Postals i Vitamines (d'un reportatge d'estiu)

Un relat de: Gabriel Boloix Torres

I
Postals des d'un precipici…
Sabia que des d'aquell moment res seria igual. Des d'un precipici d'un congost de roques perilloses, repasava tots els moments que m'havien portat a aquell precipici, a aquell barranc pirinenc.Volia llençar aquella maleïda maleta de fusta antiquíssima riu Noguera Pallaresa avall avall, però una munió de personatges cridaven: "no, no, no la llencis! No la llencis gamarús! D'aquella munió de gent, alguna persona va gosar desembainar una pistola i posar-la al meu clatell. Llavors una succesió d'imatges, com si fossin postals, desfilaren ràpidament pel meu cap…

II
Barcelona - Lleida
( o el destí d'un dels nascuts al Baby-boom)
Vaig néixer al final d'aquella època d'eufòria de naixements als setanta i per aquest motiu quan vaig anar a la Universitat estava pitjor que les Rambles barcelonines en ple Sant Jordi. Els meus pares volien que fes empresarials o dret, però, jo, primer, vaig cursar filologia hebrea, després vaig fer història i geografia i finalment vaig fer un segon cicle de periodisme. I tants anys de suor, llàgrimes i carrera estúpida- segons l'opinió subjectiva dels meus pares, parents, amics, veïns i coneguts i segons el meu psiconalista-, per acabar fent de becari precari a la delegació d'un mitjà televisiu en plena crisi d'audiència estiuenca.
III
Tot per l'audiència
Calia cercar una notícia per intranscendent que fos. Els continguts de l'Informatiu Comarques estaven més buits que l'estació d'esquí de Baquèira en ple agost.
El termòmetre no parava de pujar i els índexs d'audiència no paraven de baixar. Calia actuar ràpidament. El director de l'Informatiu Comarques estava molt preocupat.
Amb la marxa per vacances de la sensual presentadora de la Franja, la coneguda Maria Pau, l'audiència de les comarques de Lleida havia caigut en picat. Qualsevol excusa ens semblava vàlida per redactar una notícia; qualsevol misteri, qualsevol secret, qualsevol rumor, qualsevol rumor era vàlid per inversemblant i per increïble que fos.
IV
L'Equip
Per reforçar l'equip a la recerca de la gran notícia que faria pujar l'audímetre, la Direcció d'informatius va enviar dos becaris més: la Iolànda i en Roc.
Quina parella! La Iolànda Pérez era ambiciosa perquè sí. La vaig conèixer en una meravellosa empresa d'enquestes telefòniques on ella sempre era la número u.
Més que res perquè se les inventava. La Iola va suggerir fer un reportatge de les bibliopiscines. La idea no va acabar de convèncer massa el personal. Calia alguna cosa més impactant. I l'únic que se'ns va ocórrer fou suggerir a l'editora dels Informatius, fer una sèrie de reportatges sobre la història de les biblioteques públiques lleidetanes.
V
Les Garrigues secret
"Les Borges Blanques fou una de les quatre primeres poblacions on varen instal·lar-se les primeres biblioteques de la Mancomunitat de Catalunya." Així començava la sèrie de reportatges. A la biblioteca de les Borges, la directora ens va explicar que feia dies que havia desaperagut un manuscrit dels fons històric. Primer va desapèreixer el manuscrit i després va desaperèixer l'auxiliar bibliotecària que l'havia descobert tot classificant papers entremig de muntanyes de manuscrits i papers i paperassa.
A la comissaria dels Mossos d'Esquadra, un dels agents del cos- que casualment era el nòvio de l'auxiliar del centre- em va comentar que la noia havia descobert un dibuix dins d'un planell que indicava un indret de la Terra Ferma que amagava un gran secret.
Allò era l'inici d'una gran notícia. Molt suculenta, per cert. Una bomba.
Després del seu espectacular llençament, primer a l'Informatiu Comarques i després a l'Informatiu Vespre, els diaris n'anaven plens. Els índexs d'audiència començaren a pujar que donava gust. Tothom especulava sobre el secret i sobre on carai podia ser la noia. Tothom hi deia la seva: els militars sospitaven que era un secret estratègic, la guàrdia civil alguna bomba de la Guerra; els arqueòlegs algun vestigi mil·lenari; els paleontòlegs alguna nova resta de fòssils amb petjada de dinosaure inclosa; els geòlegs, alguna falla inexplorada; els biòlegs alguna nova espècie animal o vegetal i els bibliòfils, bibliotecaris, lletraferits, literats, professors universitaris i antiquaris aprofitats creien que era un incunable. Un secret que despertava els instints ocults d'ambició i de glòria de moltes ments que volien fer-se amb l'honor de ser els primers descobridors de tal meravella.
VI
Aigües pantanoses
Pocs dies després que el rumor comencés a córrer com la pólvora, en Roc va conseguir localitzar l'ambiciosa auxiliar bibliotecària. En Roc va trucar-me i em va afirmar tot emocionat que sabia del cert on es trobava el punt exacte del misteri.
Va confessar-me nerviós: "es troba al ba…ba…ba…barranc."
El maleït secret dels ous es trobava en un barranc. Quin barranc? La conversa del mòbil va quedar estroncada. Mai més vaig tornar a veure en Roc ni molt menys a l'auxiliar.
Pocs dies després una trucada va avisar als Mossos d'Esquadra de la descoberta de dos cadàvers surant enmig del Pantà de Talarn, més conegut com pantà de Sant Antoni.
VII
La Vall Fosca
La Iolànda i jo sabíem que aquella història estava arribant massa lluny.
Els rumors, les especulacions, les mentides omplien els continguts dels informatius televisius. Audiència? Potser sí que va pujar una mica, una mica molt.
El que havia començat com una feina rutinària periodística, una feina de tràmit, una cosa avorrida, s'havia esquitxat de sang. Sentíem que alguna ombra ens seguia, ens perseguia dia i nit. Volia acabar amb tot plegat, però hi havia alguna espina a dins meu que em deia que allò no s'havia acabat i que havíem d'arribar fins el final. A Sallente, la Iolànda i jo volíem arribar fins el final. Havíem de descobrir a quin congost, a quin barranc podia estar amagat el gran secret dels ous.
VIII
El barranc de l'infern
Després de quinze dies d'explorar tots els racons dels congostos del Noguera Pallaresa, del Segre i del Noguera Ribagorçana, vàrem decidir que més valia deixar-ho estar. La Iola va descobrir la gran veritat. Encara ens quedava un lloc inexplorat: el Barranc de l'infern. El director de l'informatiu Comarques es va assabentar del lloc inexplorat i va ordenar que s'esbombés l'exclusiva: "dos joves periodistes de la nostra redacció descobriran avui l'autèntica veritat del misteri del manuscrit de la biblioteca de les Borges Blanques. Maleïa aquelles paraules que varen correr pitjor que el mestral, pitjor que la pólvora, pitjor que una tormenta d'agost. Va sonar més que una insuportable cançó d'estiu. Es va repetir més que les sèries, anuncis, pel·lícules i programes refregits de temporada.
La carretera N-260 estava més plena que les Rambles barcelonines en ple Sant Jordi, més embussada que el peatge de Martorell, que les gran superfícies comercials en plenes rebaixes. Hi havia curiosos, morbosos, turistes, militars, Mossos d'Esquadra, policies locals, policies nacionals, guàrdies civils, guardes forestals, militars de Talarn, menbres de partits polítics, líders polítics, alcaldes, consellers, ministres, delegats de la Generalitat, subdelegats del govern a Lleida, cònsuls, embaixadors, historiadors, arqueòlegs, paleontòlegs, biòlegs, geòlegs, meteoròlegs- no pintaven res, però calia preveure el temps en tal esdeveniment històric-; també hi havia la premsa escrita i totes les televisions i totes les ràdios i periodistes del National Geographic i l'Aramis Fuster- tampoc pintava res, però més que res era important que hi fos per preveure que tal secret no fos un conjur màgic i en desvetllar-lo es produïssin set anys de sequera i set anys d'inundacions i set anys de plagues i de tot allò que surt a les pelis hollywodienses de la història sagrada. I també hi havia algun agosarat il·luminat parapsicòleg que va comentar que calia prendre mesures de seguretat, no fos cas que fos un objecte no identificat de Mart; i certament, a mi, tot plegat em desbordava i la Iola no parava de pintar-se els morros perquè deia que volia fer-se famosa i volia sortir al "Lecturas."
Sí, ho confesso, tot plegat em desbordava de mala manera, perquè jo ja feia estona que havia descobert el secret; després de passar-me tot el sant matí picant contra unes roques, que si em descuido em cauen totes a sobre i no ho puc explicar.
Patia pel desenllaç de tal enrenou. Més ben dit, de tal bestiesa.
IX
Vitamines?
Fins i tot, la CNN havia ordenat als seus efectius que enviessin un corresponsal al Pallars Jussà, més ben dit, al maleït barranc de l'infern. La mafia, vull dir, la Cosa Nostra, s'havia assabentat de tal fet i havia enviat varios sicaris per expropiar-se del secret. No m'estranyaria gens que algun agent mafiós hagués pelat al Roc i a la pobra auxiliar, els quals, com molt bé sabeu, varen acabar fent glup, glup, glup al pantà de Sant Antoni.
Tothom buscava com bojos l'amagatall o el cau o l'escletxa que podia amagar el suposat secret. Mentre la Iola i jo ens escapolíem entre la multitud, una veu em va cridar:
-Tu, atura't! On vas amb aquesta maleta? No serà el secret, oi?
-Bé, jo, no, no ho sé…
I la Iola no va poder reprimir una confessió davant les càmares de televisió:
- Sí, sí, sí que ho és. L'he descobert jo.
Vaig intentar escapolir-me, marxar, fugir, escapar-me d'aquell malson periodístic.
Aleshores una Magnum 44 va apuntar el meu clatell.
La Magnum m'obligà a situar-me a la punta del barranc. En aquell p
recís moment el meu cap pensava diverses opcions:
a)llençar la maleta daltabaix del barranc.
b)Llencar-m'hi jo i acabar esclafat entre les profunditats del Noguera.
c)Sortir correns. Com?
d)Confessar-ho tot davant la tele i fer-me famós.
e)Deixar que la Magnum 44 m'atrevessi el cervell.
f)Negociar amb tota aquella colla de xafarders i aprofitats.
g)Morir i convertir-me en un màrtir de la causa periodística.
h)Morir i convertir-me en un mite
i)Cap de les anteriors.
La penúltima opció em va temptar molt., però vaig preferir deixar la maleta a la punta del barranc i marxar tot xiulant alguna melodia per dissimular la vergonya mundial que estava passant. No trigaren ni un segon en descobrir el gran secret.
Tota la multitud va exclamar horroritzada. Vitamines? Sí, sí senyors! Un meravellós flascó ple d'herbetes medicinals i naturals extretes dels millors paratges dels Pirineus i plenes de vitamines. Al flascó una etiqueta que indicava que allò era un producte vitamínic. Unes maleïdes vitamines!
X
Sol de ponent.
Havia decidit amagar-me al Balneari de Caldes de Boí. Volia deixar passar el terratrèmol. Resulta que una famosa bruixa ancestral havia decidit escriure les seves fórmules màgiques per combatre diverses patologies, entre elles la impotència masculina, que segons les cròniques dels temps, patien, entre altres, alguns famosos de l'època. Potser els Comptes del Pallars? O potser els comptes d'Urgell? O potser els de la Ribagorça? I tanta fórmula màgica calia ser amagada, no fos cas, que les bruixes de la competència ho descobrissin i li engeguessin el negoci a rodar i per tot això, abans de morir, la bruixa desconfiada, va decidir amagar el manuscrit on hi constava escrit el lloc on es podia localitzar el flascó que amagava unes vitamines i unes fórmules ancestrals.

El manuscrit fou trobat fa molt de temps però ningú li havia donat cap mena d'importància. I el flascó, doncs, ja sabeu on carai l'he trobat. Tot plegat a la bruixa no li va servir de res ja que les bruixes de la competència foren cremades a un Aquelarre de Cervera.
El Consell Comarcal no volia desacreditar la descoberta ni el boom propagandístic que això ha repercutit en la comarca. Per aquest motiu varen muntar el Museu de les Vitamines i de les Herbes de Muntanya. Jo vaig reposar tranquil molts dies al balneari de Caldes de Boí. Mirava el cel i em preguntava el perquè de tal enrenou. Bevia ratafia, somiava amb idíl·lics paisatges mentre observava la posta de sol de ponent, prenia vitamines per refer-me de tot plegat i somiava amb postals paradisíaques.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Gabriel Boloix Torres

Gabriel Boloix Torres

84 Relats

8 Comentaris

77748 Lectures

Valoració de l'autor: 9.33

Biografia:
Agraïr a Relats en català que en seu dia publiqués tots aquests textos que vaig escriure ja fa molt de temps.

Agrair-te a tu lector-a que els estiguis llegint.
****
Vaig entrar per casualitat en aquest portal i vaig decidir la primera vegada, com si fos un joc penjar-hi algún text, ho vaig fer sota l'àlies de SRBOTO08.
****
En Gabriel ha publicat una dotzena de relats i poemes en llibres col·lectius, ha format part d'entitats literàries, ha guanyat algún que altre premi i també ha publicat alguna obra a nivell individual. També ha publicat sèries de poemes al portal literari www.Joescric.com

Vet aquí algunes de les meves pàgines:
http://naufragiobrer.blogspot.com
http://escritsdelfum.blogspot.com
http://illadelfum.blogspot.com
www.facebook.com/lilladgboloix

Salut i lletres!!!