Records

De totes les persones que hi havia en aquell moment, vas ser tu qui em va donar la força necessària perquè jo comencés a caminar per el meu propi peu, sense dependre
de ningú. No te'n recordes ?


Va ser l'hivern de 1987, si home, quan es van posar de moda anar amb aquella sombra d'ulls i aquelles hombreres que semblava que animessin anar a la guerra.
Comencés a recordar ?


Aquell dia va ser el dia més feliç de la teva vida, o almenys és el que em vas dir tu, aquell dia que per primera vegada ens vam despertar junts. Encara no recordes ? Està bé t'ho explicaré.


Va ser dia de pluja, de fet aquell hivern el que era estrany era un dia de sol, però per mi va ser un dels dies més clars que havia vist. Em vas fer sentir coses que pensava que era impossible que existissin, massa felicitat en un món ple de contradiccions. Ostres, encara penso en el moment que vas decidir dirigir-me la paraula, he de confesar-te que quan estic davant d'algú estic tensa , em fa por que puguin dir alguna cosa de mi, però tu, com explicar-ho amb paraules, calidesa, comfort, tranquilitat, potser aquestes són les millors per definir el que sentia. Em feies sentir que dins d'un món gris jo era de color .


Però ara, ara tot ha canviat. Des des que vas marxar , els dies i els mesos són horribles, sento que cada dia que passa desapareix una part de mi. Crec que el final em convertiré en una sombra com tots els altres. Els dies mai més tornaran ha ser com els d'aquell hivern.


L'únic que em manté amb una petita esperança és saber que em reuniré amb tu tard o d'hora. L'únic que m'impedeix que sigui d'aquí poc és que en el teu últim sospir em vas demanar que continués viva perquè així tu continuaries viu.


Però de totes maneres jo ja estic morta, morta en vida.