preguntes sense resposta

El trobo moltíssim a faltar, tinc ganes d’abraçar-lo ben fort i no assoltar-lo, de besar-lo, però se perfectament que si ara el tingués davant, no faria res més que somriure. De vegades penso que m’ignora i de vegades que simplemente ho fa pel mateix motiu que jo. Jo intento fer vórer que no passa res, que és un bon amic i punt per no enyorar-lo tant, per no sentir-me com la tonta penjada d’un tio que no li fa cas, que seguramente és el que passa a la realitat però que jo intento capgirar. Total, que me faig unes truites mentals al•lucinants quan la veritat és que les meues interpretacions del que pot ser que sigue i no és són pèssimes. Qui sap el que pensa ell? I el que penso yo? Val la pena estar així de penjada? Que trist, la veritat, molt trist. Com he pogut arribar a aquesta situació?