Quan em vaig adonar que era mort

Aquell dia quan em vaig despertar vaig adonar-me que ja era mort.

Una buidor infinita regnava al meu interior. Res, no hi havia res, cap amic, cap anhel, cap futur.

Respirava, els meus ulls podien veure al voltant, però estava mort.

El procés havia començat ja feia bastants anys, al principi tan sols van ser decisions equivocades i la por de rectificar.les, cometent un dels principals errors, pensar que la vida ja em donarà més oportunitats, i amb menyspreu cap aquesta, simplement seguir el corrent del riu, encara que aquest no anés cap allà on jo volia.

Poc a poc s?apagaven antigues il.lusions i invisiblement anaven desapareixent amics, aventures i desitjos.

Jo simplement em deixava portar pel corrent, sense moure in un àtom del meu cos per agafar-me a alguna branca salvadora, inconscient.

No em podia imaginar que el que passa ja no torna i mai més ho farà.

Quan més temps portava el riu arrossegant-me, més consciència prenia que el desastre era proper, però més difícil se?m feia pensar en la salvació.

Finalment em vaig despertar aquella tarda al sofà de casa, i vaig prendre consciència de la meva mort: No em quedava cap amic, m?havia allunyat de la família a anys llum, tant que ja no se?n recordaven de mi. No sabia que fer, a on anar i ningú a qui li podria explicar?. Definitivament la meva vida s?havia acabat!! estava mort!!