què li diries?

- Que li diries ara?
- No he se! no ho se! - diu desconcertat.
- va! va! Què li diries?
- No em pressionis! - es va posant nerviós; no pas molt.
- Si vingués, si la tinguessis al davant, i et demanes que li diguessis alguna cosa... – No acaba la frase, l’home vell, que li aguant la mirada, desafiant.
- Li diria que està prou bé la cosa per aquí. Que puc no queixar-me. Li diria que, si m'ho miro ràpid, estic bé, i passo bones estones.
- Però sigues-li sincer eh! Si t’ho mires mes detingudament, llavors què?
- No, no! Li diria que no vull parlar-li de com em miro les coses detingudament. Que només vull parlar-li del que faig pel món, de a qui m'estimo, i de què m'estimo, del que em motiva i el que em satisfà, de quan m'enfado, quan les coses m'entristeixen, de coses així. Perquè és quan m'ho miro ràpid, tot plegat, quan puc viure realment, i es de la meva vida del que li voldria parlar-li, no pas de rés més.
- Ostres - se'l mira encuriosit i admirador. - m'ha agradat això. Així que li parlaries del que hi fas al món. Creus que és això el que realment li interessaria saber de tu?
- Sí, això és el que em sembla. A més és el que jo li voldria explicar. És la part de mi que voldria que ella conegués. – abaixa la mirada, l’home jove i despentinat, i afegeix - em sembla.
- Però, si em permets la pregunta, perquè no voldries que conegués més de tú? si vols explicar-m'ho eh, no et preocupis si prefereixes no parlar-ne ara.
- No, no tranquil. Però la veritat és que no ho tinc clar. De moment, ara, del que voldria parlar-li és d'això. però no estic segur de perquè, ni de si de debò estaria fent ben fet de no...
I sense acabar la frase, amb la cara de tristor, es mira el vas, amb el gel ja fos, i la ratafia aigualida. Hi fa un glop, s'aixeca, es mira l'home de la gavardina d'estil antiquat, fa un altre glop i li diu:
- Me'n vaig, gràcies per la copa. Estem en contacte.
L'home de la gavardina antiga, amb barba de tres dies, i aspecte de descuidat, es queda assegut, sol, removent la copa de vi. No sap què pensar-ne del noi. Sap que podrà viure la vida amb dignitat, que és prou llest per entretenir-se, i per aportar alguna cosa; sap que no se n'ha de preocupar, d'això. Però què passa amb l'altre tema?
I és que aquests dos homes, que eren aquí asseguts, fent una copa a mitja tarda, passant desapercebuts a les mirades indiferents de la gent, comparteixen tots dos un neguit. És un neguit que no pot desaparèixer fent una mirada ràpida a les coses que et passen a aquesta vida. Tots dos homes, que viuen tranquils i amb dignitat una vida aquí, entre nosaltres, són homes que un dia van perdre una dona, la dona que sustentava les coherències dels seus pensament amb les seves maneres d’anar pel món . I des de llavors, els dos tenen un vuit dins seu, alguna cosa que no els deixa limitar-se a viure despreocupats com ho fem la resta de persones. Però els hi anirà bé, ho sé, n'estic ben segur, de fet, ja els hi va bé, tot plegat. Passaran els dies per aquí, pel mateixos carrers que nosaltres, prenen una copa als mateixos bars que nosaltres, i passejant per les mateixes voreres, aportant les seves virtuts al nostre món. I passaran, com ha de ser, moltes estones de desconcert, de incertesa, perquè això que van perdre els acompanyarà sempre. I sort en tenim nosaltres, de que sigui així, perquè ens ensenyaran a viure amb franquesa, amb dignitat, ens ensenyaran el que són, sense miraments. Ara, companys, és cosa nostre poder creuar-nos amb ells algun dia. Fixeu-vos-hi bé, potser algun cop els veieu, estic segur que els reconeixereu.