


CONTINUARÀ----{ESPER DEixar.vos amb les ganes¬¬))