Rebel·lió

Rodolphe-Auguste-Sernin de Lacrotte de la Ruelle, vescomte de la Guenon seu avorrit al tron de palau. Un fil de bava generós li humiteja la pitrera. És miop, geperut i curt de gambals, i la Providència també li ha negat la bellesa interior.

Els temps estan canviant i la monarquia, que ell representa indignament, té alguns detractors a la contrada. Hi ha un manat d'il·luminats que, contaminats per idees forànies i impies, difonen en murmuris quimeres sobre una edat imminent de fraternitat. Els comerciants, tot i no entendre-hi gaire, se'ls escolten perquè els sembla que en la nova era podrien estalviar-se impostos. I al poble menut, tothom ho sap, tant li és ballar al so d'una música com d'una altra.

El vescomte, tot i les seves limitacions, s'ha adonat que el món que ha heretat no és el del seus avantpassats. Es lamenta de no haver-ne sabut aturar la degradació: tres o quatre execucions exemplars a la plaça del poble hi haurien estat prou. Per sort hi ha Arnolfini i von Schinken, que a més d'instruir-lo sense èxit en els rudiments de la música, la dansa i la retòrica el primer, i les matemàtiques, la lògica i l'esgrima, el segon, han estalviat vessaments de sang gratuïts.

La baronessa de M. fa estona que espera una mirada, un gest, una paraula d'atenció del vescomte. Però ni el geni d'Arnolfini, que els acaba de dedicar una peça al pianoforte, ni encara menys l'admiració de la dama no el treuen de l'atmosfera d'atordiment que l'envolta.

Cau la tarda, el silenci es prolonga i la baronessa plora llàgrimes de desesperació. Von Schinken estudia una jugada de dificilíssima resolució al tauler d'escacs. Quan Arnolfini vol incorporar-se al joc la baronessa els insta a abandonar la sala: vol desafiar d'una vegada el menysteniment de l'home que estima. Perquè la baronessa, bella, culta, virtuosa i rica, tocada per la fatalitat, ha posat el seu cor en les mans del vescomte.

-M'estimeu, oh vescomte?

-Però què és amor?-la pregunta no sols és dilatòria, sinó producte de la ignorància.
Hi ha esperança? La baronessa s'aixeca. Fa mesos, des que va ser conscient de la passió que la consumeix, que, aplegant arguments dels clàssics i dels moderns, estudiant cada inflexió de la veu i cada gest, ha concebut un commovedor monòleg. Li vol parlar de l'amor com a força de la naturalesa, garantia de la vida, pauta de conducta. El discurs vindria reblat amb una declaració tan sincera i commovedora que el vescomte, estovat per la seva saviesa i força d'ànim, transmutaria el menyspreu per una abraçada, ni que fos fraternal, que no és poc per començar.

L'emoció és tan intensa, però, que per culpa de les nits en vetlla, de la secreció alterada d'humors i, sobretot, segons certificaria von Schinken, d'un estofat de dubtosa qualitat sanitària, la baronessa mor als peus de l'ésser indigne del seu amor.

La fatalitat vol que aquell sigui el moment elegit pel comerciant Vautrin, autoerigit cabdill dels descamisats, per irrompre davant del vescomte i anunciar-li uns canvis que convertiran el vescomtat en una república preclara on brillarà per sempre més la Raó. El burgès, empès per l'aiguardent, la traïdoria i la daga que duu a la faixa, anuncia amb insolència que té cinquanta homes esperen un gest per passar per les armes la confiada guarnició de palau. I al vescomte en primer lloc, afegeix seriós.

La mort evident de la baronessa, que havia rebutjat públicament Vautrin tot i la bellesa i fortalesa interior i exteriors amb què la Providència l'ha dotat, deixa el vescomte i el cap rebel cara a cara. La bava del noble deixa de fluir i un tel de malícia enfosqueix la mirada del burgès. Tots dos s'abracen com germans i durant una nit en vetlla conceben un nou ordre tirànic, esborrat al seu torn per la decapitació conjunta i científica amb que culminarà la rebel·lió definitiva, guiada pels defenestrats Arnolfini i von Schinken.