Cercador
Queviures Arlet
Un relat de: Cristian Almansa- Compartir:
La iaia Adela passava els dies asseguda a una cadira al costat del mostrador.
Aquesta era de color verd i tenia la comoditat suficient com per estar tota la
jornada veient sortir i entrar a la clientela i xerrant-hi.
Aleshores, jo era una nena que començava a ajudar a les tasques de la
botiga. A vegades me'n recordo, tot i els anys, quan la meva mare em veia
despistada i em deia:
̶ Espavila Esperança! Ara tens deu anys, però el dia de demà has de
continuar amb el negoci familiar i amb aquesta motivació, la competència
et menjarà!
Realment tenia ganes de continuar amb la tradició, però la meva intuïció em
deia que algun dia podia canviar aquest model de comerç i, que una botiga
modesta, podria acabar convertint-se, amb molts treballadors, en una “súper
botiga”. M'aterrava pensar que el llegat de la meva àvia podia desaparèixer
i que depenia de mi.
Un dia, l' àvia em va veure preocupada mentre col·locava deu llaunes de conserva
a la prestatgeria.
̶ Què et passa filla? Noto quelcom que et neguiteja- va dir-me amb tota la
força de la sabaduria d'una dona de 86 anys-. Només vaig poder dir-li:
̶ Tens raó iaia, estic preocupada pel futur de la botiga...
I mostrant-me el seu millor somriure i amb el màxim d'amor que a una neta
se li pot donar, va respondre'm:
̶ Et diré el mateix que vaig dir-li a la teva mare quan era una mica més gran
que tu. Un negoci de comerç necessita principalment tres coses: producte de
qualitat, atenció personalitzada i entrada i comiat del client familiar i
afectuós. Amb això, no hi haurà imperi que faci caure a la humilitat.
Després de les paraules de la meva iaia, vaig sortir corrents:
̶ Mama, mama! Et prometo que faré tot el possible per seguir amb aquesta
meravellosa botiga, vendré els millors productes, els clients tindran la
millor atenció i serà per sempre! Ah! I seré súper humil!
̶ I aquesta és la història, Arlet... Ara hi ha molta competència, grans
supermercats i una forma molt diferent de pensar de la gent. Això que t'he
explicat, que et serveixi perquè mai creguis, tot i els temps que corren, que
portaràs una botiga petita i sense futur.
L'Arlet va assentir i va abraçar la iaia Esperança.
Aquesta era de color verd i tenia la comoditat suficient com per estar tota la
jornada veient sortir i entrar a la clientela i xerrant-hi.
Aleshores, jo era una nena que començava a ajudar a les tasques de la
botiga. A vegades me'n recordo, tot i els anys, quan la meva mare em veia
despistada i em deia:
̶ Espavila Esperança! Ara tens deu anys, però el dia de demà has de
continuar amb el negoci familiar i amb aquesta motivació, la competència
et menjarà!
Realment tenia ganes de continuar amb la tradició, però la meva intuïció em
deia que algun dia podia canviar aquest model de comerç i, que una botiga
modesta, podria acabar convertint-se, amb molts treballadors, en una “súper
botiga”. M'aterrava pensar que el llegat de la meva àvia podia desaparèixer
i que depenia de mi.
Un dia, l' àvia em va veure preocupada mentre col·locava deu llaunes de conserva
a la prestatgeria.
̶ Què et passa filla? Noto quelcom que et neguiteja- va dir-me amb tota la
força de la sabaduria d'una dona de 86 anys-. Només vaig poder dir-li:
̶ Tens raó iaia, estic preocupada pel futur de la botiga...
I mostrant-me el seu millor somriure i amb el màxim d'amor que a una neta
se li pot donar, va respondre'm:
̶ Et diré el mateix que vaig dir-li a la teva mare quan era una mica més gran
que tu. Un negoci de comerç necessita principalment tres coses: producte de
qualitat, atenció personalitzada i entrada i comiat del client familiar i
afectuós. Amb això, no hi haurà imperi que faci caure a la humilitat.
Després de les paraules de la meva iaia, vaig sortir corrents:
̶ Mama, mama! Et prometo que faré tot el possible per seguir amb aquesta
meravellosa botiga, vendré els millors productes, els clients tindran la
millor atenció i serà per sempre! Ah! I seré súper humil!
̶ I aquesta és la història, Arlet... Ara hi ha molta competència, grans
supermercats i una forma molt diferent de pensar de la gent. Això que t'he
explicat, que et serveixi perquè mai creguis, tot i els temps que corren, que
portaràs una botiga petita i sense futur.
L'Arlet va assentir i va abraçar la iaia Esperança.