Records

RECORDS



M'agradaria poder veure el vent, no tan sols percebre la dansa de les fulles al seu pas, el balanceig dels llençols blancs eixugant-se al sol, o el cop de la finestra oberta picant contra la paret. Voldria descobrir l'essència de la vida, que fa que les persones ens manifestem d'una forma o una altra, anvers les contradiccions que sorgeixen mentre dura la nostra existència.

Els records que tinc més vius són els de la meva infantesa: els records dels sentits, les primeres experiències amb la vida. Encara puc sentir els sorolls, com els que feien les claus del meu pare abans d'obrir el pany de la porta de casa, jo era la primera en saber que ell arribava i corria pel passadís fins al rebedor; quan ell entrava em trobava esperant-lo. La "Para Elisa" que cada tarda tocava al piano la veïna del quart i que tan sols en podíem gaudir d'un tros, sempre el mateix, al arribar a una determinada nota s'entrebancava i tornava a començar; no sé si ella des del seu pis era conscient que la resta de l'escala esperàvem sentir algun dia la peça sencera. Puc encara escoltar el silenci, cap al tard, d'aquell gran pati interior de mançana tan sols trencat pel mormoleig dels coloms; en els edificis del davant es començaven a obrir llums a les diferents estances, com si fos una pàgina de vinyetes d'un còmic, hi apareixien persones que entraven i sortien, s'asseien o s'aixecaven, llegien o parlaven... Des de la meva finestra imaginava les seves vides. El rellotge de la sala que amb un tic-tac solemne anava marcant inexorablement el pas del temps per a tots.
Després de dinar, la mare fregava els plats a la cuina i el pare s'estirava a la "cama turca" del "quarto d'estar" a fer la migdiada, jo em posava al seu costat i amb tendresa feixuga li acariciava el lòbul de l'orella, suau , flonjo, i amb la mansa respiració de qui mig dorm esdevenia un moment màgic.
Percebo encara les olors de les roses de maig de la terrassa que portàvem a l'escola per a la verge, en vaig agafar una massa oberta i traient-li uns quants pètals de enfora es transformà en poncella; la mare deia que en prengués una altra, però a mi m'agradava aquella. La flaire de la pastisseria camí de col·legi...L'olor de la pluja als carrers es colava per portes i finestres impregnant el pis d'una humitat grisa, era llavors quan em posava les botes d'aigua blaves i buscava els bassals per tots els passejos i avingudes, com més profunds millor...
Recordo l'esclat que feia la primavera en els arbres; d'aquelles branques que semblaven seques, en sortien uns botons glaucs que en un no res es convertien en fulles d'un verd brillant, una nova vida. El cel d'un blau intens. El sol resplendent il·luminava la meva ciutat i donava colors als edificis a les places i a tot allò que els meus ulls podien veure. Amb el bon temps i l'abric guardat a l'armari, als carrers s'hi passejaven senyores amb unes panxes grosses i rodones...Tot apuntava a una renaixença en el cicle vital en el qual jo era immersa. Els dies es feien més llargs, nous aromes, nous sorolls, noves esperances. Em ve a la memòria la nevera de casa, gairebé sempre buida, tan sols hi havia l'imprescindible; una tarda arribant de l'escola, en el prestatge del mig hi reposaven dues bosses grans de paper marró plenes de maduixes vermelles i sucoses, el pare les va comprar manifestant, potser inconscientment, el seu estat primaveral.


Petits retalls d'infància que ara donen forma al teixit de la meva vida. És en la nostra memòria, en els primers esdeveniments, les olors, els sorolls, la suavitat del nostre tacte maldestre, el sabor dolç de les maduixes, els colors dels nostres dies de mainada el lloc on es troba l'essència de la nostra existència..., és aquí on descobrim la màgia del vent, que tan sols veiem en les fulles dansant, els llençols blancs onejant o el cop de finestra contra la paret. El record, com el vent és la força que, similar a un encanteri, empeny la nostra vida.




Virginia
8-II-06