Qui dia passa, any empeny

Un relat de: S.Tornassol

Dubto de cada petjada que realitzo. Sovint prefereixo no avançar, quedar-me quiet on sóc, i viure i gaudir del que m'envolta en aquest lloc que, en part, és desconegut. Ens deixem portar pel temps, pel rellotge, i sovint no vivim el dia a dia; i els dies, les setmanes, els mesos.. passen volant. Sovint actuem per no ferir als altres, per quedar bé, o per comoditat.

No sé què vull arribar a aconseguir amb l'actitud personal de les darreres setmanes, però és ben cert que és difícil cercar alguna cosa que sigui capaç d'animar-me, de fer pujar la moral, les ganes de despertar-se pel matí...

He passat una temporada difícil i complicada per casa. De fet, en comença a ser una situació habitual. No sóc una persona sociable, ni de fer una amistat a la primera de canvi. Sempre m'he considerat una ‘ànima solitària', que fa el seu camí sol, sense ningú, i que a etapes va coneixent a ‘amics temporals' que, d'un dia per l'altre, se'n deixa de saber d'ells. Sempre he tingut una relació estranya amb la gent, poc duradora, i sempre hi havia un entrebanc o un altre que em privava de ‘consolidar' un grup d'amistats amb qui anar a prendre alguna cosa o sortir per alguna banda.

En el tema universitari, està molt en decadència. És un quadrimestre fastigós, amb un professorat més que deficient, amb unes assignatures impròpies de la titulació... i això em genera una desgana extrema per assistir a classes i, sobretot en els darrers dies, fins i tot estalviant-me el viatge fins a la universitat. Els pares se n'estan cansant de la meva actitud, del meu horari (no hi ha dia que em llevi abans de les 8 o les 9 del matí), del meu passotisme... però crec que és difícil complaure als meus pares quan no em trobo de gust a casa amb ells.

Tornaré a parlar dels pares, perquè són un tema important, suposo, de la meva desgana general per les coses. Sempre havia estat el fill educat, que anava a escola i no donava problemes, que presentava un resum de notes amb aprovats, i que sempre es treia els estudis sense gaires problemes. Crec que no accepten que m'hagi cansat d'estudiar, que no m'agradi el què estic fent perquè em pensava que seria totalment diferent al què és. I suposo que també hi ha ajudat la seva patètica actitud de controlar-me, de no deixar-me fer la meva, deixar-se de normes inútils, i decidir per mi. Ja sóc prou gran com per saber a quina hora haig d'anar a dormir per rendir l'endemà i no arribar tard, o per saber què hauria d'estudiar... i no necessito que ells es facin els culpables si deixo d'estudiar perquè, al cap i a la fi, el problema me'l genero jo, i no ells. No els hi demanaré que em paguin el dia a dia, i jo viure com un rei. No crec en aquesta vida. Vull ser feliç i cada dia fer el què m'agrada, el què em distreu i el què m'anima, i no viure envoltat de normes, i d'actuar pel què volen els altres. Ara estan molestos perquè han pagat més de 400 euros de matrícula i veuen que no estic fent res de la carrera. Doncs potser que es plantegin des de quan passa tot això.

Necessito tornar a trobar l'estabilitat que fa molt de temps vaig perdre. La darrera vegada que he estat bé, que recordi, va ser l'estiu passat. Després d'aquella època, he anat decepció rere decepció, entrebanc rere entrebanc... i no he pogut acabar d'alçar el cap i tornar a caminar dret, amb un somriure sincer i franc, i amb ganes de tenir una motivació que em doni forces i ganes de viure cada dia.

Tenir una vida solitària no sempre va bé. És molt còmode quan estàs bé, però ara, i més que mai, trobo a faltar tenir algú al costat que em valori, que m'estimi, per qui jo sigui algú. El problema és que això no es troba quan es vol, ni hi ha un lloc on anar-ho a buscar. Ha de sorgir, ha d'aparèixer, i no se sap ni quan, ni on. El problema és que els dies van passant, i tinc ganes de passar estones amb algú que realment vulgui estar al meu costat, tinc ganes de celebrar un aniversari amb algú més que els amics, tinc ganes de planejar unes vacances, de celebrar un any nou o, simplement, gaudir de cada dia, al costat de la persona que em faci ser feliç. Però clar, el ‘quan' no arriba, i l'inconscient va trenant una filosofada poc convenient però, desgraciadament, amb una certa base real.

Tinc ganes de poder mirar a algú i dir-li, amb tota la sinceritat, que l'estimo, que vull estar amb ella, que ella em fa ser feliç. Tinc ganes d'abraçar a aquest ‘algú', i veure com a ella li apareix un somriure totalment sincer al veure'm, o després d'una abraçada, o d'un "piropo"... Però la vida és així d'injusta (com a mínim sota el meu prisma).

No crec que demani tant. No vull res material, ni un xalet a la muntanya, ni un cotxe luxós, ni una feina de milionaris... tan sols demano algú capaç de donar-me la felicitat que m'agradaria tenir cada dia i, de forma recíproca, poder-li donar la meva felicitat a ella.

Fa un parell de dies que estic més animat, sense compartir un desànim important cada vespre. Però no en tinc prou. No tenir un desànim no significa estar bé. Tan sols significa que no estàs tant malament. I necessito, com l'aire que respiro, trobar la solució al meu estat anímic, però no trobaré la solució en una farmàcia, ni anant al metge de capçalera. Tan sols el temps és qui em podrà oferir solució.

Restaré ajagut veient les agulles les rellotge girar, les estacions de l'any jugar, l'entorn variar... i la vida continuar.

Dss, 25032006

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

S.Tornassol

2 Relats

0 Comentaris

1282 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
No content amb al present, i atemorit pel futur que ens espera, m'agrada anar al meu corrent, i caminant mirant el demà passat deixant l'avui com un passat proper del què ja no hi ha solució possible.

Acostumo a mirar més el futur que el passat, vivint més en un món propi, irreal i desitjable que en el món envejós, materialista i fred actual, del que en sóc contradictori.

Últims relats de l'autor