pulitzer català

Quina vergonya !! -va exclamar, i després d'un llarg glop de cervesa fresca, va deixar la gerra sobre la taula i es va endinsar de nou en la lectura del diari.
Sèiem tots dos còmodament a la terrassa del Cafè de l'Òpera, al mig de la Rambla, gaudint d'una magnífica tarda d'estiu. La temperatura era francament agradable i l'ambient que ens envoltava, lluminós, alegre i populós, invitava a l'embadaliment i a la conversa distesa. Mentre en Lluís llegia, jo observava distretament la riuada de passejants de tota mena que omplien el carrer.
-Hi ha gent que no mereix ser catalogada com a persona. Semblen bèsties!- va insistir. Ja el coneixia, i per això no em va estranyar aquell comentari tan vehement, i mes sobretot des que darrerament s'ha apuntat a una organització amb fins socials d'aquelles que figures una mica, pagues i t'oblides; ja se sap, la moda és la moda.
- Mira -va dir mentre em mostrava el full del diari- l'han deixat morir al carrer, com si fos un gos! I ningú, m'entens, ningú ha estat capaç de donar-li un cop de mà! Quina vergonya!
Donat que la seva insistència semblava anar més enllà del mer comentari inicial, i coneixent la seva tossuderia en conversar, vaig decidir interessar-me'n. Vaig agafar el diari; a les pàgines interiors que m'indicava en Lluís una petita fotografia, en blanc i negre i sense massa detall, mostrava la imatge d'un jove arrupit sota un arbre en una postura estranya. Pel que semblava la imatge havia estat captada a primera hora del matí, en un conegut parc públic de la ciutat, potser no massa recomanable de nit.
La lectura del titular i les quatre ratlles que acompanyaven el peu de foto em varen posar al cas: "JOVEN MUERTO POR SOBREDOSIS EN EL PARQUE DE LAS GLORIAS." "Agentes de la guardia urbana, avisados por los transeúntes que circulaban por el parque a primera hora de la mañana, han procedido a la identificación el cuerpo sin vida del joven Francesc V.C. Según parece el fallecimiento se produjo con las primeras luces del alba. Algunos de los vecinos han informado que a lo largo de la noche se habían oído demandas de auxilio, probablemente de dicho joven que no fueron atendidas".
Vaig pensar que la droga se'ns havia endut un cop més un altre jove inquiet, que possiblement massa confiat havia caigut en el seu dolç parany. La sobredosi i alguna substància en mal estat l'haurien posat en una situació extremament crítica. La manca de solidaritat de la gent havia acabat d'arrodonir la feina.
-Que et sembla?- va espetar. -Que es pot esperar de la gent com aquesta ? capaç de estar sentint una persona demanant auxili i no fer res per ajudar-la.
-Evidentment que no em sembla bé, però la gent ja se sap; tots tenim dintre nostre comportaments d'heroi generós però també de covard egoista i malauradament surten quan surten i a més s'encomanen. Per altra banda, ves a saber el que va passar de veritat-.
De fet a mi no m'interessava tant la manca de solidaritat. La meva preocupació es centrava bàsicament a intentar entendre i imaginar-me quines inquietuds o quines circumstàncies de la vida havien empentat aquell noi a buscar una sortida o una via pel camí de la droga. M'hauria agradat saber per què no s'ho va poder muntar d'un altra manera. Pel que fa a l'actitud dels veïns no m'extranyaba massa, en el fons sempre he cregut que els humans, tot i la nostra aparença i els nostres discursos, som molt poc solidaris; per això no considerava cap novetat que no l'haguessin ajudat. Per a mi era una notícia molt més dura el fet en sí de la mort del jove.
Tot i així vaig continuar - M'hagués agradat veure que hauries fet tu en aquest cas.
Suposo que és el que estava esperant per entrar a fons. - Home, evidentment, li hagués donat un cop de mà. La gent que com jo, que s'esforça en la seva feina diària en explicar a la societat les seves misèries i en denunciar a traves dels mitjans de comunicació situacions d'injustícia, portem dins nostre bastant més consciència social que aquests "miserables veïns" dels que ens parla la notícia-
Tot seguit va tornar a explicar-me un cop més les seves peripècies com a corresponsal a Etiopia i com va reflectir la problemàtica social d'aquest país- Crec que les imatges i les cròniques que vaig enviar en son una bona mostra- va cloure.
La conversa no va acabar aquí i en Lluís va continuar posicionant-se; massa sovint porta les seves creences, postures i professió a flor de pell. Com sempre va portar el tema al seu terreny i va arribar a una primer conclusió molt útil per a ell: -Sempre he cregut que la funció de denúncia social és en certa manera una obligació que tenim els periodistes; i la postura de la gent, en aquest cas, és francament una vergonya que cal denunciar-.
Tot i que estava en part d'acord, em molestava la seva permanent postura d'observador-jutge del bàndol dels que tenen la raó; de defensor dels febles (sense mullar-s'hi). Em molestava perquè crec que massa sovint en aquestes "denúncies" s'acaba utilitzant al desvalgut com un element per aconseguir altres finalitats; fins al punt que si no existís s'hauria d'inventar, sobre tot perquè són històries que venen molt i al mateix temps donen una imatge molt bona del denunciant. Un fàstic !.
Vaig mirar d'exposar-li el meu punt de vista, però, com que em va semblar que utilitzava els meus raonaments per reforçar encara més la seva posició, ho vaig deixar. No vaig voler fer-m'hi mala sang; som bons amics, érem a l'estiu, la tarda era agradable i vaig pensar que no pagava la pena embolicar-se en discussions interminables, així que finalment li vaig seguir el joc. Al cap d'una estona en Lluís ja havia arribat a una segona conclusió, estava fermament determinat a tractar el tema a fons en el seu pròxim programa de TV.
Vàrem decidir tornar caminant, la vesprada era magnífica i els primers llums encesos ens animaven a passejar tot tafanejant els aparadors il·luminats. Les conclusions de tot plegat havien quedat clares, mancava un gran dosi de consciència social, que calia denunciar i que ell ho faria.
Tot enfilant les Drassanes, sota un banc, descobrírem amb sorpresa, estirat al terra, el cos d'una vella captaire. Estava mig girada, bocaterrosa; anava vestida amb parracs bruts i esquinçats i duia unes velles sabates foradades d'on sortien uns dits ronyosos. Els cabells blancs, llardosos i despentinats amagaven, parcialment, un rostre brut, lleig i arrugat. Una mà aspra de llargues ungles ennegrides reposava immòbil a prop de la seva cara.
Ens hi acostàrem; l'olor agre de suor i brutícia era francament molest. Ens vàrem mirar, els dubtes sobre el seu estat de salut es van barrejar amb el record de la nostre recent conversa. Em sentia molt violent.
-És tard- va dir- caldria anar tirant-. Ens vàrem allunyar del lloc sense fer-nos cap més comentari.
Tres setmanes després, evidentment, en Lluís ja havia tirat endavant la producció del reportatge de denuncia contra la manca de solidaritat. Aquest, finalment, es va emetre el mes passat. El programa en conjunt estava molt ben fet, l'audiència va ésser bona i va rebre una crítica molt positiva dels especialistes en televisió de de La Vanguardia i de L'Avui, que el van titllà de socialment molt interessant i del que van valorar el seu paper com a reportatge de denuncia
Tot plegat, embolica que fa fort, ha acabat a més amb l'atorgament a aquesta producció concreta del premi "Catalans Solidaris". El guardó, que ha estat concedit per la Regidoria de Benestar Social, ha valorat molt especialment tant la sensibilitat amb què ha estat tractat el tema de la joventut i la droga, com els aspectes de denúncia contra la manca de solidaritat envers els joves amb problemes.
Ho he trobat fantàstic!. En Lluís, com a responsable del programa ha de passar a recollir el premi demà a la tarda de mans del mateix regidor de Benestar Social, a més hi assistiran tot un seguit de representants de la societat civil catalana lligats a temes de tipus social. L'acte està emmarcat dins una campanya sobre el voluntariat i, per acabar d'arrodonir el tema, li han demanat també a en Lluís que hi pronunciï unes paraules.
Com ja he esmentat abans, el meu amic, que ara sí que estic convençut que arribarà lluny, acostuma a portar les seves creences, postures i professió a flor de pell. Ràpidament i amb precisió ha sabut dur de nou el tema al terreny que més li interessa. Ahir em va trucar per convidar-me a l'acte de lliurament; mentre m'ho explicava i abans que jo pogués reaccionar i fer-li alguna mena de retret, em va deixar anar -Per cert, he pensat fer també, més endavant, un programa monogràfic sobre la vida i la problemàtica de les persones que integren el col·lectiu dels sense llar a la nostra ciutat; hi ha molta cosa a dir i pot quedar molt bé-.
Al principi vaig pensar que no hi assistiria. Però he considerat que, un cop més, acabaria utilitzant la meva postura per consolidar encara més la seva posició, així que, finalment, he decidit acompanyar-lo (que per cert l'acte es a la Pompeu Fabra de les rambles, molt prop de les drassanes). He pensat que en el fons es millor de no fer-m'hi mala sang; som amics des de fa molt temps i no val la pena embolicar-se amb ell en discussions interminables.
He quedat, si més no, una mica preocupat. Com he dit no crec massa en la solidaritat i, per tant, si davant algun problema personal meu en Lluís no em donés un cop de mà no el culpabilitzaria massa. Em fa patir més el fet que el meu amic pugui acabar transformant aquest problema en un programa televisiu d'èxit. Sóc molt vergonyós.