Realment no ho se

Un relat de: Slanak

Una expressió de soledat nubla la seua cara. Te un cos esvelt i sinuós, que fa dubtar de la veracitat de la seua penosa existència. Els seus ulls, verds al natural, reben un lleuger toc cristal·lí produït per el transparent líquid que brolla dels seus ulls. Ella, que confiava segament en una persona, ara es veu obligada a reuir d'ella en pocs segons. Davant aquesta llastimosa visió, no puc més que xiuxiuejar un simple "perdona" que no arriba a eixir dels meus llavis. Després d'uns segons eterns de dubte, pitjo el fatídic gatllet que amb sorprenent velocitat perfora el seu cor.
Una mort ràpida... S'ho mereixia, després d'una existència fútil i desesperançada no puc oferir-li res més que una mort ràpida i sense sofriment. Pobra noia... va descobrir el que realment mata l'esperit just abans de que el seu cos morira.
Opte per continuar amb el pla preestablert, apunte el canó de la pistola cap al meu cap i després de dubtar uns segons, aprete el gatllet per segona vegada en pocs minuts.
La bala, carregada amb la força del diable, travessa la pell i el os i arriba allí on els filòsofs deien que estava l'anima. El Cervell.
Els últims mesos de la meua vida passen fatídicament per davant dels meus ulls. La força d'aquests m'obliga a recordar-los...

...

-Bon dia- Hem va saludar el misteriós milionari- Ja saps perquè ets ací. Has d'eliminar aquesta persona- Acte seguit hem va passar la fotografia d'una jove, que devia tenir la meua mateixa edat.- És una important hereva. Simplement has d'eliminar-la. A partir d'ara ets el seu guardaespatlles- Després d'aquesta introducció hem va lliurar uns documents amb informació general. A partir d'ací ja no feia falta més, l'home va anar per el seu camí i jo per el meu.
Jo per el meu... inconscient del que aquell tracte suposaria per a la meua vida...

...
En mil·lèsimes de segon oblido el principi de tot allò. La causa d'aquesta pèrdua de memòria és la bala, que inexorable taladra la carn del meu cap. A l'hora recorde també la primera vegada que la vaig veure. Aquestos records hem fan plorar mentalment... Realment només hi havia aquesta solució?... no ho se.
...
Al obrir les portes de la habitació, entrí a una curiosa sala. Era ampla i espaiosa, però tot aquell tamany pareixia xicotet en comparació al que contenia.
Com una nina de porcellana, Ella estava asseguda al llit, llegia un llibre gros i vell. Aquella postura no feia si no accentuar les seues ja sensuals faccions. El seu cabell, negre sense tenyir, contrastava amb la seua clara pell i la seva delicada cara. Aquesta venia seguida d'un preciós coll, el qual feia desitjar tot possible contacte amb ella. Tota la seva cintura contrastava amb la seua majestuosa pélvis.
No vaig poder si no quadrar-me allà mateix i ruboritzar-me. Des d'aquell moment no podria dormir sense pensar en la seua cara, en la seua mirada, en el seu cor, en els seus malucs, en la seua cintura, i sobretot en la imatge general d'un cos perfecte.
No hem va dirigir ni la mirada, peò això era normal, jo era per a ella com un desconegut, com una anima qualsevol.
...
Sospire al recordar aquells moments, fins aleshores ella havia estat sola sempre. Fins que un dia hem va demanar... per sort la bala encara no ha esborrat aquest record, un record que sempre recordaré com el principi d'un final fatídic.
...
-Pasa- Una simple paraula, una simple acció, però per a mi, va sonar com una ordre celestial- Encara no se res de tu... qui ets?- Pregunta innocent- on vas neixer?
Reticent a dir la veritat vaig mentir, com una yena, com un traidor, en realitat com havia fet tantes vegades. Però amb ella mentir era com clavar-li un punyal.
-Soc de l'Empordà, vaig estar tota la meva vida allà fins que vaig...
...
Ah... Fútil destí que hem vas condemnar a aquell amor impossible, que hem vas maleir per sempre... No se que fer, no se com arreglar-ho, els primers pensaments d'arrepentiment arriben a la meua ment.... Per que..?
Recorde la nostra primera nit... Va ser preciosa, genial, no com altres vegades, on ho feien per diners, aquell cos va ser enterament meu sota la seua responsabilitat...
...
Feia uns minuts que el seu marit havia eixit de l'habitació, de dins se sentien uns plors, desesperats i solitaris. Era ella, que sola i indefensa es trobava tirada al terra de l'habitació. No sense dubtar-ho vaig decidir entrar a la sala, i el que vaig veure hem va marcar de per vida... Ella, desconsolada, plorava i plorava, en mig d'un bassal de llàgrimes en alguna que altra gota de sang... El seu cos, ple de blaus, seguia perfecte, pur, però amb el fantasma del seu marit a sobre.
Al veurem entrar va donar un sotrac i va intentar apartar-se, però les seues cames li van fallar, i va tornar a caure. Lentament hem vaig apropar i la vaig abraçar, molt tendrament, com no havia abraçat mai ningú. Ella al principi va renegar de les meues carícies, però poc a poc, amb la lentitud de qui agafa confiança va anar acceptant-les, fins que de sobte va alçar el coll, va apropar els seus llavis als meus i hem va besar... No m'ho esperava, i al principi hem vaig sorprendre, però sense dubtar-ho masa vaig correspondre...
...
Ara, després de tant de temps amb ella, no puc pensar en passar ni tan sols les poques mil·lèsimes de segon que hem queden de vida, sense ella... L'amor és un pensament mortífer, una bomba de rellotgeria, bé i mal, llum i obscuritat, tot a l'hora... No hi ha ningú capaç d'escapar d'aquesta idea, ningú esta a la trinxera mentre tots lluiten, no, tots estan allí, buscant la bala que els matarà, que els obligarà de per vida a unes accions, a unes decisions, a tot... Per que els deus crearen aquesta idea? Per que a la caixa de pandora l'amor era la maledicció més forta? Ningú ho sap, ningú hi pensa. Realment només som àtoms, aleshores perquè tan de mal de cap? Per que aquest sino? Simplement som unes relacions entre descarregues elèctriques...
Per que tot això hem ve al cap ara, al meu llit de mort? No ho se... L'únic que se es que no se res, boniques paraules les d'aquell filòsof, però ara no hem serveixen... No puc més que dir adéu a un mon que al final m'ha tornat tots els favors que li vaig fer.

Comentaris

  • dragaroja | 24-07-2006

    a si? sempre llegexes el k et dic?? jeje

    de fet sempre arriba el moment en què has de decidir si fer cas a la raó o als sentiments, però de vegades els sentiments són massa forts per abatre'ls i és llavors quan desitjaries ser només uns quants àtoms...

    ...



    ENHORABONA!!! ACABES DE REBRE UN COMENTARI ENCADENAT!

    Fes clic a la imatge i descobreix de què es tracta

    R en Cadena


  • Nascut entre Blanes i cadakes....[Ofensiu]
    dragaroja | 12-11-2005 | Valoració: 10

    molt tocat per la traumuntana...............i anar a l'infern no m'interessa és molt més bonic l'Empordà.....
    es mol makuuu t'ho he dit pcs cops saps :P:P jejeje no però es veritat, si no tens màneger m'oforeixo voluntària xDD
    m'encanta la sensibilitat de les paraules no ho sé......i crec ke s molt maku en català xDD
    i aviam què més dir-te..........la idea també és molt bona. No sé si hauràs vist mai l'estàtua d'Eros i Psique però el teu relat em recorda a la tendresa d'aquesta escultura.
    Inga moltisims petunets

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Slanak

1 Relats

2 Comentaris

1291 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor