Quan els mamuts éren verds [PART 2]

Vaig néixer en un any acabat en set, en una dictadura que no era la de Franco, però en el mateix país que la viuria no massa temps després. Tot i ser juliol, el dia en que vaig obrir els ulls per primera vegada feia molt fred, això em va dir l’avi. Era un dia d’hivern revel que s’havia confós d’estació.

Abans de seguir, us comunico amb orgull que a la Carla li va encantar el principi de la historia, i va riure molt amb la idea dels mamuts, per això estic tant animada a continuar. A veure què li sembla el principi d’aquest capítol, amb ell vostre permís parlaré primer de la historia de la meva família… de com el destí, va fer que dos granets de sorra acabessin a la mateixa platja. Jo li dic destí, alguns sort, d’altres casualitat.
La Carme, la meva mare, era l’única filla d’un professor de filosofia ateu i republicà fins a la medul•la de l’os i una florista ambulant, que mai es van arribar a casar. (A mi m’agrada imaginar-la com l’Audry Hephburn en aquella pel•lícula tan famosa). La meva àvia va morir d’unes febres post-part i va deixar una família trencada en uns temps difícils. Els filòsofs en qui creia el meu avi el van abandonar. Va ser acomiadat de la universitat per ensenyaments anti-catòlics i la única feina que va trobar va ser el torn nocturn de recepcionista en un hotel , que acceptar per poder donar un plat calent a la seva filla. Com he dit abans, eren temps difícils sí... cada dia moria algú d’un tret pels carrers de Barcelona. A mesura que s’afegien xemeneies i fum a la ciutat, també creixien les masses d’obrers enfadats amb el món que havien decidit actuar en comptes de quedar-se amb els braços plegats.
La Carme es va criar en aquest escenari, concretament en un àtic vell de Gràcia, amb l’única companyia dels seus llibres i per tota educació les classes que li impartia el seu pare, però tot i així mai va deixar de ser un persona somiadora. Jo crec que al fer-se gran... la vida li va ensenyar a protegir-se dels cops, a ser tan inexpressiva que a vegades semblava que hagués oblidat el seu somriure adolescent.
M'he cansat de narrar en tercera persona... així que ens situarem a la seva pell, un dia indeterminat de la seva joventut. Som una dona de cabells castanys i ulls verds que, per cert, he heretat, que passegem cada matí pels carrers de Gràcia. Ens agrada veure els aparadors de les botigues, observar la gent anar i venir, els homes amb les llargues barbes i els puros que conversen animadament dins d’un bar (de què deuen parlar?), saludem a al jove que neteja les sabates a la cantonada, comprem el diari a la gitana per dos pessetes, i el llegim asseguts al sol d’una placera, amb la melodia d’una acordió de fons. De camí a casa, ens deixem enamorar per l’olor de la segona tongada de croissants recent sortits del forn. Però el que més ens agrada d’aquest passeig matiner és una sastreria.
Cal Serra és coneguda a tot el barri, però d’entre tots els graciencs, nosaltres som qui coneixem millor la seva història, doncs, l’hem estat observant cada dia des de que teníem cinc anys. El propietari, el senyor Serra, és un home gros amb bigoti a qui els anys han passat factura. Últimament només s’asseu en un racó de la sastreria i conversa amb els clients i no s’aixeca sense el seu bastó, perquè es veu que la diabetis l’ha deixat cec. El nostre personatge preferit és el seu fill, un jove de quasi trenta anys. L’hem vist créixer des que era un adolescent i inevitablement ens hem enamorat d’ell, de la delicadesa infinita amb què pren mesures, com si cada dona fos de vidre.
(Segur que creieu que tot això m’ho estic inventant, jo també ho començo a creure, així que he desenvolupat un raonament lògic, ateneu.1. No tinc memòria. 2 mai he sabut inventar i soc massa gran per aprendre’n ara. 3 Per tant no invento simplement crec que invento. 4 el que faig es recuperar trossets de coses que he sentit o que algú em va explicar, potser la meva mare... 5 La ficció no està tan lluny de la realitat, segurament això s’apropa bastant al que realment va passar entre els meus pares. 6... espera… què vol dir ficció i realitat? Es possible entendre una sense l’altra? M’estaré tornant boja? 7 Què opinarà la Carla de tot això?)
Tanco aquest parèntesis amb una disculpa i recupero el fil conductor de la història que us estava explicant…
Cada matí dissimuladament observem el nostre amor, com si ens interessés aquell vestit vermell de l’aparador. Sabem que és el fill petit de cinc germanes, d’una família de sastres que venen de Manresa, que li enyora les seves terres rurals i sent devoció per la hípica. Ja ens disposem a seguir el passeig quan de sobte veiem un cartell enganxat contra el vidre des de dins, escrit amb la lletra inconfusible del jove, que diu “sastreria Serra necessita dependent ajudant que sàpiga de matemàtiques per portar les comptes bàsiques (no es precisen habilitats en costura, tall ni disseny).
El cor ens batega a mil per hora, no estem disposats a deixar passar aquesta oportunitat! En les dos setmanes següents ens les passem matí i tarda a la biblioteca, repassant llibres d’àlgebra infantil. Periòdicament anem comprovant amb ànsia que el cartell encara estigui penjat al vidre de la sastreria. El dilluns, a primera hora ens vestim amb el millor vestit que tenim, ens maquillem una mica per semblar més grans i abans de sortir fem un petó al pare que s’ha quedat dormit abraçat a la nova edició de Ortega i Gasset.
El que va passar aquell matí a la botiga ho deixaré en un interrogant, però suposo que no haureu dubtat que la meva mare, tot i ser dona, tenir pocs diners i poca educació, va aconseguir el seu propòsit.
Quan arribem a casa el pare ja s’ha despertat i ens pregunta a què es deu el somriure, nosaltres responem que ens acaben de donar feina a cal Serra, que ja no caldrà que segueixi treballant en aquell hotel, podrà seure a la terrassa i llegir Nietzsche. El pare ens abraça i amb una veu tremolosa, com si estigués a punt de plorar, diu que som la millor filla del món i que sent no poder donar-nos el que ens mereixem. Nosaltres li diem que s’animi, que vindran temps millors. Quanta raó tenia, tantes coses havien de canviar en els pròxims anys.

(se m’ha acabat la inspiració i he anat a preparar-me una xocolata calenta, a la merda el règim! i quan estava rellegit el que porto escrit en veu alta ha trucat la portera per veure si em trobo bé, diu que m’ha sentit parlant sola).

Dels dotze empleats de la botiga i el taller, la Carme era sense dubte la preferida del senyoret Serra i no només per ser eficient i entregada. Sis mesos després de la seva incorporació, el jove queia rendit als seus peus i li demanava matrimoni. Aquells temps van ser els més feliços per la meva mare. La puc imaginar fent els mateixos passejos matiners de bracet del meu pare amb elegants vestits que ell li hauria dissenyat. Aquest cop, li netejarien les sabates, les botigueres la saludarien envejoses, i el seu promès entraria al forn i li compraria un d’aquells croissants de la segona tongada. Els dissabtes la trauria a ballar i amb aquella delicadesa de sastre la faria volar i girar, com fos una nina de porcellana.
(he posat al vell tocadiscos un vals de Chopin i l’he començat a ballar pel menjador, esquivant els mobles, imaginant-me en braços del meu pare. Aquest cop no ha pujat la portera, tot i que la música estava molt forta. Crec que ja em dona per un cas perdut.)

Els meus pares es van casar un calorós matí de juliol a l’església de la Birreina. Atrapats en un marc color crema, els nuvis m’observen agafats de la ma en aquella fotografia en blanc i negre que descansa a la meva tauleta de nit. La meva mare, no era la candidata que el senyor Serra tenia pensada pel seu hereter, però hipnotitzat per la dolçor de la jove es va deixar convèncer . Així el meu avi patern va ser finançar una boda de pel•lícula, amb el banquet més exquisit de la ciutat. Entre els centenars de convidats de l’alta burgesia catalana es barrejaven amb discreció una desena de familiars humils de la meva mare i quatre amics republicans de l’avi Ramon. M’agrada imaginar-me que en una de les taules els convidats van començar un debat civilitzat i van acabar tirant-se les copes per sobre entre els que defensaven i criticaven la patètica monarquia espanyola que tenia els anys comptats.També m’agrada imaginar-me que els nuvis van aprofitar aquell enrenou per escapar del restaurant. El meu pare va portar la núvia en braços fins el magatzem de la sastreria,i van fer l’amor estirats sobre un mar de vestits, americanes i teles de seda, xiuxiuejant-se paraules boniques a cau d’orella.

El juliol següent naixia jo en l’àtic del mateix edifici de la sastreria . Aquell dia va fer molt fred, sí, això em van dir l’avi Ramon.
Com me l’estimava l’avi i com me l’estimo encara, tot i no ser capaç de recordar amb detall el seu rostre. En canvi… hi ha com una màgia que no sabria explicar… una complicitat que fa que el senti molt a prop meu. M’acosto i ell m’aixeca i m’asseu a la seva falda, com aquell dia en que em va explicar la historia dels mamuts verds.
Carai, que tard s’ha fet d’això ja en parlarem en el pròxim capítol… Em seguireu llegint oi? Us estaré esperant.