ràbia i amor.

Feia molt de fred i els texans eren freds en contacte amb la pell. La Martina i jo vam decidir d’anar a fer un cafè ben calent a una pastisseria que era tota feta de fusta i que et transmetia calidesa i nostàlgia. Va ser llavors, quan em vaig decidir de dir-li a la meva amiga el que em passava. Ja feia cinc mesos que havia tallat amb en Ramón i de fet l’odiava! Però em moria per veure’l, per saber d’ell, per abraçar-lo, per explicar-li el que m’havia passat amb els pares...
Necessitava passar hores amb ell i sentir que el tenia allí sempre.

Però no era així. I per això l’odiava. En Ramón em va dir que m’estimava i no ho sentia. Jo m’ho vaig creure. I així li vaig dir jo també, precipitant-me.. sense estimar-lo. Però ja feia cinc mesos que ho feia de la manera més apassionada. Quan arribava d’anglès per la tarda i ja s’havia acabat la meva jornada d’estudi.. em passava les nits plorant.. pensant en la primera vegada que ens vam donar un petó, la primera vegada que em va dir que era la persona més maca que havia vist mai... i per això li tenia ràbia.

Després de l’últim dia junts, sense conversa, gris... em va dir que ell estaria molt bé sense mi. I jo m’ho vaig creure. De fet, ho està. Més maco, més simpàtic, més sociable... i jo pensant en ell, sense que jo no sigui més que un amor d’estiu. Aquell amor que et deixa un gust mig de sorra, mig de mar, blau, innocent.. però passatger.

La Martina em va abraçar i em va dir que quan menys m’ho esperaria trobaria un noi que em fes oblidar aquest record blau i fins i tot, algun cop, negre. Un noi amb olor a tardor, càlid, que em llevés el fred d’aquella tarda i d’aquell qui mai em va estimar.