Química

A vegades l'amor també es troba en les coses més inertes que hom pot trobar en l'escorça.
Quan trobem que entre dos elements hi ha una atracció especial, utilitzem expressions del tipus: "entre aquests dos hi ha química…" o "es fonen quan es veuen…". Segurament, el creador d'aquestes magnífiques paraules va trobar la inspiració en un laboratori, de reaccions, ja que només cal veure dues substàncies reaccionanr per formar paraules d'amor.
És sorprenent notar com per mitjà d'una dissolució, dues substàncies es poden arribar a conèixer.

Primer va ser l'aigua oxigenada, incolora, fluida. Després el permanganat de potassi,acidificat amb àcid sulfúric, tancat dins un tud d'assaig, amagat sota la capa violada. Rere els vidres es contemplen. No hi ha contacte. Quan una mà freda agafa els tubs d'assaig, es comencen a sentir els nervis de les substàcies.
Es barregen, es confonen, s'agrupen, es tornen un, i per fi desaparèixen sota l'aspecte gasós. No queda res de la capa violada, ni de l'incolora aigua… Ara són un de nou. Sacrifiquen el seu estat per disoldre's en l'aire i esfumar-se per sempre més. Deixen la seva vida per compartir tot allò que tenen amb l'altre.
Pot semblar una ximpleria, però dóna que pensar… Oi que no som tant diferents de dos productes químics? Quan ens enamorem, també ens barregem, sacrifiquem la nostra existència, i a la fi, desapareixem…