Presentem Aristòtil Van Damme, detectiu filòsof

Aristòtil Van Damme era el nom del detectiu filòsof, perquè era intel·ligent i fort a la vegada. Era el millor dels detectius filòsofs, però també el millor dels detectius, a seques. Vestia sempre igual per no destorbar la seva ment amb distraccions alienes a l'estudi i la investigació: barret de detectiu, gavardina de detectiu, corbata de detectiu i botes d'electricista, amb sola de goma. També duia una barbeta afuada de savi xinés que acaronava ara i adés, com si fos un gatet.

Aquell dia plujós es trobava llegint un tractat d'hermenèutica heideggariana quan entrà una femme fatale voluptuosa. Cabellera rossa, boca molsuda subratllada amb un pintallavis de fantasia, anques de granota, vestit cenyit i botes d'electricista. Quina coincidència, pensà Aristòtil Van Damme mentre amagava el llibre i apagava el cigarret que no havia encès. Però això és totalment aliè a la investigació, va concloure.

La noia es plantà al seu davant, amb actitud "buscona", repassant-se els llavis amb la llengua i digué.

- Vinc a contractar els vostres serveis. Vull saber qui matà a Jerònim de Calixto.

Aristòtil Van Damme se la mirà de dalt a baix amb evident mostres de lascívia i proferí:

- Tu, marfanta! Tu matares a Jerònim de Calixto.

La noia empal·lidí encara més (he dit que era molt pàl·lida?) i reculà. Balbucejà "no... no... no pot ser! Com ho saps?". Evidentment, ella preguntà això perquè sabia que Aristòtil Van Damme era molt bo, però no sabia que era el millor, i que podia fer deduccions a la velocitat de la llum. Però allò que més la sorprengué fou la seua resposta...

- Perquè jo sóc Jerònim de Calixto!

La femme fatale quasi cau al terra, però enlloc d'això insistí.

- És impossible. No pots ser Aristòtil Van Damme i Jerònim de Calixto a la vegada.

La resposta del savi i fort detectiu filòsof fou tota una declaració d'intencions.

- Segons la teua ment occidental, no. Però jo sóc pre-cartesià, no veig el món amb les vostres concepcions cartesianes excloents. Jo comprenc el món en la seva totalitat. ¡¡ Jo sóc el món en la seva totalitat !! No hi ha blanc sense negre, i jo sóc el blanc... ¡¡¡i el negre!!!!

Primer la femme fatale no ho va comprendre, però en veure com Aristòtil Van Damme s'acariciava la barba de Fumanxú ho comprengué tot. Llavors la marfanta ordí una trampa molt roïna. Recobrà la compostura i s'apropà a la taula, es deslligà el vestit i desfermà una pitrera que caigué abundosa i tèbia com un manantial. Invità a Aristòtil Van damme a beure de la seva font d'amor, però el detectiu tenia una voluntat de ferro (en part perquè s'havia tallat els genitals per poder arribar a les notes més agudes de les àries que cantava per distreure's de l'estudi a la vegada que continuava "fent cultura").

- No m'enganyaràs, bruixa. Arpella! Jo visc per l'estudi! Els meus orgasmes són el coneixement, l'estudi i la raó! Jo puc beneficiar-me del desordre amb ordre.

Desballestada, la femme fatale caigué al terra, com un cuc, insignificant, irracional. S'arrancà els cabells i s'omplí el cos d'esgarrapades frenètiques, histèriques. Aristòtil Van Damme no sentia compassió per aquell ésser menyspreable: es tocava la barbeta, amunt i avall, i somreia pensant en l'estudi.
En un últim i reprovable intent de vèncer, la marfanta girà la cara, xopa pel plor, i xisclà:

- Si tu ets Jerònim de Calixto, llavors... llavors... LLAVORS ETS MORT!!!!!!

Aristòtil Van Damme tancà els ulls amb condescendència i digué, abans de desaparèixer:

- NO HAS ENTÈS RES. ESTÀS CONDEMNADA.

La femme fatal llavors va perdre la consciència. En recuperar-la, es trobà nua enmig d'una habitació on la policia l'emmanillava i li llegia els seus drets... encara que no els complirien. A la presó es faria lesbiana i en sortir d'allí, deu anys després, moriria fulminada per un llamp que tots sabem qui va llançar. Però aquesta és una altra història.