Quan es torna malaltia...

Va ser una nit màgica. Només vam parlar. O potser no. També ens vam mirar, ens vam somriure. Em feia sentir especial.
-Ens tornarem a veure? - vaig preguntar, no sense un rastre de tristor en les paraules.
Ell em va mirar i va somriure. Al cap i a la fi sempre feia el mateix.
-Bona pregunta. - es va limitar a dir ell, just abans de marxar.
<>. No ho vaig oblidar. En realitat, no vaig oblidar res. El seu somriure m'acompanyava durant tots els meus somnis desperts, aquells en que no m'importava perdre hores de son que després m'eren necessàries, totes aquelles hores perdudes davant d'una fotografia o escoltant totes les cançons d'amor, que, fins a aquell moment m'havien semblat autèntiques bajanades. Maleït somriure. Tenia la sensació de que perdia el nord per ell, tot el que veia o sentia tenia alguna relació, per mínima que fos, amb algo que ens hagués passat abans.
Dos mesos després el tornava a veure, no havia canviat gens. Seguia mirant-me d'aquella manera que ell només sap, amb els seus ulls profunds que en el fons, mai he sabut desxifrar el que deien. Tot ell era tan ambigu, tan diferent i distant als altres que em feia sentir la necessitat de no abandonar-lo, de no deixar-lo sol. No sé si me n'alegrava de tornar-lo a tenir a prop o el començava a odiar sense voler. Perquè em començava a adonar de qui no volia estar sola de nou, qui no volia que la tornessin a abandonar, era jo. Vaig pensar que el temps m'ajudaria a oblidar-lo a ell i a tot el que estava relacionat amb nosaltres dos. Però l'espera resultava llarga, massa.
Segueixen passant les hores, els dies i els mesos, i cada cop estic més segura que la meva devoció per ell es va accentuant, s'accentua fins al punt de no saber si és amor o obsessió. Malaltia. Ja ho diuen, l'amor per algú, sovint és una font de patiment. I potser per això l'adoro més, per l'estupidesa humana de perseguir als qui ens fan mal.