Rareses del regne animal

RARESES DEL REGNE ANIMAL
(En un to purament informal)
Remenant papers vaig ensopegar unes làmines que s'havien desenganxat de llurs cobertes. Atret per les coloraines que hi lluïen, vaig donar-hi una ullada. Els fulls formaven part d'un llibre que tractava d'algunes de les singularitats que el regne animal ens brinda; en el primer, l'autor explicava les peculiaritats de les cuques de llum. M'hi vaig enganxar.
Mentre llegia em vaig adonar de les diferències que hi ha entre les espècies animals que poblen el planeta. És evident que els humans tenim algunes funcions naturals -sobretot fisiològiques- similars a les de qualsevol altre animal, però sortosament amb unes desigualtats que cal agrair. Si el tema us atrau seguiu-me.
Llegeixo que les llumetes que exhibeixen les populars cuques de llum són uns senyals que emeten per anunciar el seu estat de zel; o sia, és el mitjà que utilitzen per fer públic el desig -o necessitat- d'aparellar-se. Si fa no fa, com els taxistes: quan busquen passatgers, encenen el llum verd instal·lat al sostre del vehicle. Fins aquí, tot correcte; però, us imagineu què passaria si els humans compartíssim aquesta particularitat? Els carrers semblarien una processó de feligresos amb les atxes enceses.
A la llista inesgotable de coses que haig d'agrair a la Creació, vull afegir-n'hi una: haver-me permès que naixés ésser humà. M'esgarrifo només de pensar que podia haver nascut, per exemple, pregadéu (Mantis religiosa) -la femella d'aquest insecte, en el transcurs de l'acoblament, té el costum de menjar-se viu el mascle-. Valga'm Déu! Davant d'una golafreria tan desmesurada, suposo que la majoria d'homes faríem vots de castedat in perpetuum. Aquesta extravagància, a més de desconcertar-me, m'ha fet pensar molt: imaginem-nos que la naturalesa d'aquests insectes admetés la possibilitat -com en el cas dels humans- de l'homosexualitat: qui seria el menjador i qui el menjat?
El mesquer és un mamífer remugant que es caracteritza pel fet de secretar el mesc -substància molt apreciada en medicina i en perfumeria-, que emmagatzema en una glàndula prepucial. Es tracta d'una efusió molt olorosa i, segons diuen, de gust molt amargant, que l'animal desprèn quan està en zel. Si nosaltres tinguéssim aquesta funció fisiològica, hauríem de protegir-nos amb caretes antigàs, o cauríem com mosques. En les grans aglomeracions -davant el dubte-, els interessats a esbrinar-ho haurien de preguntar als de més a prop: «Perdoni: és vostè a qui se li escapa el mesc?» Talment com si es tractés d'una llufa!
Quan algú pren una actitud oposada a la majoria, se sol dir: «Aquest va contracorrent». Doncs això és el que fa el salmó. S'embelleix amb coloraines i empren el gran viatge nupcial saltant riu amunt, en una difícil cursa d'obstacles. L'encoratja -no podria ser d'altra manera- l'instint sexual. Aquest capteniment no ens ha de venir de nou, ja que hi ha certes persones -homes i dones- que, davant d'una necessitat transitòria o d'un engrescament fugaç, també el fan el salt, però d'amagat i sense haver de remuntar cap riu, per la qual cosa suposo que no es mullen -i, si ho fan, deu ser amb aigua bullent, ja que sovint en surten escaldats.
Com es pot comprovar, tot i pertànyer al mateix regne que qualsevol altre animal, la mare natura ens ha distingit amb uns privilegis inestimables, entre els quals cal incloure-hi el més valuós de tots: el raciocini, malgrat el poc ús que en fem. És una llàstima!