Pròxima parada: comissaria

"M'aïllaran, dient que m'he aïllat"
Ovidi Montllor


S'apropava la una del migdia d'un calorós dia d'estiu, estàvem a València el meu germà i jo, havíem anat per entregar la matrícula de la universitat, res de l'altre món, ens disposàvem a tornar cap a casa. Una vegada a l'estació del nord se'ns havia obert l'apetit, així que vam tenir la meravellosa idea de comprar-nos alguna cosa per menjar, havíem d'esperar-nos encara uns quants minuts perquè eixira el nostre tren. El meu germà és una persona que li costa decidir-se pel que vol així que vam fer diferents passejos per l'estació, és a dir, que em deia anem ací i un cop davant, deia no, anem allà, i així fins que ens vàrem quedar sense res. Jo ja tenia clar el que volia des de primer moment, havia decidit comprar-me un d'aquells pastissos que inflamants es mostraven a l'aparador convidant als que passaven a detindre's davant d'ells, acabant amb un d'ells entre les mans, coses de la vida. Però això no va ser el que va ocórrer, ni molt menys, estava disposat a afanyar-me a anar cap al mostrador, amb la boca aigua quan una mà em tocà per darrere, em vaig girar i vaig veure dos xics, un de jove i l'altre un poc més major però jove encara.
-Policía secreta, em va dir, ensenyant-me una placa.
Em vaig quedar mirant-lo sense saber com respondre, no entenia el que volia. Ens van agafar apartant-nos de la gent.
-El carnet de identificación, era el que em deia darrerament, jo em vaig quedar mirant el meu germà, me l'havia deixat a casa, no creia que fóra important portar-lo darrere.
-No el porte, vaig contestar.
El meu germà sí que el portava, li'l va donar, immediatament va mirar el nom, jo em fixava en les seues cares, aquests dos què volien ara? Després de tot el que havíem hagut de suportar en aquell matí solament ens faltava això, dos xics demanant-nos els carnets.
-És el meu germà, va dir el meu germà.
-De dónde venís? Os dirigís a Gandia? Preguntaven els policies.

-Vinguem de la universitat i anem a Xàtiva. Anava responent el meu germà, tot nerviós per la situació, buscant dins de la motxilla el carnet d'universitari per ensenyar-los-el.
-Tranquilos esto es una inspección rutinaria, pero lo siento me tienen que acompanyar a comisaria, ens va dir.
Ostres estàvem sent detinguts a l'estació del Nord jo i el meu germà, com si haguérem comés algun delicte al no portar damunt un carnet. No vam fer mostra de la més mínima resistència per si allò acabava malament. Érem conduïts cap a fora de l'estació, on allà ens van venir a buscar dos policies nacionals amb cares d'alegria com si nosaltres forem la presa esperada.
-Que, ya los tenemos? Va dir un d'ells amb mig somriure en la boca.
-Si llevad-los a comisaría y ahora vamos nosotros, respongué el d'aparença més gran.
Clar que ens tenien, o no ho veien? Però què volien de nosaltres? Ens havien confós amb algú? No sabíem ben bé el que estava ocorrent, no enteníem res, ens posaren unes manilles i ens introduïren dins del seu cotxe.
-Però ens podeu dir perquè ens porteu cap a la comisaria? Preguntà el meu germà.
-Por qué? Que no lo sabeis? Venga terroristas de mierda que ya os tenemos, acabareis todos entre rejas, va ser la resposta del policia.
Com que terroristes? Però aquests de què anaven? Ens estaven confonent amb terroristes, però que no tenien prou amb veure el DNI i el carnet de la universitat del meu germà o què?
-Però que dieu? Nosaltres no som terroristes, però... el meu germà estava molt preocupat i nerviós.
-Ya està bien, aquí hacemos nosotros las preguntas, va dir el policia amb un to de veu imposador.
Érem davant la comissaria, el cotxe es detingué per girar cap a la dreta i introduir-se a la boca de la fera, la comissaria, mai havia pensat que un dia com aquell arribaria. Durant el viatge el meu germà em mirava i em deia que per culpa meua ens estava passant allò, ni que jo volguera estar en aquella situació! No podia dir-li res perquè potser sí que tenia un poc de culpa per no dur el carnet, però no creia que allò era suficient perquè ens digueren terroristes i portar-nos fins a la comissaria.
El cotxe es detingué i els policies baixaren precipitadament, ens enxamparen, per una banda al meu germà i per l'altra a mi. No podia ser, ens estaven separant i no podíem fer res per impedir-ho, llavors vaig sentir el primer buit al veure com ens separaven, unes llàgrimes empaparen el meu rostre, no sé, estàvem sent detinguts i ara ens separaven, em vaig sentir sol davant aquells justiciers, que pel que semblava res tenien de justiciers sinó tot el contrari.
M'introduïren en una cel·la xicoteta, solament uns quants minuts fins que vingué el xaval eixe que ens havia detés a l'estació, van ser solament uns minuts, minuts que se'm feren eterns. Se'm passà de tot pel cap, em vingué el record de les persones que més estimava, el meu germà també hi era allí per culpa meua, amb tots els records el cor se m'endurí i vaig pensar que tot era una equivocació, que prompte seria en casa per explicar el que m'havia passat i fer d'açò una nova experiència.
-Venga, acompanyame, em va dir el xic.
M'agafà com si d'un objecte es tractara, entre espentes i algun que altre cop de puny m'introduí dins d'una cambra fosca, notava molt de mal a les munyiques, així que li vaig dir que si me les podia afluixar un poc, la seua resposta va ser negativa, a més se'n va riure i em va dir:
-Jode? Pues lo siento muchas más cosas me joden a mi y me aguanto, Ah a partir de ahora hablame en castellano!, em va dir acompanyant aquesta última frase amb un cop de peu que se'm clavà en totes les costelles.
I a mi què, que li foteren altres coses, a mi en aquells moments em feien mal les munyiques, se m'estava tallant la circulació de la sang de les mans, a més ara em deia que li parlara en castellano, com que en castellano? Això sí que no anava a suportar-ho ni molt menys, jo m'expressava en la meua llengua i si no m'entenia que cridara un traductor que per això estan, en aquells moments no estava per fer-me el valent però m'havien agafat sense ninguna prova i ara a més volia exigir-me que li parlara en castellà. Jo no sabia molt bé com funcionava allò d'interrogar-me en presència d'un advocat o alguna persona per l'estil així que li vaig dir:
-No tinc que tenir un advocat d'ofici?
-Que dices, venga ya! No digas tonterías.
Com que tonteries? Allò per mi no era cap tonteria estava sent sotmés a una tortura i a aquell policia li pareixia que el que deia era una tonteria, una tonteria. El molt cabró que començava a pegar-me cops a l'espatlla i la cara, en un d'aquells cops que em pegà al cap se'm representà la cara del meu germà que segurament també estava patint de les injustícies d'aquells hipòcrites abusadors de poder. En quina mala hora vaig decidir acompanyar el meu germà aquell dia a València, en quin merder que ens havíem clavat.
Doncs bé, tot no s'acabà ací, ni molt menys. M'agafaren i em traieren d'aquella cambra, allò no havia sigut ningun interrogatori sinó que em volien mostrar de què eren capaços i que o feia el que em deien o estava molt més que perdut. Així va ser, una vegada fora de la cambra em portaren fins a un furgó policial i m'introduïren dins, llavors van venir uns guàrdies civils que em digueren que col·laborara o jo i el meu germà ho passaríem malament. Però que col·labarara en què? El furgó començà a moure's, no sabia on em duien, no m'explicaven res.
Em traslladaven cap a Madrid perquè testificara davant un jutge, ja veus, me n'anava cap a Madrid volguera o no volguera sense preguntar-m'ho i la meua família sense saber res, que situació més difícil. I el meu germà què? No sabia res d'ell des que ens van separar a la baixada del cotxe en comisaria. Potser també estaria de camí cap a Madrid. Em va entrar un tremolor per tot el cos quan vaig veure que el guàrdia civil treia una bossa i em deia que ara veuria el que eren capaços de fer, jo havia sentit parlar d'aquell tipus de tortura i no volia sentir d'aquella forma com, per qüestions de segons podia sobreviure o morir allí en aquell furgó ofegat a mans dels guàrdies i per una bossa de plàstic. Me la posaren al cap i me l'oprimiren perquè no s'escapara l'aire i anara acabant-se fins a crear una angoixa impossible d'explicar amb paraules, sentia que l'aire es consumia i no podia fer res perquè una nova onada d'aire em servira per respirar, em sentia del tot indefens, aleshores el guàrdia la soltà i vaig sentir com de nou podia respirar, greument, però anava incorporant-me. Suposadament totes aquelles pràctiques que em feien les havien passades altres persones innocents com jo, perquè jo era inocent.
Puntades de peu, cops, insults i més vegades la tortura de la bossa vaig haver de patir fins arribar a Madrid, un viatge etern, no el desitge per ningú. Ara bé, una vegada a Madrid les coses no van ser millors, no. L'odi que tenien aquells policies era major que el dels que m'havien portat fins allí, s'acumulava en ells una ràbia que no entenia perquè no era lògic que tingueren eixa ràbia cap a persones que no coneixien, perquè què sabien ells de mi, qui era jo, de la meua vida en general? Solament sabien el que els havien dit i era que jo era terrorista, però quines proves tenien de que ho fóra i encara que fóra així, no tenien el perquè aplicar aquella injusta força contra mi, violència que vaig haver de patir pel simple fet de ser tatxat de presumpte terrorista.
Una vegada era a l'Audiència nacional un jutge em va prestar declaració i sense aclarir res em van dir que ara havia d'esperar per al dia del judici.
Era a Madrid, no sabia si la meua família ho sabia i ara havia d'esperar al judici, i quan seria aquell maleït judici? M'aïllaren en una cel·la incomunicat, no podia saber res de ningú.
Més tard vaig saber que la policia es va presentar a casa meua per regirar-la i trobar proves contra mi, però solament van trobar pamflets, revistes, llibres, banderes... Però què hi volien trobar? Armes, dinamita, objectius pe
r matar? Vinga ja! Que fóra independentista no volia dir que fóra terrorista, si jo com suposadament ells, estava en contra del terrorisme però al contrari que ells en contra de tot tipus de terrorisme perquè el que ells practicaven també era terrorisme, terrorisme d'Estat.
La meua mare no s'ho podia creure en veure aquells guàrdies a casa regirant-ho tot, totes les habitacions, tots els racons van ser regirats. Quan li van explicar per què eren allí es va omplir de llàgrimes, no podia ser, els seus dos fills acusats de terroristes i empresonats a Madrid. Els guàrdies els digueren que estàvem a Madrid però que no intentaren anar a veure'ns perquè estavem aïllats i no podíem rebre visites, la mare es posà les mans a la cara, ja no tornà a dir res.
Se n'anà a València a la comissaria per veure què li explicaven, res, li digueren que solament els quedava esperar a veure quan se celebraria el judici i si per alguna d'aquelles ens portàvem bé potser podíem rebre alguna visita però millor que s'oblidaren de nosaltres de moment. Que et pareix? Com li dius a una mare que s'oblide dels seus fills mentre estàn tancats a la presó a centenars de quilòmetres de casa.
Seguia tancat en aquella cel·la des d'on vaig escoltar un crit que em posà la pell de gallina, era impossible que una persona cridara d'aquella forma però tot era real, practicaven vertaderes tortures que ningú sense haver-hi estat pot imaginar-se el que allò era, el que se sentia a l'estar-hi. Em vaig adonar que jo podia ser el pròxim i que aquells crits perfectament podien pertànyer al meu germà, cosa que em posà trist i al mateix temps se m'enfilà per tot el cos una forta còlera, ràbia, sentiments que em feien estar fort alhora que tot se'm feia fosc, obscur com la cel·la on estava, la cel·la on creia que anava a ser el meu últim lloc, l'últim lloc on el meu cos romandria despert fins al dia de la meua mort. Potser sembla que és un poc exagerat però sé el que em dic, per mi aquells dies foren espantosos, un trist record és guardat a la meua memòria.
No m'ocorregué res aquell dia però sí a l'endemà, es presentà a les sis del matí un funcionari de presons donant cops a les cel·les perquè ens despertàrem, més tard em vaig adonar que ho repetien tots els dies per fer-nos perdre el nord, és a dir, volien tornar-nos bojos i ho aconseguien en molts casos, privant-nos de llum, dels sentits...
El funcionari s'introduí dins la cel·la, estava gitat al llit, un fort mal s'introduí dins del meu cos, m'havia colpejat, amb no sabia ben bé què però allò almenys era un estri de ferro o acer i no estava del tot equivocat com vaig comprovar més tard. Em féu aixecar-me, m'agafà d'un grapat i em tragué de la cel·la. Em portà per passadissos on s'escoltaven crits de gent histèrica, apoderada dels seus propis nervis, que s'acumulaven. Em movia amb dificultat a causa del fort cop que havia rebut abans per part d'aquell funcionari i ara em deia que m'afanyara que anava a patir el que no estava escrit als papers. M'introduí en una habitació on allò més que una habitació semblava un escorxador per matar animals. Allí hi havia tot tipus de maquinària que feien servir per torturar els empresonats i ara em tocava a mi patir aquell infern, em digueren que prompte seria el meu judici així que anaven a fer que cantara, encara que no tenia res que cantar, perquè era del tot innocent, però i ells? Eren innocents? Podien fer-me allò? Com podien justificar els seus actes pel fet d'estar empresonat? Mala jugada em va jugar el destí i ara estava patint les més brutals injustícies, perquè allò no era just, ni per mi ni per ningú, allò era un calvari.
Vaig sentir el més gran sofriment a dins meu quan una descàrrega d'electrons va colpir el meu cos però allò era el començament, el començament de llargues hores de tortura, dues, exactament, també dues van ser les persones encarregades de fer-me sofrir com m'havia indicat el funcionari abans, el que no estava escrit als papers. Em posaren una bossa al cap, em digueren que havia arribat la meua hora i així m'ho va semblar uns moments fins que me la traieren i vaig tornar a respirar, difícilment, però almenys encara era viu, encara que no sabia cert què era el que desitjava en aquells moments, si estar viu o mort.
Doncs bé, després d'aquell martiri que vaig patir vaig entendre els crits que havia escoltat el dia abans i que jo mateix aquell dia vaig fer sortir del meu cos com si es tractara de veure qui era capaç de cridar més fort, però no es tractava d'això sinó que aquells crits eren de dolor, com els que vaig sentir en passar de tornada cap a la meua cel·la, des d'una habitació sortien crits d'una dona i de funcionaris que li deien que s'obrira de cames, s'escoltaven els plors d'ella, que indefensa davant d'ells, cometien una violació, ara entenia que allí dins no s'hi podia fer res en contra d'ells, necessitava eixir el més prompte possible i denunciar aquella situació que es patia a dins les presons, però segurament no podria fer res per canviar-ho.
Una vegada a la meua cel·la, només arribar em vaig deixar caure sobre el llit, estava rebentat, ple de moratons que en veure'ls em donava ganes de posar-me a plorar però que sabia que no serviria de res, que no podia fer res per canviar-ho, llavors vaig preferir estalviar-me aquestes energies per si havia de patir més allí dins, que de segur que passaria.
Ja havia perdut la noció del temps, no sabia quina hora era, de nou uns funcionaris però aquesta vegada amb les cares tapades em pegaven, no podia fer res per impedir-ho, vaig notar de nou com m'aplicaven una altra tortura, sí una altra, allò s'havia convertit en un aconteixement més de la meua estada a la presó, un element més que passava dia a dia, com si es tractara d'un aconteixement rutinari, que havia de suportar, volguera o no volguera. Sentia una forta pressió als peus com si m'estagueren clavant una dura barra de ferro, jo em menejava però aleshores se'm clavava més, vaig pegar un salt per veure si podia fugir d'aquell mal, llavors vaig descobrir que tot havia sigut un somni i que la barra que se'm clavava als peus era la que hi havia als peus del llit. Maleït fóra tot, tot no era un somni, no, continuava allí dins clavat, exposat a més tortures diaries i sense saber fins quan duraria. No sabia si ho podria suportar perquè si ja tenia malsons, què podia ser el pròxim que m'ocorreguera? Que em tornara boig? Un factor que no volia esperar, esperava que tot sortira bé per poder tornar prompte a casa.
Em deixaren el menjar al terra, davant de la porta, no sé si es podia dir menjar a allò que se servia però no tenia més remei que menjar-m'ho per agafar forces. El carceller em digué que a les set passarien a per mi, que estaguera preparat. Preparat, però per a què? No podia ser, si practicaven una altra tortura aquell dia en mi, sí que seria definitivament el meu dia. Però si no sabia ni quina hora era ara, bé tampoc em vaig preocupar, el que haguera de passar, pasaria, i com que de la cel·la no em podia menejar doncs ja passarien a per mi.
Devien ser les set perquè dos policies es van presentar a la cel·la, em van dir que els havia d'acompanyar, que ja m'ho hauria explicat el funcionari, sí clar, el funcionari m'ho havia explicat tot, m'havia dit que estaguera preparat i prou! Em posaren les manilles i em portaren de nou cap a la cambra de tortures però aquesta vegada em digueren que tranquil, que ja havia patit prou aquell dia. Sí, no practicaren cap tipus de tortura física però aquells fills de mala mare se les sabien totes, totes. Em digueren que la meua vida estava acabada, que el meu final era a prop, que tot estava en les seues mans, ells eren els que decidien si la meua vida continuava o acabava en aquell moment, ells podien matar-me en aquell precís moment i sortir-se'n com si no haguera passat res, allí tenien les espatlles cobertes. Bé, em digueren que a l'endemà vindrien a per mi i que em portarien davant el jutge perquè que em feren el judici corresponent, amb l'advocat i tot però que aquest judici jo no sabria si seria el que jo esperava perquè ells podien fer que tot fóra mentida (ells mateixos podien fer-se passar pel jutge, l'advocat...) i si en aquell moment no em declarava culpable ells em matarien allí mateix i que no seria una mort ràpida amb un tir, sinó tot el contrari, una mort lenta i dolorosa.
Era l'hora esperada, bé no sé si esperada o no perquè realment no em feia molta gràcia declarar-me culpable perquè si jo ho deia, afirmava el que no era, però com comprovaven ells que jo era culpable? Però i si el judici no era el que jo esperava sinó una farsa, com m'havien dit el dia abans aquells policies? El cap era una bomba a punt d'esclatar, no entenia res, estava entre l'espasa i la paret, havia de pensar alguna cosa, però no sabia si seria capaç de fer-ho. M'agafaren els dos policies i em posaren les manilles perquè anàrem cap al judici, vaig pensar què seria del meu germà, si també hi seria al judici, esperava que sí. Tenia ganes de veure'l encara que fóra un instant per saber que estava bé, perquè era el meu germà i l'estimava.
Al furgó em tornaren a dir el que ja m'havien explicat el dia abans, que tot podia ser mentida i que si jo no deia que era culpable ells mateixos s'encarregarien de posar fi a la meua vida i a la del meu germà, llavors vaig pensar que no tenia res a fer, havia de dir que era culpable i ja veuríem què era el que passava després.
Arribàrem a l'Audiència nacional, en teoria, perquè jo no ho sabia cert, abans de baixar del furgó em taparen la cara amb una samarreta i no podia veure res, per això se suposava que era, el policia em digué que ja sabia com estava la cosa així que jo decidia. La por em tornà al cos en veure'm allà davant del jutge, un jutge que possiblement no ho era. Vaig sentir al meu germà que em cridava, unes llàgrimes empaparen el meu rostre, estava plorant d'alegria, el meu germà estava bé i el tenia a prop. Després de moltes preguntes arribà l'hora de
dir si era culpable o no, llavors se'm va venir al record moltes coses, potser era qui podia decidir sobre el fi de la meua vida i del meu germà, se'm passà pel cap aquell revolucionari que va decidir morir dret abans que viure agenollat, el record dels pares als que no havia pogut donar l'últim adéu, l'última abraçada. Em vaig quedar mirant al meu germà, no podia dir que era culpable, al seu rostre es mostrava alegria per veure'm i sabia que esperava que diguera que era innocent, després de tot no podia dir que era culpable, havia de dir la veritat i així ho vaig fer, llavors no va passar res. Immediatament vaig saber que aquell judici era el que esperava i que prompte estaria a casa o això esperava, al cap d'uns minuts el jutge dictà que érem innocents i que podiem marxar cap a casa, vaig veure al rostre dels policies còlera, perquè havia tingut el valor de dir que era innocent i damunt el jutge ho havia confirmat.
Un cop a casa i amb les persones que estime solament em queda dir que tot va ser com un somni, un malson que espere que no li passe a ningú però que de moment sé que m'equivoque i tant de bo no fóra així. Vam tenir un final bo, el que desitjàvem, però que mai haguera hagut d'ocórrer res d'això. Ara espere que jutgen les persones que practiquen les tortures a les presons però com ells em van dir: tenien les espatlles cobertes.


NOTA DE L'AUTOR

Aquest relat podria ser ficció però llavors ens trobem que sovint la realitat supera la ficció així que deixe en les teues mans la teua valoració. Per la meua banda intente mostrar la repulsa contra aquest tipus de maltractaments que han hagut de patir persones, fins i tot algunes tortures han acabat amb la vida de persones que per tu o per mi seran anònims però que han sigut algú i han mort a mans de la justícia, maleïda injustícia.
Espere que servisca per obrir ulls i mirar de veure si fem alguna cosa contra la injustícia dels "justiciers". Avui m'ha tocat a mi però demà pots ser tu.