po(p)st

Tinc el cap que em va a cent.
Després de la batussa he passat
una trista tarda ajagut al sofà.
He descobert moltes coses.
Em sembla que finalment
només em falta un "mai-self"
o un bon tanto de vodka.

Diuen que el més trist és que va morir tan jove.
El trist és que en Hank, el Williams,
va morir sense les botes camperes.
En sabatilles, perquè se les va treure
per conduir més còmode.

El príncep, finalment,
es casarà amb una periodista
de bon veure.
Què pensava ella mentre llegia
els comunicats del fill de puta
president del govern?

"La dolce vita" tenia, doncs,
en un principi, un títol molt més llarg.
L'únic que demostrava és que
darrere de la merda que respirem cada minut
hi ha (ha!, millor que hi pot haver!)
alguna cosa millor que això que aguantem.

Altrament, en Fellini
també deia alguna cosa semblant
com que el visionari
és l'únic i autèntic realista.

Pels cascos m'arriben, això crec,
els millors The Clash de les cares be.

I al meu barri: la mena de lloc
on la gent que s'ho pot permetre
va de vacances per escapar de la feina,
no plou.

Com em treuré aquest mala llet
que em xucla el bo i millor
que creia que em quedava...