Poesies Miscel.lànies

Un relat de: Sergi Yagüe Garcia

De la tristor establerta,
Emergim com ombres
De maniquins amb la pell rascada.
De la mentida certa,
Aprenem a ser uns altres,
A mentir amb coses veritables.
De la buidor complerta,
Alimentem el temps
Amb dies, i hores,
I minuts inabastables.


He dibuixat avui pensaments
Que sense el traç d'un color de plata
Haurien estat pensaments
Igual que uns altres,
Navegant sense rumb a la ment
Com un navegant o un pirata,
Que havent perdut tots els mapes,
Es guiés sols pels estels.


A força de veure el cel,
A base de silencis tènues,
La vida li dóna l'esquena
A la mort, a la pena.
A força d'estimar-te,
A base de batecs impetuosos,
El meu cor li obre els braços
A l'amor, a l'alegria.
A força d'estimar-te li dono l'esquena a la mort,
A base d'estimar-te li obro els braços a l'amor,
A la vida.


No espero el càstig ni la pena,
Espero només dels teus llavis la condemna.
No espero presó ni calabós,
Espero només del teu pit la remor tranquil·la.
No t'espero: t' anhelo.


El cor d'un núvol batega tempestes,
Com el cor de la meva ànima et batega,
Ja no m'importa mullar-me amb la pluja
del teu somriure:
He llançat tots els paraigües, i sota l'aigua
de la teva pell
Ballo amb els braços oberts, esperant-te.


Despert, però adormit encara,
Somiant però, de cop, palpant realitats,
Estudio els petits misteris que em brinda
El cor generós i amical de la matinada.
Amb els ulls oberts contemplo els minuts
Fer maletes i fugir de camí cap a l'oblit,
I a les estrelles meditant la possibilitat
De deixar de brillar un d'aquests dies.


A aquesta cançó de costumisme,
Li podria fer una música,
Que lligués amb el que explica,
Però perdria tota la gràcia.
A aquesta cançó d'amor,
Que no és pas un himne a Cupido,
Li podria fer versos consonants,
(Però m'estimo més ser lliure!)
Vés que inútil és, a vegades, la mètrica!
A aquesta cançó de mitjania,
Li podria fer un bon to,
Però no vull que més d'un
S'emporti a casa aquesta alegria,
He comprat una guitarra,
Per composar una cançó,
Qui m'havia de dir que els diners
Em farien falta per menjar!
Confraria pura, mixta, estúpida i eclèctica, esotèrica!
A aquesta cançó de mitja merda,
Li podria posar un fi,
Que parlés de coses serioses,
(Però ja prou seriosa està la vida!)
He trencat la punta al llapis,
I he comprat una estilogràfica,
Qui m'havia de dir que els diners,
Em farien falta per menjar!
I empolainar-me pel funeral no serveix si soc jo qui va a la caixa!


Amada de sempre, desconeguda per moments,
Lluito contra el desig d'oblidar que ets meva,
Amor de ma vida, tendra, dolça, impacient,
Ets el luxe que no em vull permetre,
(però que em permeto)
Ets l'eina que em fabrica els sentiments,
Els ulls que defugen ma mirada, que busca la teva,
El caprici més amarg, la més dolça imposició,
L'aire que intento no respirar,
(però que respiro)


Infant, un dia no importa
Tornar a ser infant,
I jugar a ser immortal, a ser fort,
Invencible, a vèncer monstres,
Dragons i serps.
Per un dia cal ser un infant,
I tornar a fer-te aquell primer petó.

Serenitat:
Tu, jo, blat.
Eternitat:
Tu, jo, mar.
Felicitat:
Tu, jo, silenci.
Immensitat:
Tu.

Necessitaves llum,
Per viatjar sola a la fondària,
Per veure-hi a la foscor.
Necessitaves un guia
Per recórrer la sendera,
Per arribar allà on la teva ànima
Esperava amb neguit un nou encís,
Una nova esperança.
T'esvaïres com un núvol,
Com una estela de fum.
T'esvaïres i et perderes,
En recórrer sense guia la sendera,
En caminar sense llum.
M'hauria agradat ser-te guia,
Il·luminar el teu camí,
M'hauria agradat portar-te
Allà on la teva ànima
Esperava amb desconsol el nou encís,
La nova esperança que, sense guia ni llum,
Es va perdre a la sendera.
Em necessitaves a mi,
I jo no hi era.

Eren grogues les vesprades,
Els arbres despullaven silenciosos
De fulles mortes els seus cossos,
Mostrant impúdics les branques despullades.
Eren blanques les albades,
Quan els estels s'apagaven silenciosos
I nosaltres ens despullàvem els cossos,
Tremolant en silenci entre abraçades.


Tanca el llibre,
Que enlloc s'ha escrit que un home
No pugui estimar fins vessar llàgrimes.
Escolta la fermesa del vent,
Es ell qui potser t'explica allò
Que sens saber-ho has de sentir.
Apaga el llum,
Que és a les fosques que es revela
L'autèntica mirada dels misteris.
Tanca la porta,
Abans no s'escapi per sempre
L'amor que has nat brodant
Amb les teves llàgrimes.




Esteranyinat de silencis sospitosos,
El benestar del nostre cor
Es disfressa tot sovint
D'avorriment vers la noblesa.
Es en els silencis sospitosos,
Amic inseparable,
Que ningú no gosa sincerar-se
I esgrimir, ni que sigui per un instant
De bogeria inimaginable
Ni un sol argument per mantenir
Aquests silencis, aquesta disfressa
Allà on s'instal·la per confondre'ns.
No, la sospita en el silenci
No fa que el nostre cor sigui menys noble,
Amic inseparable,
Som nosaltres, que no entenem
Que un cor noble, de vegades,
Necessita silenciar-se,
Just per no ferir aquells altres
Que no deixen de brunzir per ocultar
Que cada batec es una mostra de vulgaritat.


Tancaves la finestra cada vespre,
I jo romania sota l'arbre centenari,
Esperant aquella mirada última
Que em llençaves sense veure'm.
¡Quin moment més arbitrari!
Miraves directament l'arbre
I ni el veies a ell ni em veies a mi,
Però jo envejava cruament aquell arbre,
Perquè almenys d'ell t'arribava
El seu perfum de natura palpable.


El sol es pon.
I navegant pel porpra del cel
Un núvol en forma d'estrella
Abaixa el cap i em mira.
En un altre temps hagués alçat el cap
I hagués respost aquell gest.
Però avui no hi ha per mi
Postes de sol, ni estrelles, ni albades,
Ni cançons ni balls
Que no parlin de tu
Mentre el sol es pon.

Comentaris

  • Mirada retrospectiva[Ofensiu]
    El_Critic | 23-01-2005 | Valoració: 9

    Hola Sergi

    Com podràs imaginar-te, no he pogut llegir al compert la teva relatografia, ja que és molt extensa, i encara que molt recomanable, dedicar-se a tu hauria de fer-se durant un temps quasi en exclusiva. Però crec que tens una personalitat literària considerable, no ja un estil, que sabria a poc. Des dels inicis a la web amb els delirants (per originals) "Esquizofrena'm: relats des de la cornisa", fins a "Pànic absolut", has demostrat escriure molt bé i abordar tota mena de gèneres i d'estils (ara sí). L'humor t'escau (de riure descontrolat és "Jau aquí!", també el relat més psicològic ("Vapor" em va semblar psicològic, almenys) i la crítica (molt bona la "Trilogia de la Caspa"). Respecte a la poesia, no és el que més m'agrada del que tens aquí, crec que com a relataire has destacat molt més. Podria comentar molts relats, però m'agradaria destacar, per qui et conegui poc "Els contes del cinc sentits", "Lúltim petit misteri" i, en poesia "Dèu pètals de poesia". Pero certament, cada relat que publiques és una agradable sorpresa, encara que de tants que tens, pots provocar que molts de bons passin desapercebuts...
    Si t'haig de valorar per tot el que he llegit, no dubto en posar-te un 9, cap a munt, amb uns quants decimals.