Records per no oblidar

Des de fa algun temps, el meu pare pateix una malaltia, se li va fer un "bony" a l'intestí i l'han hagut d'operar ja dues vegades. Ara més o menys ja està bé, però a vegades ha d'anar a l'hospital, a fer-se revisions perquè tot vagi bé.
Porta un catèter, es veu que porta tots els medicaments aquí i així no ha d'anar tant sovint a la farmàcia.
Ha estat molt de temps a l'hospital, ho ha passat realment molt malament, anar a l'hospital cada dia es va convertir en una situació familiar, però semblava que tot tornava a anar bé.
La veritat es que tot i això no estic molt tranquil·la, perquè fa poc a la meva avia se li va escapar que el meu pare tenia càncer... càncer... malaltia que es podia tornar a reproduir... Més endavant veuria que seria una paraula que mai podria oblidar...
Des de que la meva germana i jo ho sabíem, enteníem moltes més coses... anava tres vegades a la setmana a l'hospital per seguir un tractament, la quimioteràpia...
Molta gent em preguntava per ell, em molesta, sé que no ho fan amb mala intenció, però em molesta moltíssim... Tan malament està?
De vegades... Totes aquelles idees que construíem tant a poc a poc: que estava bé, que s'estava recuperant... es desfeien quan ens mirava amb aquella cara de dolor, sense dir-ho per nosaltres... Mai oblidaré aquella mirada... Mai... No el volíem mirar per seguir pensant que tot anava bé...
Vaig marxar de viatge de final de curs, cinc dies. Quan vaig trucar a casa meva, ningú em va contestar, cosa molt rara... Però bé, no li vaig donar importància, mai em vaig imaginar el que m'esperava.
Quant vaig tornar, la meva mare m'estava esperant, em va preguntar que com havia anat tot, li vaig dir que molt bé, i li vaig explicar que havia trucat a casa però que no hi havia ningú. La cara li va canviar. Em va mirar amb aire de tristesa i em va explicar que el meu pare tornava a estar a l'hospital, la cara em va canviar a mi també... Sabia que aquella vegada, era diferent... "no... no..." pensava dins meu, no volia que tot es repetís... Em va preguntar que si volia anar a veure'l, efectivament, vaig dir que si, i vam marxar les dos cap a Barcelona, a l'hospital de Sant Pau... Lloc que m'esgarrifava, i que havia jurat no tornar a trepitjar si tot anava bé... Però no era així...
Quan vaig entrar a l'habitació de l'hospital, em va somriure. La seva mirada era apagada i estava ple de tubs pels braços. Em feia mal només mirar-lo, havia perdut molt de pes només amb els cinc dies que feia que no el veia, però seguia sent el meu pare, l'home al que tant admirava... El meu home... Vaig córrer a donar-li un petó i una abraçada, i com sempre, em va dir que estava bé, i que dintre de poc, tornaria a casa, que era com les altres vegades... Però la seva mirada... No ho era.
Vaig seure al seu costat i li vaig explicar com havia anat, les meves batalletes del viatge, tots els detalls. Em va estar escoltant tota l'estona, i em somreia, veure'l somriure estant d'aquella manera em feia feliç. Vaig estar molta estona amb ell, però ja era hora de marxar, el que més desitjava era tenir-lo a casa quan abans millor i tornar a estar tots junts.... Em va donar un petó, i em va dir que estava molt orgullós de mi i que m'estimava moltíssim. Em va somriure... Van ser les ultimes paraules que vaig sentir d'ell, pocs dies després ens va deixar, ens va deixar per sempre... El meu desig no es complirà mai... Mai oblidaré aquell somriure... Les últimes paraules... Aquella mirada... A ell...
Moltes preguntes s'apoderaven de mi: perquè a mi? Perquè ell i no jo? Tants perques que no es resoldran mai....No m'ho volia creure... D'alguna manera els meus pensaments eren egoistes, preferia tenir-lo amb mi malament, que no tenir-lo mai més, cosa que segueixo pensant avui.
El que més trobo a faltar, per insignificant que sigui, són els seus petons, però encara recordo la seva olor, la seva mirada, aquelles últimes paraules... Aquell últim somriure.
*Els dies que van seguir la seva mort, viuen amagats sota una boira densa, que encara m'ofega de nit quan angoixada, em desperto veient la seva cara i cridant amb desesper el seu nom. De l'enterrament en guardo tan sols, sensacions esparses, que m'arriben de lluny, com fotografies que un deixa en el fons del calaix amb l'esperança de no retrobar-les mai més.*
Aquell mes va passar lentament, sense fer soroll...
Havia de tornar a les classes, però res tenia sentit, no tenia ganes de res.
Ara la meva germana, la meva mare i jo, ens havíem d'unir més que mai. Havíem perdut les tres algú molt important per nosaltres, havíem perdut el "pilar" de la nostra família.
M'hagués agradat que el meu pare ens hagués pogut veure créixer, riure, plorar...
El més difícil de tot això? Assimilar algun dia, que mai més el tornaré a veure i que mai tornarà a entrar per la porta després de treballar, i que mai rebré un peto seu, ni el tornaré a abraçar... Cada dia penso en ell, i recordo les ultimes paraules, la ultima mirada, i l'últim somriure. I penso què pensaria ell de mi si em veiés ara... El dia que ens va deixar... un tros de cada una, de les tres, va morir amb ell, però crec que la meva mare, aquella dona a la que admirava tant, amb el temps, he pogut veure, que va morir amb ell...
Només em queden records d'ell, records per no oblidar...
El significat d'aquesta vida? No el sé, el segueixo buscant cada dia que passa. Suposo que fer sentir especials a les persones que més estimes, i que algú et faci sentir de igual manera. Potser el meu pare es va quedar a mig camí de la seva vida, però em va fer sentir especial, molt especial...


Després de set anys, els segueixo anhelant. Segueixo sense creure que això és real, i segueixo recordant aquelles paraules, aquella olor i aquella mirada.
Ara sé del cert que la meva mare va morir amb ell, i això també fa mal.
Aquest escrit el vaig fer quan tenia dotze anys, ara en tinc dinou i cada cop que el llegeixo em fa recordar aquells moments horribles. Moments que espero que no hagi de passar ningú, encara que hi ha massa gent que perd a aquella persona que el fa sentir especial.


*Aquest paràgraf el vaig treure del llibre "Un estiu amb l'Anna", però crec que no hi ha paraules millors per mostrar el que se sent aquells dies després... Ho vaig sentir tal i com ho vaig llegir.