Quan el cor queda abatut...

…Ella havia d'escollir (el cor li feia massa mal..) per una banda el que tothom veia, i el que la seva ment li repetia enfront dels dictats del seu cor…xò és que aquest s'anava apagant..intentava lluitar contra el temps i contra l'espai..xò la sang ja no li arribava…s'anava morint poc a poket..i la seva enemiga, la ment, cada cop el golpejava més fort, deixant-lo envestit.. i produïnt aquell mal de cor que se sol tenir quan es pateix per l'amor…
El seu cor s'havia escongit tant…havia quedat buit, i produint dolor les escletxes que s'anaven dibuixant…només es podia apaivagar, buidant-lo encara més, i així, anant humitejant el seu rostre, ella anava buidant-lo, deixant sense protecció una ferida que tenia de cap a cap..
Trobaria alguna "tirita" que resistís en el pas del temps? Sí, la trobaria justament en aquest, perquè algú, algun dia li havia dit que "el temps ho cura tot".
El temps, i la soletat…Ella sabia que la soletat, en bona mesura ajuda a deixar enrere la desorientació i la indecisió..
Era el que s'havia estimat més i més fins aleshores, però no es volia enganyar, en proutes voltes li havia donat una oportunitat darrera l'altra…no les va saber aprofitar…però es que no hi ha culpables perquè ella sabia que no estava feta per a ell, i no volia robar-li la oportunitat de ser feliç de debó amb la que se'l mereixés..no volia tallar-li les ales…però ella tampoc podia renúnciar als seus somnis, a compartir les petites sorpreses que et dona la vida amb algú que sentís el mateix. Així doncs, ella no podia ni volia continuar sent una càrrega…
I després de tot, després de tot no hi ha res! perquè el pitjor és que sabia que ja no el podria tornar a mirar igual, ja no el besaria ni l'abraçaria més, si un dia fou el primer, ara seria l'últim..
I en aquest instant, la seva ment va rebobinar-se i va recordar aquell rostre, aquella silueta, aquells ulls verds, tros de cel, que un dia se li apareixeren i que li prometeren la vida..i els quals no podia deixar d'estimar perquè recordava els petits i grans moments dels dos! però també la seva indiferència i passivitat, que al cap i a la fi acabaren amb les seves il·lusions i foren el que la impulsaren a trencar amb aquella situació. Després, restà en blanc, com la pàgina nova que començaria a escriure en el diari de la seva història xò el títol ja estava escrit i ella sentenciada:
"Pq no vaig ser capaç de fer-me estimar? En què ens vam equivocar?"
Milers de cops que per amor una ha de tancar els ulls i empassar-se un glop amarg de pena i tornar a obrir els ulls i mirar en una altra direcció on s'hi dibuixa l'objectiu de tot ésser humà: la felicitat! Però aquest… Aquest era el glop més llarg i amarg de tots...