Quan tornin les foscors (XIII)

Capítol XIII (Introducció)

- Mestre, què farem quan arribem?
- Agafar protagonisme, fill meu, agafar protagonisme.

---

Capítol XIII- On el relataire abaixa la guàrdia i es fica de potes en una història de pa xucat amb oli

Després d'un llarg parèntesi (el lector ha de fer un esforç per recordar que en el capítol anterior l'acció s'havia traslladat uns anys enrera) tornem altre cop a l'actualitat, i més conretament a Can Tragèries.

No sé quin temps fa allà on es troba el lector d'aquest relat, però a Can Tragèries està plovent, tu. I malgrat el soroll de la pluja al caure sobre el cobert d'uralita del pati de la casa, si escoltes bé podras sentir els lladrucs d'en Neró. Sí senyor, estic parlant d'en Neró d'ara, del gos de la Margot.

La nostra protagonista i en Quitolis, després d'estar uns dies amagats (no em feu dir on), han passat per la casa per recollir l'os preferit d'en Neró, que no parava d'insistir.

-El devia enterrar per aquí. Però deixa'l que el busqui ell, Quitolis -renya la Margot al pròfug.

-Això mateix -fa l'altre, -Aixi no acabarem mai. Que no veus que aquest gos no seria capaç de trobar un os al caldo. On hi deu haver una pala? -es pregunta.

-Doncs afanya't, que encara ens enxamparan -l'apressa ella.

Per fer-ho més emocionant, a més de ploure, posem que és de nit. Això va bé al foraster que observa l'escena amagat darera uns matolls. Està nerviós, com si tingués por que descobrissin alguna cosa. En veu baixa (un altre cop hauras de parar atenció, si vols entendre el que diu) remuga unes paraules: -Maleït sigui, més val que no la trobin. És meva, només meva, hoé!. He d'impedir que la trobin, hoé!

Impacient, quan ja anava a sortir de l'amagatall, sent en Quitolis: -Ja el tinc. És això, no?

-Sí, va dona-li i marxem -fa la Margot finalment.

En aquestes, en Neró, l'animal més feliç d'aquest relat, salta d'alegria amb el seu os ben agafat entre les seves dents de gos.

En mig de la pluja, pugen al cotxe i marxen pitant.

-Eh, tu! ja pots sortir de l'amagatall, -li diu el relataire al foraster. En sentir-ho, l'home surt de les bardisses i es dirigeix com un esperitat cap a la casa. Agafa una pala que havia deixat darrera l'antiga caseta del gos, i se l'emporta corrents.

-Sort que no l'ha trobat la pala, aquell -murmura content, -Em pensava que se l'enduria, hoé!. És meva la pala, és meva, només meva, la meva pala, -bramula mentre s'endinsa cap a l'interior del web, fins a perdre's de vista.

(continuarà …)