Cercador
QUI SÓC, QUI ETS
Un relat de: Emili- Compartir:
TanT éS qUi söC,
tAnt És QuI SÓc.
I tU, qUi Ets Tu?
jO no Sé qUi ets.
si quE SÉ, pErÒ
qUe, PEr Tu sóc El qUe PENSIS aRa.
PeR Tant, sÓC el quI sóC,
pER qUè tU ho has PENSAT aBAns.
tAnt és QuI ETS aVui?
-dedicat a J.H.-
Comentaris
-
Caram![Ofensiu]Arbequina | 01-07-2006
No és el poema més estrany que he llegit mai (que n'hi ha cada un...), però gairebé.
La temàtica la trobo d'allò més interessant. La meva opinió al respecte és que no tan sols els rols que adoptem davant els diferents entorns dilueixen el jo, sinó que aquest és una mera il·lusió sobre la que la consciència s'aferra. Sense la il·lusió (quasi irrebutjable) la consciència no tindria raó de ser, igual que la memòria per la consciència, etc.
Ja veus, un tema molt i molt interessant.
El poema tampoc està gens malament. Però, perquè usar majúscules d'aquella manera? Potser per ilustrar que ni les paraules tenen una identitat definida sinó arbitrària? Suposo que sí.
En fi, una abraçada.
arbequina.