Quan la llengua ens fa mal

Quan vaig tenir notícia del reportatge, i vaig veure el rebombori que movia, vaig pensar que era una llàstima que es tractés d'una exageració, perquè seria el símptoma que, almenys es feia una política lingüística activa al nostre país. Pensament que, pel que es veu, compartim força persones, ja que el comentari va ser compartit per força més gent en xerrades de cafè, especialment quan algú gosava fer el comentari. Si fos així, seria l'hora de felicitar el Miquel Pueyo i la gent de la Secretaria de Política Lingüística del nostre govern del Principat.
Però dissortadament, documents com el de l'Institut d'Estudis Catalans sobre l'ús social del català, de novembre de 2004, o bé articles com el de Joan Solà a l'Avui el dia 28 de desembre de 2006, titulat Plantem cara, o el de Salvador Cardús, S'ha acabat el bròquil, del mateix diari, del 29 de desembre de 2006, ens diuen que encara estem lluny de poder felicitar-nos per la feina que fan gent d'ERC a la Secretaria General de Política Lingüística des de finals del 2003. En són símptomes ben clars el cas de la metgessa Anna Vegués del Prat de Llobregat, acomiadada de la feina per atendre el públic en català, sembla ser que ja està readmesa a hores d'ara, o la llengua dels tribunals o de bona part dels usos socials, o de bona part de l'activitat educativa, en qualsevol nivell, i un llarg etcètera que em permetria omplir fulls i fulls.
El mal, com apuntava Vicent Partal al mail obert de Vilaweb de l'11 d'abril d'enguany, en què apuntava que potser ja va essent hora que es comenci a perfilar una política lingüística clara i decidida. Si bé els autors del manifest de Els Marges, ja posaven el crit al cel fa dècades, i apuntaven la necessitat d'una política nacional i lingüística ferma si volíem subsistir com a poble, o els treballs de Prats, Rosich i Rafanell sobre El futur de la llengua catalana, tractats d'apocalíptics pels panxacontents de sempre, han estat ignorats i desestimats per dècades de governs catalanistes, i per més de tres anys d'ERC en el govern i amb responsabilitats directes sobre política lingüística. Tot plegat es tracta d'un balanç força frustrant, sense més iniciatives noves que puguin fer pensar en un futur de normalitat per al català als Països Catalans.
Costa poc trobar a faltar un discurs polític clar en aquest sentit, i quan es fa te la jugues que et tractin d'apocalíptic o, fins i tot, de fantasma, com el treball de Miquel Pueyo El fantasma de la mort del català, que sembla com si haguéssim d'acceptar la situació actual de subordinació lingüística del català als Països Catalans, com bé comenta en Joan Solà als dos articles titulats Carta oberta a Miquel Pueyo, dels dies 15 i 22 de març de 2007. Lluny queda aquella reivindicació de català llengua oficial, que permetria pensar en un futur normal per a la nostra llengua, en el sentit que ens hi permetria viure sense restriccions. Potser caldria dir que o bé renunciem a cap objectiu de normalitat per a la nostra llengua, amb la qual cosa hem d'assumir el futur de llengua estrictament familiar i progressivament decadent i eclipsada; o bé ens posem les piles i comencem a parlar de propostes d'oficialitat plena de la llengua catalana, amb la qual cosa les altres llengües presents als Països Catalans, que no són poques, ocuparien un espai al marge de la que fos normal d'usar en els diferents àmbits. Convé parlar d'un futur de normalitat o de substitució del català, i preparar-nos pel que suposa cada opció. No serveix de res creure en les bones intencions dels altres. Ja deia Joan Fuster que la política que no fem nosaltres, és feta contra nosaltres, i això també val per a la política lingüística.

Pere Ribera i Pinós