Punxes de cotó fluix...

Des que la Claudia havia decidit agafar-se l´any sabàtic, anava cada matí a asseure´s una estona a aquell mateix banc, i sí, sempre era el mateix -el que tenia trencada la tercera làmina de fusta que se li clavava al mig del rosari de l´esquena- però havia de ser aquell, tenia la sensació que era una part més de casa seva, hi estava còmoda; també l´havia compartit amb en Cesc, i ara, a ell ja no el
tenia, feia dues setmanes que havia marxat de casa, era una persona nòmada, i havia ja exhaurit el temps màxim d´estada en un lloc. A la Claudia l´envaïen sentiments molt oposats, per una banda ràbia i impotència de no haver-lo sabut retindre a la seva vora i per l´altra la resignació produïda pel gran amor que sentia pel Cesc, i per davant de tot desitjava la seva felicitat.
De sobte li vingué una esgarrifança, no és que fes fred, però el sol havia corregut una mica i ja no li tocava de ple - li encantava estar molta estona amb els ulls tancats de cara el sol- és com si així carregués energia, llavors es va posar el jersei damunt les espatlles, es va aixecar i va començar a caminar, però aquell dia no aniria directament a casa, acabava de prendre una decisió important, volia omplir amb un altre ser viu el buit que havia deixat el Cesc, la casa se li quedava una mica gran, i se li havia acudit qui seria perfecte, tenia aquella habitació tant solejada que seria molt adient pel nou inquilí, a més tenia la tranquilitat garantida, li podria explicar tot el que ella volgués, i a l´hora demanar, seria un estadant poc exigent i molt sofert. Li va costar una mica decidir-se, hi ha tanta varietat estètica que va dubtar força estona, no sabia si decantar-se per un de prim i alt o bé per un de baixet i rebassut, també tenia dubtes amb el color, dins la mateixa gamma, hi havia infinitat de matisos, però finalment en va trobar un amb l´equilibri perfecte.
Anava camí de casa amb un somriure als llavis -feia dies que se li havia esborrat-, va pujar les escales amb més vitalitat que mai, es plantà davant la porta de casa seva, va passar la clau, i tots dos a una van posar els peus a casa, per fi, altre cop la Claudia tornava a estar acompanyada, ja tenia a casa l´Octavi...........el seu cactus.

Magenta



MSN