Príncep virtual

Es despertà d'hora. Se sentia cremar per dins. Encengué l'ordinador i obrí el programa de correu electrònic. Necessitava escriure-li un dia més, com si fos el primer.

Redactà unes poques línies, seguint el dictat del cor:

"Estimat príncep:
Ahir vaig adormir-me, de nou, pensant en tu. Em semblà que eres talment al meu costat i que m'estimaves com només tu saps fer-ho. Podrem veure'ns avui, de nou? Posa't aquells texans negres i la camisa a quadrets verds. Et queden tan bé... Que tinguis un bon dia. A les sis seré al bar. A reveure, amor."

Premé el botonet de tramesa. Sospirà d'alleujament i de desig. Entrà en una segona adreça i escrutà. No hi havia cap nou missatge. Tan era. Tenia coses per dir. Escrigué:

"Princesa meva:
Jo també he pensat en tu, tota la nit. Et trobo a faltar. Només em fa feliç ser al teu costat. Ens veiem a les sis. No et cansis massa a la feina. Per a tu: tendres petons sobre el teus llavis de mel".

El missatge féu via, virtualment disciplinat. L'imprimí.

A la feina, les companyes l'abordaren de nou. Volien que els ensenyés una nova carta d'amor d'aquell amant tan dolç.

Cap al tard, al bar, l'amo del local veié entrar, com cada dia, aquella dona tan elegant i empolainada. "Ronda la ciquantena" -pensà-, "però encara fa goig". Sabia que, avui també, demanaria dues copes de cava, i seuria a la taula del racó -a tot estirar una horeta llarga- amb la mirada fitant fixament el seu davant i amb un somriure enigmàtic als llavis. En marxar, sobre la taula, quedaria una copa buida. L'altra, òrfena de reclam, plena a vessar un cop més.