Purgatori

Es gira, fa quatre passes i obri la finestra perquè ixca la moscarda. Sa mare sempre li ho havia dit: "espai amb les moscardes que es caguen en la carn i la fan pudenta". Adela no fa tant que se n'ha adonat que el 'cagar-se' era pondre ous, però el consell és vàlid igualment. Fa tres sacsades amb la mà a l'aire per ajudar l'insecte a escapar-se a l'exterior i torna a tancar. Ella ho sap, és incapaç de matar una mosca. I molt menys, una moscarda.
Fa quatre passes més i torna al que estava fent: torrant pit de pollastre.


El marit, fa uns dies que ha decidit posar-se a règim. El resultat d'unes anàlisis on els valors de col.lesterol apuntaven cap a uns nivells lleugerament elevats, ha sigut el detonant. Els quilos que ha anat guanyant exponencialment d'ençà que es van casar ja podien fer intuïr un desenllaç semblant.
"Carns blanques, peix i poc de greix", va dir el metge. Això mateix.


L'Adela, que és una bona persona, ha decidit, per solidaritat amb l'home, fer règim ella també, tot i que d'ençà que es va casar i, especialment, des que va parir el fill, ha anat amoixamant-se.
Sense voler fer-ho, li passa com un raig per la ment el pensament de que quan ella es va quedar embarassada i va deixar de fumar, el Joan va continuar fent-ho, per més que estalviar-se la imatge del company fent-se la cigarreta de després de sopar l'hagués ajudat molt a superar l'abstinència.
Distreta amb aquestes cabòries no se n'ha adonat que un dels talls de carn que té a la paella, més exposat a la flama, té les vores resseques pel calor que desprén el foc. "No passa res, aquest per mi". Fa aquestes coses d'esma. Si per dinar hi ha lluç congelat i una de les peces es desfà, aquesta és per ella. Si un tros de carn es descomposa en la cocció, sempre se'l queda. Si s'ha quedat curta amb les racions, la més xicoteta és per ella. Primer ho feia només amb l'home, després, naturalment, també amb el fill. "L'ouet per a tu", "agafa el fetge", "nyas el ronyó". Sempre el plat més lleig: per l'Adela.


Es renta i es torna a rentar les mans amb aigua i sabó, però sap que només li marxarà l'olor a peix quan es pose lleixiu.
Cada dia, durant vint anys, després de tancar la peixateria, té la mateixa batalla."No se'n va, caguendèniamora...", bé sap que per llevar-se l'olor a peix haurà de recórrer a l'hipoclorit sòdic, i deixarà de fer olor a peix per començar a fer olor a hipoclort sòdic, és a dir, a lleixiu. Aquesta és la flaire amb que el Guillem recorda a sa mare, per a ell, l'Adela és olor a lleixiu.


Ara fa dos anys que el Guillem s'ha casat. El dia de la cerimònia ella pensava amb llàstima en la nora, en l'abnegació amb que li tocaria viure a partir d'ara, però cada vegada que ha anat a visitar el nou matrimoni s'ha sorprés en vore al fruit del seu ventre, el mateix que havia sigut senyoret a sa casa, agranant, estenent la roba i escurant i secant plats. Lluny de sentir-se orgullosa, una glopada de ràbia li ha pujat cada vegada fins la gola, i ha notat un gust ferrós a sang.


Han passat els mesos, els esforços dietètics no han fet millorar la salut de l'home. El tabaquisme, regat amb la poderosa dominància dels gens han desembocat en hipertensió. Ja van dos infarts i un doble bypass, i sap a ciència certa que no sobreviurà al tercer.
L'ensinistrament que ha rebut al llarg d'un terç de la seua vida tenint cura d'ell no li fa més lleugera la situació quan han de tallar-li una cama per manca de reg sanguini.


En Joan la reclama per tot. Quasi que no deixa que se'n vaja del seu costat. No suporta quedar-se sol a casa i Adela, s'ha hagut de prejubilar per poder atendre a l'home com cal. Si ix a comprar quan torna se'l troba cridant, repetint el seu nom mil vegades i quan la veu asomar-se per la porta sempre acompanya el final dels crits amb la cantarella "em pensava que no tornaries".
A la nit la fa alçar-se del llit diversos cops "porta'm aigua", "gira'm cap a l'altre costat" o "acompanya'm a pixar" i ella ho fa tot amb aparent fruició.
En Guillem poc ajuda, fa poc ha sigut pare, i ha d'estar-se per la seua família.


El tercer arribà.



El funeral ha sigut llarg. El mossén s'ha près la llibertat de fer un discurs extens, ja que coneixia al difunt personalment. Ha alabat la seua resignació durant la malaltia i, especialment, la seua dedicació a la família mentres va estar sa.
Ha demanat una oració per la seua ànima.




Adela té el xiquet en braços. Li fa jocs de falda, "arri, arri tatanet, que anirem a Sant Benet...". Quan arriba al final de la cançó, el nen, encara amb la rialla a la boca, de sobte, li pregunta "iaia, i el iaio, on és?". L'Adela se'l mira amb tendresa i li contesta "ell està al cel", "al cel?", "sí, se'n va anar al cel...", "i tu? No hi vas voler anar?", "No fill" li contesta, "el iaio va marxar al cel i jo em vaig quedar en la Glòria...".