Records

Cada dissabte, quan vaig al cafè de la cantonada veig a una al•lota. La veritat és que no la conec de res, però quan la veig, asseguda a la mateixa taula de sempre, llegint el diari, amb la seva tassa de cafè, em recorda a tots el relats i les fotografies que em mostrava la meva padrina de quan era jove.

Era una al•lota amb els ulls verds, petits, però molt expressius. Els cabells color d’or, llargs, i un poc arrissats. Tenia un nas petit i recte, i els seus llavis no eren ni molt gruixats, ni molt prims, però amagaven una gran rialla. Les galtes ressaltaven degut a la seva pell pàl•lida. Tenia un cos prim però esvelt. Era baixeta, amb les cames curtes, però encara així penso que era perfecte.

Ella mateixa es descrivia com una persona amb un caràcter fort, a vegades difícil de manejar, però a la vegada amable i molt romàntica. Era molt curiosa, li cridaven molt l’atenció els detalls de tot el que l’envoltava. També sabia apreciar el que tenia, i posseïa una generositat sense límits: ho donava tot i mai esperava res a canvi. El meu padrí la veia sobretot com una al•lota senzilla, molt alegre i amb una vitalitat contagiosa que el va enamorar.

Ella ha estat un exemple a seguir per a mi, i encara que em costa, tenc l’esperança de arribar a ser com ella en un futur. Sempre esper que sigui dissabte, per tornar a recordar.