Podia haver estat

És un matí bonic. El cel es de color blau. No hi ha cap núvol i l'aire es clar i net.
Només una brisa lleugera que arriba del mar fa aixecar cavallets blancs damunt les onades. I malgrat que encara estem al mes de març el garbí s'ocupa de suavitzar l'ambient. L'hivern sembla que s'allunya.
A la platja, damunt un petit turó de sorra aixecat per l'últim temporal una figura mirà mar enllà. El vent li fa ballar la seva capa de color blanc però ell no es mou. Te la vista perduda en l'horitzó. En Guillem de Cardona mira la costa mentre s'acaricia la barba i deixa volar els pensaments en fets i llocs llunyans.
Vesteix la roba de la seva Orde i es cobreix amb una capa blanca on hi ha una creu vermella sobre l'ombro. Al cinturó porta l'espasa i es protegeix el cap amb un casc lluent que brilla sota el sol.
Per uns instants la memòria li fa recordar tots els fets en els que va participar a Terra Santa junt amb els seus germans templers. Un sentiment de nostàlgia s'apodera d'ell i els records viscuts li fan caure unes llàgrimes del ulls.
Ell, nascut a Granyena, en terres de Lleida, mai no hagués pogut pensar que la seva vida acabaria tan lligada a la mar i que hagués hagut de creuar tantes vegades aquest mediterrani que ara contempla. Sense deixar el seu turó mira com trenquen les onades i pensa que més enllà de l'aigua està la terra on ha vist lluitar i morir als seus germans per llibertar i guardar els llocs on Jesús va viure i va donar la seva vida per salvar els homes.
Jerusalem, Acre, Trípoli. Son noms que té gravats dins el seu cor i on encara hi ha molts dels seus companys vessant la seva sang per protegir els llocs sants de la mà dels sarraïns infidels. Però ell sap molt bé que es una lluita perduda. El destí no es pot canviar i els cristians acabaran sent expulsats de Terra Santa i abandonats de la ma de Déu a causa de la seva maldat.
Les creuades, que havien de ser una lluita justa per retrobar l'home amb Déu i lliurar Terra Santa del infidels han acabat en una batalla entre germans i una disputa per el poder entre els Senyors arribats de tots els petits regnes d'Europa. Fins i tot el Papa ha consentit barbaritats que foren inimaginables per tant d'imposar el seu poder temporal.
En Guillem reflexiona en tots els fets que ha vist al llarg de la seva llarga estada a Terra Santa i pensa en lo diferent que s'ho imaginava quan ja fa molts anys va ingressar a l'Orde.
Fins i tot quant va ser anomenat Mestre Major de Catalunya i Aragó, les noticies que alguns germans vinguts de Jerusalem li donaren no li van permetre fer-se una idea de lo lluny de Déu que la lluita contra el sarraïns portaria als creuats.
Ara, l'Orde del Temple, la mateixa que fou fundada per nou valents cavallers després de la primera creuada i que es va dir l'Orde dels Pobres Cavallers de Crist, coneguts com els templers, es preparava per els nous temps i ell, en Guillem de Cardona ha de complir una important missió.
Per això es troba en aquella solitària platja al nord de la ciutat de Barcelona, lluny de mirades indiscretes.
Un moviment del seu cavall el fa tornar a la realitat. L'animal, un pura sang àrab de color blanc i de molt bella estampa, va ser el regal que li va fer un califa abans de deixar les fines sorres del desert de Síria, quan va tenir que tornar a la seva terra per tant de complir la delicada missió que el Mestre Major li va encomanar.
La bèstia camina al costat del seu amo apartant la sorra i buscant els petits brots d'herba que comencen a sortir apuntant la propera primavera.
Lentament el cavaller baixa del turó i s'adona de la presencia de gent al fons de la platja. Protegint-se els ulls amb la mà mira cap al nord i veu que no està sol.
Preocupat com si tornés a ser a Orient repassa la situació buscant una estratègia que permeti que els desconeguts, en el cas de ser enemics, no impedeixin acomplir la missió.
Ell s'ha avançat tot sol per vigilar el terreny i ara, quan l'expedició esta a punt d'arribar, descobreix que a la platja hi ha estranys.
Ha deixat a la seva companyia escortant una colla de carros que portant un dels més preuats tresors de la cristiandat s'apropa des de l'interior per ser embarcats rumb a les llunyanes illes del nord.
Ja fa varis dies que varen iniciar el seu viatge des de la terra dels Catars, de més enllà dels Pirineus, portant amb ells la càrrega que uns valents varen treure del castell de Montsegur tot burlant el setge de les tropes reials, dos mesos abans de que els soldats agafessin la fortalesa i cremessin als seus habitants per heretges seguint el ritual purificador del foc que la Santa Inquisició tant ha posat de moda.
Ara, aquests tresors viatgen cap a la platja on està en Guillem protegits per una trentena de templers escollits entre els millors.
Mentre mira les figures en Guillem s'apropa al seu cavall, i agafant-li el morrió el fa caminar al seu costat en direcció a les persones estranyes de la platja.
Com si també l'hagués vist en aquell moment una figura comença a caminar cap a ell.
En Guillem posa la seva mà damunt el pom de l'espasa i al notar la fredor del ferro sent que li torna la tranquil·litat. Per tenir avantatge sobre el seu oposant munta al cavall i s'ajusta el casc.
Llavors s'atura.
L'estrany continua avançant cap a ell tot sol. En Guillem mira enrera i veu que no hi ha ningú. Més tranquil al veure que no li han preparat cap parany espera.
Ara la figura ja es tant sols a un centenar de metres i en Guillem veu que es un vell de barba blanca i caminar encorbat qui s'acosta.
A les mans no hi du res.
Aparentment el visitant no empunya cap arma amenaçadora. Tant sols s'ajuda per caminar d'un vailet que fins ara en Guillem no havia vist.
Tots dos vesteixen robes molt senzilles i van descalços.
Ell els contempla des de el seu cavall i ells el miren amb respecte mentre li somriuen.
Amb treball el vell fa els últims metres i s'acosta a on està en Guillem.
El templer baixa del cavall i es treu el casc deixant que la brisa torni a acariciar-li els cabells.
Amagat rera el seu avi un vailet d'uns deu anys mira espantat aquella figura.
Als ulls del nen aquell home tan alt i fort només pot haver sortit del mateix infern. La roba, la cota de malla, el casc brillant, la capa blanca del cavaller amb la creu vermella, i sobretot l'enorme espasa que li penja del cinturó fan que el noi quedi bocabadat.
Mentrestant, el seu avi torna ha somriure i saluda al templer.
-Bon dia tingueu noble cavaller. La meva família i jo us hem vist mentre preparàvem la nostre barca per anar a pescar i hem pensat que potser necessitaríeu ajut.
-Bon dia tingueu noble ancià. Us agraeixo el vostre interès però estic bé i no necessito res. - Respon en Guillem mirant als ulls del vell per veure si diu la veritat.
-Mireu noble cavaller - Insisteix el vell - No es gaire normal veure a aquesta solitària platja a ningú i menys a un brau templer. No voldria que em prengueu malament per ficar-me allà on no hem demanen però, esteu segur que no us podem ajudar de cap manera?
Més relaxat en Guillem respon:
-De veritat us dic que estic bé. Tan sols estava mirant la platja i el mar mentre espero a uns germans que han d'arribar aviat. Digueu-me noble ancià, quina és aquesta platja?
-Aquesta platja no te nom. Aquí tant sols hi vivim la meva família i jo des de fa molts anys, però ningú més. La meva dona, el meu fill i la seva muller i el meu net Pere que s'amaga rera meu. - Dient això el vell fa sortir d'entre la seva roba on s'amaga el petit vailet que obre uns ulls grans davant la presencia del templer.
-Així, mai hi ha ningú aquí ?
-Ningú tret de nosaltres que tenim la nostra cabana més amunt, al costat de la riera. Al matí sortim a pescar. I si la sort ens acompanya i el mar es mostra generós anem al poble que hi ha més enllà cap a Barcelona ha vendre la pesca. Abans de morir demano a Déu que la pesca sigui abundant per ajuntar el necessari i construir una casa gran i forta aquí mateix i poder comprar bestiar i fer-ne un mas. El mas nou li vull posar de nom quan estigui fet. I Vos, puc saber que us porta a visitar la nostre platja.
-Com he dit estic esperant uns germans amb qui hem quedat de trobar nos aquí. No heu de témer res de nosaltres.
-No temo res de qui porta la creu com Vos. Però la meva edat hem fa ser prudent i alhora curiós. No hem respongueu si no voleu però hem sembla molt estrany la vostra presencia aquí i més sabent que aviat arribaran d'altres cavallers. A més, la vela que es veu a l'horitzó també sembla que vingui cap aquí.
Al sentir això, en Guillem mira al mar buscant en la llunyania la vela de la que el vell li parla però no veu rés.
-Ancià, on es la vela que dieu que veieu? Jo no veig cap vaixell que s'apropi.
-Vos no sou pescador i no teniu ulls per mirar el mar. Per el vostre accent sou de terra endins. Jo, en canvi, des de que vaig néixer la meva vida ha transcorregut damunt la sorra d'aquesta platja o navegant per el mar recollint els fruits que Déu m'ha volgut donar i puc veure allò que altres no veuen encara que ho tinguin davant. Els meus ulls estant fets per percebre quelcom al mar. No us ofengueu noble cavaller però si mireu al fons, a llevant, veureu una vela que lluita contra la corrent per acostar se aquí.
En Guillem mira cap allà on li diu el vell i després de fixar molt la vista els seus ulls acaben descobrint un petit punt damunt l'aigua. Fent visera amb ambdues mans i tornant a mirar distingeix que el punt es en realitat un vaixell que salta per damunt de les onades desapareixent uns moments després de cada salt i tornant a aparèixer al cap d'uns segons.
Quan en Guillem gira el cap es troba el somriure afable del vell i el rostre innocent del nen que mira al seu avi mostrant una rialla de satisfacció davant la mestria del padrí.
-He de reconèixer noble ancià que malgrat la meva llarga experiència m'heu donat una lliçó que no oblidaré. Ben cert es que a vegades estem cecs a pesar de veure, doncs no sabem distingir al
lò que tenim davant i que és evident.
-Si tots anéssim amb menys presses i escoltéssim més als demés el món aniria més bé. Veieu noble cavaller com si que podia ajudar-vos?
-Ben cert. Dieu, com es diu aquest vailet que no obre la boca però que en canvi mira amb els ulls tant oberts que sembla que li vagin a saltar de la cara?
-Aquest marrec tan curiós es el meu net Pere. Però a casa li diem Peret. Doncs malgrat que ja té deu anys, com veieu, es un xic esquifit. No us preocupi que no xerri doncs de ben segur es per que no te confiança. Doneu-li temps i no sabreu com fer-lo callar. Oi que si Peret?
El nen es mira al templer des de darrera del seu avi i li regala un somriure sense treure els ulls de l'espasa.
En Guillem s'adona i amb la seva ma dreta la treu del cinturó. El moviment del templer i el veure davant seu aquell ferro tant gran fa que el noi s'espanti i s'amagui rera l'avi. Però en Guillem s'hi acosta i mentre li apropa el pom de l'espasa el convida a agafar-la.
Obrin encara més els ulls el nen mira al seu avi buscant l'aprovació, i en veure que no li diu res agafa amb suavitat aquella majestuosa espasa que desprèn milers de raigs amb la llum del sol.
Amb prou feina la sosté amb ambdues mans.
En Guillem i l'avi riuen en veure la cara de babau que posa en Peret.
Ell aguanta cofoi l'espasa per damunt del seu cap mentre s'imagina lluitant contra milers de monstres marins com els que surten a les històries que l'avi li explica tots els vespres a la vora del foc.
El vell pren l'espasa amb suavitat al seu net i li torna a en Guillem tot dient:
-Teniu la vostra espasa cavaller. Nosaltres som gent de pau i no hem de menester cap ferro. Tant sols fem servir les nostres xarxes i els nostres estris de pesca. Tota la meva família i jo som gent cristiana i no veiem en la violència la solució de cap problema. De ben segur que Vos heu rebut la instrucció adient per fer un bon ús d'ella i sabeu quan i com l'heu de treure.
-Teniu molta raó noble ancià. Malauradament vivim moments difícils i alguns hem triat aquest camí de lluita contra la injustícia i la defensa dels més dèbils. Aquest es el camí que els meus germans del Temple hem seguit. Mai no heu de témer res de cap germà que porti la creu damunt la seva capa. La nostre Orde es va crear fa molts anys allà Jerusalem per defensar els qui com Vos volien lloar al Senyor fent pelegrinatge als Sants Llocs i es per protegir la seva vida dels sarraïns que vàrem fer els nostres vots.
Dit això en Guillem torna l'espasa al seu lloc i torna a mirar cap a l'horitzó.
Amb sorpresa s'adona que mentre xerraven el punt llunyà s'ha convertit ara en la silueta ben marcada d'un vaixell molt gros que cada cop s'apropa més a la platja.
Fins i tot ara es poden veure les tres veles de color blanc inflades per el vent i la bandera templera damunt el pal més alt.
Els colors blanc i negre es dibuixen sobre el cel i això fa que en Guillem recordi la seva missió.
-Ancià, heu dit que teniu una barca, oi?
-Si senyor. Allà damunt la sorra la tinc. Llesta per sortir.
-Estaríeu disposat a fer un servei a l'Orde del Temple? Es clar que us pagaré un preu just per el vostre servei.
-El vostre servei no es precisament anar de pesca, oi? Que potser te relació amb el vaixell que s'apropa i amb els carros que darrera vostre estant arribant?
En Guillem es gira i veu a uns centenars de metres els seus germans templers i els carros que molt lentament s'endinsen a la platja.
Llavors el vell li torna a dir:
-Mestre, potser fareu bé de dir als vostres companys que no entrin a la platja amb aquests carros tant carregats si no volen quedar clavats a la sorra. Feu que remuntin per el camí que hi ha més amunt, just a la riera. Allà la terra es dura i es podran apropar quasi fins l'aigua sense patir cap ensurt.
-Teniu raó. Espereu - Diu el templer.
Dit i fet. En Guillem munta al seu cavall i el fa córrer per la platja fins a trobar l'expedició. Llavors atura el comboi i dona instruccions al seu mariscal per que faci seguir el camí que recorre paral·lel a la platja sense entrar en la sorra tova.
Un cop la comitiva pren el camí correcte el templer torna amb el vell i el seu net.
En arribar l'ancià el convida a acompanyar-lo fins on es troba la seva barca.
En Guillem alça al nen sense esforç i el seu damunt del cavall. Després agafa les brides i comença a caminar al costat de l'avi platja enllà, cap on es troba el pare del nen que ha deixat de preparar les xarxes i els mira amb cara de sorpresa.
Mentre caminen, el vell li pregunta:
-Cavaller, ara que ja hem xerrat hauríem de presentar-nos. Jo hem dic Fidel, i Vos?
- Perdoneu germà Fidel. Hem dic Guillem, Guillem de Cardona. Soc nascut a Granyena, en terres de Lleida, on la meva família te el seu Mas. La vostre perspicàcia ha estat encertada, ja que com veieu no soc home de mar malgrat que moltes vegades he hagut de creuar-lo per anar a servir a la meva Orde i a Déu a terres llunyanes. La missió que tenim es molt important i es per això que hem triat aquesta platja solitària en comptes de anar al port de Barcelona. La nostre càrrega es molt especial i ha d'embarcar en aquell vaixell sense problemes i sense que ulls estranys ho vegin.
-No patiu mestre Guillem. Dono fe que tant jo com la meva família guardarem el vostre secret i que mai ningú no sabrà per nosaltres de la vostra estada.
-N'estic segur - Li respon en Guillem.
Els dos avancen per la sorra seguits del cavall portant el nen al damunt.
En Peret està embogit. Primer poder brandir l'espasa d'un cavaller i després anar muntant el seu cavall. Massa emocions per un sol dia.
En silenci els tres arriben on es troba en Joan, el pare d'en Peret, i abans que digui res l'avi li parla:
-Joan, fill, l'amic Guillem, cavaller templari ens ha demanat ajut. Vol que li fem el servei de transportar amb la nostre barca la carrega d'aquells carros fins el vaixell que hi ha allà. Per avui no hi haurà pesca.
-Però Pare - Respon en Joan - Si no sortim a pescar no farem calaix i vos sabeu que les coses estan estretes a casa. A demés, el que porten els carros deu ser una càrrega molt feixuga. Mireu com s'enfonsen les rodes a la sorra. En canvi la nostra barca es molt senzilla.
-No et preocupis Joan. El mestre Guillem ens lloga la barca i això vol dir que ens pagarà el servei, i sé de bona tinta que els templers, per el que fa els assumptes de diners, son justs. Per la barca tampoc pateixis, la Moreneta porta molts anys surtin a la mar i mai no hi ha hagut cap onada que la hagi fet enrera. Ella i jo tenim un tracte amb Déu i ara que es tracte de fer-li a Ell un servei no ens deixarà pas de la mà.
-Molt bé Pare, si vos ho disposeu, així sia - En Joan, com bon fill fa cas al seu pare i es gira per recollir les xarxes. Però el vell l'atura i agafant-lo de la mà l'acosta al templer que després de baixar al nen del cavall també s'acosta.
-Joan - diu en Fidel - Et presento al estimat Guillem de Cardona, mestre templer. I a vos, Guillem, us presento el meu fill Joan, pare d'en Peret.
En Guillem abraça al noi i li dona les gràcies. En Joan, sense saber que dir davant l'impressionant estampa del cavaller tant sols deixa anar un mormoli.
Llavors, en Peret, tot saltant d'alegria li diu al seu Pare cridant:
-Pare! Pare! Veieu aquesta espasa tant gran. Doncs el cavaller me la deixat, i amb ella he mort al drac dolent que fa tants anys espantava al avi. A demés també he muntat el seu cavall. Mira, oi que es bonic?
-Si fill meu - respon el pare - però potser hauries d'anar a casa i dir-li a la mare que l'avi i jo sortim a la mar. Que no pateixi. I que tornarem abans de que es faci fosc.
-No Pare! Jo també vull venir. Jo vull anar fins aquell vaixell tant gran.

L'avi, mirant divertit al seu net diu:
-Peret, fes cas al pare. Torna a casa i quedat amb la teva mare i amb l'avia. Ja te dit altres cops que quan el teu pare i jo sortim amb la barca tu t'has de quedar a casa per guardar-la i per protegir les dones. Recorda que ets l'home de la casa i si ve el drac només estàs tu per defensar-les.
-Però avi, si no tinc cap espasa no podré lluitar i matar al drac i jo també vull veure el vaixell gros.
-Fes el que et dic Peret - L'ancià treu llavors una canya de riera de dins de la barca, de les que utilitzen per enrotllar les xarxes, i li dona al seu net - Te aquest bastó. Es màgic. Si ve el drac, el piques contra terra tres cops i es convertirà en una espasa. Però recorda, només es convertirà en espasa si ve el drac de debò. No val picar-lo si no es així. Es un bastó màgic i no el pots enganyar.
-De debò avi? No m'ho havies dit mai.
-El guardava per quan fossis gran. I ara ja ho ets.
-Molt bé - En Peret agafa ben fort la canya i després de fer dos petons al seu pare i al seu avi surt corrent cap la a cabana que hi ha sota una enorme figuera, just al costat de la riera que baixa de la serralada de Sant Mateu - No patiu que lluitaré i mataré al drac si s'atreveix a venir - diu mentre corre.
En Guillem s'ho mira somrient i diu:
-He de reconèixer que sabeu manegar molt bé els infants.
-Els avis - Respon el vell - Comprenem molt bé als nens. La vellesa a la fi no es res més que una segona infantesa.
-Pare - diu en Joan - Voleu que vagi a ajudar amb els carros? Ja han arribat i no podran acostar-se molt més a la platja. Si ho fan es quedaran clavats a la sorra.
-Si fill, ves i ajuda a aquesta gent. Portals per el costat de la riera, per on la terra es més dura, i feu arribar els carros fins on trenquen les onades.
En Joan s'apropa a la comitiva mentre un cavaller deixa el grup i cavalca fins on es troben en Guillem i l'ancià.
Quan hi arriba baixa del cavall posant el genoll dret a terra, alça les mans cap en Guillem i baixant el cap li ret la salutació templera.
En Guillem li pren les mans, i fent-lo alçar li diu:
-Germà Pere, aquest noble ancià es en Fidel. En Fidel del mas nou. El mas que aviat hi haurà aquí per que hi visquin ell, la seva família i t
ots aquells homes de pau que estimin aquesta terra i que hi vulguin treballar i lloar a Déu. Ell i el seu fill ens ajudaran a portar la càrrega amb la seva barca.
-Salut noble ancià - Exclama en Pere.
-Estimat amic Fidel - Afegeix en Guillem - Aquest germà es en Pere de Montcada, valerós cavaller del temple a qui li guardo una estima molt especial.
-Siau en la pau de Déu germà Pere - Respon Fidel - En Guillem ens ha demanat ajut i el meu fill i jo no podem dir no a tan nobles cavallers, i menys per dur a terme una feina que de ben segur deu ser molt important per la vostre Orde i per tota la cristiandat.
-Podeu estar-ne segur - Diu en Pere de Montcada - Per protegir aquesta càrrega han mort molts homes. I també s'ha vessat la sang de molts innocents.
-Llavors no xerrem més i anem per feina - I dient això en Fidel arrossega la barca fins prop de l'aigua amb l'ajut dels dos templers.
Sense que ningú doni cap ordre tots el cavallers de la escorta i els conductors del carros porten els farcells allà just on trenquen les onades. Tots treballen ràpid i en silenci i tracten els paquets amb molta delicadesa, com si el que hi amaguen dintre foren objectes molt valuosos i molt fràgils.
En menys de d'una hora la barca està carregada i llesta per fer-se a la mar.
En Fidel mira al vaixell que ara ja està prop de la costa i veu que han arriat les veles tot esperant que el petit bot s'hi apropi. Amb ull expert mesura la distancia mentre es posa el dit a la boca per mullar-lo. Després l'alça per veure la direcció del vent i la força que porta.
Donant la volta a la barca s'assegura que tots el farcells estiguin ben lligats.
Els estira fort amb les mans i comprova que efectivament els caps estan forts i fixats.
Un cop la barca estigui a l'aigua, si una onada deslliurés la carrega, tots plegats, homes, farcells i barca anirien a parar al fons del mar.
En Guillem el mira complagut i després fa un senyal al vaixell per que estiguin preparats per la seva arribada. La maniobra més difícil serà traspassar tota la càrrega del petit bot fins a la nau enmig del onatge.
Un cop tot llest, en Fidel i el seu fill pugen a la barca i mentre un s'ocupa del timó l'altre desplega la petita vela. Llavors, tots el templers arrossegant el bot per la sorra mar endins fins que l'aigua els hi arriba a la cintura. Llavors en Guillem li dona tres abraçades ben fortes a Pere de Montcada i salta dins la barca junt amb dos templers de l'escorta.
Inflada per el garbí la vela estira de la petita nau que deixa la vorera i s'endinsa al mar.
En Pere de Montcada es queda uns instants dins l'aigua i després, sense deixar de mirar, torna a la sorra.
En pocs minuts la barca comença a fer-se petita i tot saltant entre onades es dirigeix cap el vaixell guiada per l'experta ma d'en Fidel.
Des de la platja el vell templer no deixa de mirar-la i només quant el bot no es més que una petita taca coronada per la blancor de la vela es retira on els seus homes l'esperen muntats a cavall.
Un dels cavallers li acosta la seva muntura i quant en Pere de Montcada s'hi puja arriba des de l'altre punta de la platja un crit esfereïdor.
En Pere gira el cap en la direcció d'on ha vingut el crit i veu amb sorpresa que un grup de genets s'apropen al galop brandint les seves espases.
El grup, format per uns quaranta homes cavalca dret cap a ells amb unes intencions que fan témer el pitjor i el veterà templer s'adona que de ben segur hi haurà gresca.
En Pere de Montcada fa un crit al seus homes i aquests formen ràpidament un mig cercle al seu voltant deixant al seu darrera els carros per que puguin fugir per la reraguarda. Tots els templers miren al seu cap i aquest dona l'ordre de desembeinar les espases. El gonfalò desplega l'estendard, i la bausant, amb els colors blanc i negre flamegen al vent.
Com si la visió de la seva bandera i el misticisme que emana dels seus colors els hi hagués donat noves energies després del llarg viatge des de el país dels Catars tots els cavallers senten corre per les seves venes la sang amb força, i tots a una es fan el senyal de la creu abans de baixar la visera del casc.
Un cop preparats, en Pere de Montcada dona l'ordre i com un sol home tot el grup es llança a la càrrega contra els enemics.
El xoc es terrible, però malgrat la seva inferioritat numèrica els templers fan caure varis adversaris a terra i els crits dels ferits es senten per tota la platja. La lluita continua peu a terra i el soroll del ferro contra el ferro no deixa oir les ordres que el comandant dels contraris llença als seus homes veien que aquestos comencen a retrocedir.
Amb més experiència en el combat, i esperonats per el seu cap, els templers van guanyant la batalla mentre la sorra comença ha agafar el color vermell de la sang dels vençuts. Varis cossos estan caiguts a terra i els cavalls han fugit espantats.
En Pere de Montcada, junt amb cinc templers més lluita amb valentia al costat del gonfalò protegint la bausant.
El comandant enemic es llença contra ell i en Pere esquiva per pocs centímetres el cop d'espasa que li dona. El comandant enemic, al colpejar en el aire perd l'equilibri per uns instants i un dels templers aprofita per esbotzar-li una estocada que li trenca l'armadura.
El ferro li entra per l'espatlla i al instant un riu de sang li surt per el forat.
Veient al seu cap malferit, els enemics abandonen la lluita i fugen corrent. Això es aprofitat per els templers que tornen a formar amb rapidesa un cercle junt al seu mestre.
En Pere de Montcada comprova si hi han ferits entre ells. Només set cavallers tenen petits talls en el braç o en el cos però cap te res d'importància. Satisfet es dirigeix al lloc on el comandant enemic està agonitzant. Llavors s'agenolla als seu costat i amb delicadesa li treu el casc vigilant de no fer li mal. Però la ferida es mortal i al seu contrincant li queda molt poc per anar a trobar-se amb el Creador.
En Pere li agafa la ma i l'ajuda a fer el senyal de la creu. El moribund el mira i li somriu en agraïment. Llavors, treien sang per la boca i estossegant li demana perdó. Entre ofecs l'home diu que els venien seguint la pista des de Foix i que tenien ordres d' en Simón de Montfort, senyor a les ordres del rei de França i del Papa, de atacar-los i de robar la càrrega que transportaven. Quasi amb un fil de veu afegeix que els homes que l'acompanyaven son soldats reclutats d'entre els creuats que assetgen Montsegur. I que ell, just ara, al moment de morir, ha vist que la creuada contra els Catars no es una lluita en be de Déu si no que es el dimoni qui la ha promogut.
En Pere tanca els ulls i sosté amb força la ma del home.
Fent un últim esforç el comandant enemic encomana la seva ànima a Déu i tanca també els ulls morint.
Els templers recullen els cossos dels morts i els porten rera unes canyes per enterrar-los. A la riera la terra també es tendre i podran fer-ho amb rapidesa, Així ningú no podrà saber mai el que ha passat a la platja.
En pocs minuts no queda cap rastre de la lluita, i la sorra de la platja, remoguda per els cavallers, torna a mostrar-se neta i blanca sota els raigs del sol.
-Afanyeu-vos! - Crida en Pere de Montcada al seus homes - Es molt possible que vinguin més soldats. Hem de partir el més aviat possible.
-A les ordres! - Respon un templer - Ja estem llestos. Els morts son enterrats i no es veu rastre de lluita. Quant Vos ordeneu partirem. La tropa està preparada.
En Pere munta damunt el seu cavall i mira cap al mar. Molt al fons descobreix el bot que ja quasi ha arribat al vaixell. Llavors es treu la capa i fent-la servir de banderola fa un senyal tot indicant que no hi ha cap problema i que retornen cap a la comandaria de Rennes, en terres del Llenguadoc.
Des de el bot, la arribada dels soldats del rei francès i la batalla posterior a la platja ha estat seguida amb preocupació però, quant la victòria ha esdevingut per els germans del temple tots han respirat tranquils.
Només els inquieta els soldats que han fugit. De ben segur aquests donaran l'alarma i si algun vaixell real es troba prop els pot portar problemes.
No obstant en Fidel li diu a Guillem que poden passar moltes hores abans això no passi. També li diu que el vaixell templer sembla una bona nau, molt marinera, i que podrà posar distancia amb rapidesa, i d'aquí a unes hores trobar-se molt lluny d'aquesta costa.
Mentre tant, a la platja els cavallers parteixen al galop i en pocs segons no hi queda ningú.
Ningú? Això no es del tot cert, doncs damunt un petit turó de sorra i amagat sota una petita figuera hi ha en Peret.
Immòbil com una sargantana el nen ha vist tota la batussa i encara li tremolen les cames de lo ferotge que estat la lluita.
Quant els enemics han entrat a la platja llençant aquell crit tan fort en Peret ha cregut que era el drac que venia a fer mal i ha sortit amb el seu bastó.
Sense dir-li res a la mare ha corregut mentre no deixava de colpejar la canya contra el terra tot esperant que es convertís en una espasa. Espantat ha vist que el bastó no sols no es convertia en cap espasa si no que edemes es trencava en dos trossos. Llavors s'ha amagat sota la figuera i ha vist que el crit l'havien fet uns soldats dolents que lluitaven contra els amics del pare i del avi.
Espantat a seguit tota la baralla i quant la sang ha començat a brogir tacant de vermell les espases el semblant se li ha posat pàl·lid.
Fins que no han passat molts minuts després de la marxa del templers en Peret no deixa el seu amagatall. Però llavors baixa del turó poc a poc i amb les cames encara tremolant i el rostre blanc com la cera corre a casa.
Quan arriba no diu res i es queda quiet en un racó i es posa a plorar.

Mentre tant la barca ja es al costat del vaixell. Llavors llencen uns caps des de coberta i en Fidel i el seu fill els afermen ben forts.
Ambdues naus queden juntes com una sola.
Les onades, més altes que a la platja les fan ballar i en Guillem i els templers poc habituats al o
natge no son de gaire ajuda.
Tots ells estan marejats i tenen el rostre groc. Per això el vell i el seu fill son qui comencen a pujar els farcells al vaixell amb l'ajut dels mariners de coberta.
La maniobra es fa llarga i amb gran dificultat. Tant sols quant l'últim farcell puja al vaixell en Guillem recobra el seu color i fa enfilar-se per l'escala de cordes als seus homes. Abans de seguir-los ell mateix s'apropa al vell i somrient li dona una abraçada molt forta.
-Noble Fidel. Vull agrair-vos el vostre servei que ha estat essencial per dur a terme la nostre missió. Sense vos mai no hauríem pogut portar la nostre carrega fins el vaixell. Per això vull que accepteu aquest pagament en senyal d'agraïment.
En Guillem li dona al vell una bossa de cuiro plena de vessants d'or.
En Fidel, veien el contingut de la bossa li allarga un altre cop al templer i li diu:
-Cavaller. No puc acceptar això. Es massa. Per el deu per cent ja hem sentiria molt ben pagat. No vull aprofitar-me de la vostre necessitat.
-Amic Fidel - Respon en Guillem - Això es per vos i la vostre família. Fins d'aquí molts anys no se sabrà el gran servei que heu fet a l'Orde del Temple, a la cristiandat i a tots el homes de bona voluntat, i no hi ha prou diners per pagar-ho.
-Insisteixo cavaller. Hi ha massa diners aquí. No se que es el que transporteu però dubto que no fora res tant important com per pagar aquesta enorme suma.
-Fidel. Heu ajudat a traslladar el Sant Grial i l'Arca de l'Aliança. Amb la vostre valerosa acció heu impedit que poguessin caure en males mans que en haguessin fet un mal ús. Aquests Sants objectes han estat el motiu de moltes guerres i de moltes morts i ara, com ja no estaven segures al santuari catar de Montsegur les portem molt lluny, cap al nord, per enterrar-les lluny de les mans cobdicioses que les buscaran els propers segles. Heu ajudat a canviar l'historia.
-Això que hem dieu m'omple de joia però jo soc una persona senzilla que només vol viure en pau amb la seva família. Sense cap pagament també us hauria fet el servei.
-Llavors - Respon el templer - Feu-ho per la vostre família. Amb aquests diners podreu fer realitat el vostre somni. Ara podreu construir un bon mas per viure. Feu-lo en aquesta platja tan maca que ha viscut una part de l'historia però que mai no serà coneguda ni escrita en els llibres, i poseu-li de nom el mas nou. Al voltant també podreu construir d'altres cases i fer un poble per que la bona gent hi vingui a viure i així la vostre família no es trobarà sola.
Finalment en Fidel accepta la bossa donant una abraçada al templer i amb llàgrimes als ulls li fa tres petons.
En Guillem, encara emocionat comença a pujar per l'escala i només quant ha arribat a dalt el vell talla les cordes que uneixen les dues embarcacions.
Amb destresa el seu fill alça la vela i el garbí s'ocupa de separar les naus. El vell maniobra el timó i en pocs minuts la barca ja es rumb a la platja.
En Fidel es gira i veu que des de coberta en Guillem el saluda alçant la ma.
Sense perdre temps el vaixell infla les seves veles i es comença a moure. Llavors fa un gir i la proa enfila cap al sud-oest. Amb rapidesa s'endinsa cap a l'horitzó.
Fent saltar la barca per damunt les onades pare i fill tornen joiosos cap a casa mentre parlen del gran mas que faran, i com podran viure-hi sense que el vent i la pluja es colin com ara ho fa per la teulada de canyes de la senzilla cabana.
Des de coberta en Guillem segueix mirant fins que la barca no es més que un petit punt. Només llavors es separa de la barana. Rera seu hi ha el comandant de la nau templera que no l'ha gosat interrompre.
El germà Ferran de Castellnou s'agenolla davant d'en Guillem i li ret el salut templer alçant ambdues mans i baixant el cap. En Guillem l'alça i li dona les tres abraçades.
-Estimat germà Guillem, siau ben vingut a la nostre nau. Les Tres Llums i la seva tripulació estan contents de tenir-vos a bord. A vos i a la preciosa càrrega que transporteu.
-Gràcies germà Ferran. Els meus homes i jo estem a les vostres ordres. Vos sou el comandant de la nau i vos sou qui mana a bord. Si us podem ser d'utilitat no dubteu de disposar de nosaltres.
-Us agraeixo el vostre oferiment. Mai no sobren mans damunt d'un vaixell. Ara, si hem feu el favor de seguir-me us mostraré el vostre lloc. Heu de comprendre que en un vaixell no hi ha gaires comoditats.
-No us preocupeu per nosaltres - Respon en Guillem - Estem acostumats a la duresa de la vida dins l 'Orde. De ben segur que estarem be.
El comandant de la nau condueix en Guillem fins un petit habitacle sota coberta. Allà ja estan els templers que l'acompanyen posant en ordre les poques coses amb les que viatgen. Dins l'Orde del Temple tots els germans han fet vot de pobresa al moment del seu ingrés.
El vaixell templer s'obre camí trencant les crestes blanques que el garbí aixeca. Amb poques hores deixen enrera la ciutat de Barcelona, les seves muralles i el port i enfilen cap al sud.
Navegant entre la península i les illes Balears la nau segueix la costa fins arribar a terres dominades per els sarraïns. Llavors el comandant ordena separar-se més de terra i sense aturar-se ni de dia ni de nit arriben al cap de una setmana al estret pas que separa la península de les terres africanes.
Mogut per els forts corrents el vaixell deixa el mediterrani surt al atlàntic on pren rumb al nord navegant paral·lel a la costa.
Només quan han arribat davant dels territoris manats per el rei de Portugal s'apropen a terra. Després de tants dies de navegació les reserves d'aigua i de menjar s'esgoten i cal reposar queviures.
Un matí veuen un petit port pesquer i el comandant ordena enfilar proa cap enllà.
L'arribada d'una nau de guerra fa que la gent del poble fugi terra endins atemorida, però en veure damunt del pal major la bausant tots tornen a les seves cases.
Fins i tot, alguns homes baixen al port.
Amb gran destresa el pilot de la nau la condueix apropant-la al moll. En quant el vaixell queda quiet junt l'embarcador varis mariners salten a terra i el fixen amb l'ajut de unes grans cordes. En Guillem i en Ferran, acompanyats de varis templers s'acosten al poble i es dirigeixen al grup de curiosos que s'ha format. Parlant a la gent en Guillem els saluda i els hi diu que no han de témer res. Que tant sols s'han aturat per fer provisions i aigua. Afegeix també que pagaran amb monedes d'or tot allò que prenguin.
Al sentir aquestes paraules tots els homes surten corrent a buscar sacs de blat, pollastres i totes les mercaderies que guarden a casa i puguin vendre.
Fins i tot un jove torna amb un garrí molt petit agafat en braços i en poc temps l'embarcador es converteix en una mena de mercat.
Finalment tots els habitants tornen satisfets a casa amb les butxaques plenes de monedes després d'haver venut les seves existències.
Cap al migdia, la nau torna a fer-se a la mar entre els crits de joia dels pescadors que veuen com després d'aquesta visita podran viure molts mesos sense passar problemes ni angoixes.
Impulsada per un fort vent la nau no triga en separar-se de terra i s'endinsa al mar per anar a buscar les aigües braves i enfrontar-se als dimonis del mar que esperen més al nord, davant del cap del Finis Terrae.
Navegant cap a Scotia el vaixell templer deixa enrera el continent i les seves lluites.
Dins la seva panxa porta els més preuats tresors del cristianisme ambicionats per molts reis i dirigents al llarg dels segles, però els templers, fidels guardians del Grial, el duran molt lluny per preservar-lo fins i tot quant la mateixa Orde caigui en desgracia i sigui abolida oficialment per el Papa Clement cinquè.
I així, mentre L'Arca i el Sant Grial creuen les aigües del mar i desapareixen de l'historia en terres escoceses, allà, a la platja on es lliurà l'ultima batalla per tenir-ne la custodia, en Peret veu com un mas es comença a alçar. El mas nou com li diu el seu avi va prenent forma amb cadascuna de les pedres que els constructors van posant.
Ja han passat tres mesos des de aquell matí en que va aparèixer el cavaller Guillem de Cardona muntat en el seu cavall com si fos l' imatge de Sant Jordi.
En Peret no oblidarà mai la seva figura amb el casc brillant sota el sol i la seva capa blanca voleiada per el vent,.
Després de parlar-ne molt amb el pare, l'avi finalment va marxar a Barcelona i va tornar al cap de dues setmanes amb un grapat d'homes.
En Fidel li va explicar al seu net que aquells homes pertanyien al gremi de constructors i que estaven a Barcelona per aixecar una catedral sota els auspicis dels cavallers del temple. El mateix Guillem li havia dit on havia d'anar i per quin mestre havia de demanar. Quant el trobés i li digués que venia de part d'ell el gran mestre manaria a un dels millors mestres que prengués un grup de companys i que sense demora anessin tots a construir el mas.
I així va ser. Tant bon punt va tornar l'avi amb els constructors el mestre es va posar a dirigir i tota la colla seguia les seves ordres.
De molt lluny arribaven grups de carros que portaven blocs de pedres ja tallats i que els companys polien a cops de mall i de cisell per treure'n les imperfeccions.
Vestits amb manil de pell d'ovella, els constructors, sota les ordres del mestre picaven cada una de les pedres abans de posar-la al seu lloc, i ho feien amb tanta mestria que totes encaixaven perfectament com si haguessin estats creades per ocupar el seu lloc.
Pedra a pedra el mas s'anava alçant. El primer que varen fer aquells homes quan varen arribar va ser construir unes cases de fusta on edemes de dormir i guardaven els seus estris.
En Peret sempre estava amb els ulls ben oberts mirant-ho tot i anava amunt i avall observant-los. No hi perdia detall.
Després van fer un sot profund que feia de fonament i quant el primer mur es va començà a aixecar, al seu costat, amb fusta van fer una bastida.
El mestre dirigia des de damunt la bastida als seus homes i sempre portava a la ma un esca
ire i una plomada per assegurar-se que el mur pujava recte.
Al caure el sol, cada vespre, ell i sis companys es reunien a la casa de fusta més propera a l'obra que era on vivia el mestre. En Peret, intrigat per el que feien, va descobrir al cap d'uns dies que hi havia un petit forat per on ell hi cabia. Llavors, una nit es va colar per el forat a ran de terra i amb mig cos dintre i mig cos a fora va veure com el mestre traçava amb guix signes al terra de fusta.
Mentre els companys seguien atents els traços del seu mestre, aquest, amb l'ajut d'un compàs anava dibuixant els plànols del mas dins d'uns quadrats que prèviament un company havia traçat al terra.
Amb gran silenci tots miraven el que feia el mestre i no gosaven dir res. Ell, amb molta cerimònia continuava fent aparèixer com per art d'encantament les figures geomètriques que representaven la casa.
No va ser fins al cap d'uns dies que en Peret es va adonar que abans de començar a traçar els seus dibuixos tots es giraven cap a l'est, cap allà d'on surt el sol cada matí, i escoltaven amb gran respecte al seu mestre mentre aquest els s'hi llegia una part de l'evangeli de Sant Joan.
En Peret estava molt intrigat per el secret i la discreció amb que es comportaven.
Un dia el nen li va explicar això al seu avi.
-Avi. Em promets que si t'explico una cosa no t'enfadaràs amb mi?
-Digues Peret. Que es això tan misteriós que hem vols dir?
-Fa molts dies que quant es fa fosc segueixo al mestre d'obres quant es tanca a la seva cabana amb sis dels seus homes. He trobat un forat per el que puc veure el que fan allà dins i es molt estrany.
-Peret. Això no està bé. No hauries de molestar aquestos bons homes que ens ajuden a fer la nostra nova casa. Els hauries de deixar treballar i menys mirar d'amagat el que fan en la seva intimitat.
-Ja ho sé avi, però es que cada nit fan el mateix i ho fan amb gran misteri. Jo no vull molestar-los però es que m'agrada molt veure com fan la seva feina i sobre tot m'agrada veure com el mestre fa anar l'escaire i el compàs. Creus que si li demano m'ensenyarà a fer-ho?
-Els constructors pertanyent a un gremi molt antic i guarden molt els seus coneixements. No t'explicarà res tret de que li demanis de fer-te aprenent seu. Però abans ho hauràs de parlar amb el teu pare. Això es una cosa molt seriosa i has de pensar si realment es això el que vols fer.
-Si avi. Jo vull ser com el mestre i tenir els coneixements per construir cases i esglésies molt grans. Es meravellós poder aixecar cap al cel aquestes construccions. Si avi, es això el que jo vull fer.
-Llavors, abans de res, parla amb el pare.
-Molt bé avi. Quant el pare torni de pescar ho faré.
En Peret, content per la conversa amb el seu avi torna cap a l'obra i es puja damunt de una pila de pedres que acaben d'arribar en els carros i mira embadalit com amb cada cop de mallet que li dona al cisell un company poleix una pedra fins deixar-la perfecte.
Mentre la construcció del mas va endavant, la nau templera, després de deixar la estimada càrrega en mans dels germans que viuen en terres d' Escòcia navega de tornada.
A coberta en Guillem deixa passar els dies mentre contempla l'oceà i desitja amb fervor tornar a trepitjar terra ferma.
Els seus pensaments estan posats en les malifetes que les tropes creuades han fet patir als Catars. Les últimes noticies parlaven que els soldats del rei de França havien pres per la força el castell de Montsegur i que desprès de que els seus habitants s'haguessin rendit els havien cremat a tots en una enorme foguera al peu de la muntanya on s'alçava la fortalesa.
En Guillem pateix per el que pugui haver passat amb en Fidel i la seva família. Està preocupat per si l'ajut rebut d'en Fidel i la batalla de la escorta contra els perseguidors ha estat causa de que les tropes reials hagin pres venjança.
Envoltat de negres pensaments el templer es fa la promesa de anar corrent cap a casa d'en Fidel tant bon punt arribin a port.
Però el que en Guillem no sap es que no hi ha motiu per tenir mals pensaments. La noticia de la fugida i de la baralla no ha arribat mai a oïdes d'en Simón de Montfort, cap de les tropes reials.
En Pere de Montcada i els seus homes, conscients del perill que representava deixar escapar als soldats que van fugir en veure al seu cap malferit, varen perseguir-los fins a trobar-los i els hi varen donar mort.
D'aquesta forma mai ningú no sabria que va passar aquell matí a la platja. Fins i tot, sense que en Peret ho veies, el mestre d'obres i els seus sis companys escollits, amb l'ajut de l'avi, varen desenterrar els cossos dels soldats morts i els varen dipositar al forat del fonaments de la casa. El secret quedarà guardat per sempre més. En Guillem tampoc sap que en Pere de Montcada, per enganyar al temible Simón de Montfort, també va fer carregar de rocs els carros i els va dur cap a l'interior fins arribar a peu de la muntanya de Montserrat. Allí, per seguir la farsa, va fer pujar els rocs dins de sacs portats per mules per els estrets camins que pugen fins l'ermita. I llavors, assegurant-se de que ningú no els veia, va buidar els sacs i va llençar el rocs. Si en Simón de Montfort havia enviat un segon grup de soldats i aquestos els havien seguit, creurien que els tresors estaven amagats a prop de l'ermita, en alguna de les coves de la muntanya de Montserrat, i passarien segles abans no es descobrís l'engany.
A més d'això, el veterà templer també va deixar uns homes a la comandaria propera de Palau per tant de que estiguessin a l'aguait de que ningú no molestés a la família d'en Fidel.
Per això, les obres marxaven a bon ritme i la casa pujava ràpida i ferma.
En Peret, aquella mateixa nit va parlar amb el seu pare i li va demanar permís per fer-se aprenent del mestre constructor. El pare, primer li va dir que tota la família, des de molt antic, havien estat pescadors i que mai ningú no havia sortit d'aquelles terres. Ho feia per veure si li treia del cap aquella idea i per estar segur que no era un pensament poc madurat fruit de la poca edat del nen. Però en veien l' insistència del seu fill finalment va accedir a donar-li el seu permís.
En Peret, content, aquella nit quasi no va dormir i no va ser fins molt tard, quant els estels ja omplien el cel i la lluna regnava majestuosa el firmament que va aclucar el ulls.
L'endemà en Peret es va llevar de molt matí i sense esmorzar es dirigí a l'obra.
Però amb sorpresa va descobrir que no hi havia ningú. Els blocs de pedra dormien encara apilats sobra la terra i no hi havia cap company colpejant-les amb el seu cisell.
El silenci regnava i tan sols es sentia el suau xiuxiueig del vent al passar entre el taulons de la bastida. En Peret mirà a dreta i esquerra però no veié a ningú.
El seu avi, que l'havia vist sortir corrent de casa, va endevinar quin era el motiu de tanta pressa i el va seguir. Quan el vell arribà a l'obra es trobà al seu net que amb llàgrimes al ulls mirava desconcertat com no hi eren els constructors.
Arribant al seu costat l'avi li digué:
-Peret. Per que plores?
-Avi. Ahir el pare em va donar permís per demanar al mestre de fer-me aprenent seu, però veieu. No hi és. No hi ha ningú.
-I es clar que no hi ha ningú! Avui es el dia de Sant Joan. Avui es un dia de festa per els gremis de constructors. El mestre i els seus companys han marxat de matinada cap a Barcelona per trobar-se amb altres companys i celebrar tots junts el solstici d'estiu.
-Els solstici d'estiu avi? Que es això?
-Es una de les festes més sagrades per els constructors. Ells veneren molt als dos Sant Joan, el d'estiu i el d'hivern. En aquestes dos dates es quant es reuneixen per celebrar també els dos solsticis. El solstici d'hivern, poc abans del dia de Nadal, es quant el sol comença a guanyar la lluita contra la foscor i el dia es va fent cada dia un xic més llarg. Llavors la natura reneix i la verdor dels arbres i les flors tornen a senyorejar. Però avui, el dia del solstici d'estiu es el contrari. Ahir va ser la nit més curta del any, i a partir d'avui es el dia el que s'escurça i la nit va guanyant terreny. El sol inicia el seu camí més trist on es mostra feble i el fred i la foscor serà qui dominaran els propers sis mesos.
-Llavors avi. Avui no treballen?
-No. Hauràs de esperar a demà per parlar amb el mestre.
El nen mira al seu avi amb la contrarietat dibuixada al rostre.
En Fidel, en veure com el seu net està moix li diu posant-li la ma damunt l'ombro:
-Va Peret! Aprofitem el dia. Anem a buscar al pare i sortirem de pesca tots tres que fa molts dies que no ho fem. Que et sembla?
-Bona pensada! - Crida en Peret content - Però vull que hem deixis portar a mi el timó.
-Ja veurem. Ja veurem. Respon l'avi somrient.

Molt lluny d'aquí, en terres del Langedoc, en el petit port de Colliure un vaixell fa la seva entrada impulsat per una feble brisa i amb delicadesa creua la badia fins a situar-se al costat del moll. Com el port està comandat per els templers, cap persona aliena a l'Orde veu que aquest vaixell es el Tres Llums, el mateix que fa tres mesos va partir enduent-se els tresors més buscats per l' humanitat.
A coberta, de peu i seguint amb atenció la maniobra es troba en Guillem junt amb els templers que varen partir amb ell. Tots el cavallers tenen el rostre content per la missió complerta i per retornar a casa però en Guillem també mostra la preocupació per la família d'en Fidel que li enterboleix la tornada.
Només els mariners posen la passarel·la de fusta tot el grup baixa a terra. A peu del moll està un jove templer que els espera i els hi porta els seus cavalls.
-Bon dia tingueu germà Guillem - Diu el jove templer apropant-li el cavall.
-Bon dia germà - Respon en Guillem - Teniu noticies recents de la creuada?
-Com ja sabreu, Montsegur va caure per Pasqua. Ara, les tropes del rei de França encerclen el castell de Queribus. Han mort milers de Catars aquest hivern passat i son pocs els que han pogut fugir. La majoria es tro
ben amagats a les coves que hi ha a les muntanyes. Les bestieses que els soldats els hi han fet han estat terribles. A les nostres comandaries repartides per tota la zona hem refugiat els que hem pogut, i burlant les tropes els hem anat portant cap a terres catalanes. Fins i tot vàrem embarcar cap a Mallorca un grup nombrós aquí mateix a Colliure fent-los passar per peregrins.
-I a terres del Comte de Barcelona? Sabeu si també hi ha hagut persecució?
-Només algun petit frec que els creuats han fet a pobles del Pirineus, però les nostres tropes els hi han aturat els peus.
-Germà, Les vostres paraules hem tranquil·litzen però ara mateix partirem cap al sud. Doneu les gràcies al vostre preceptor de part nostre.
-Així ho faré. Tingueu bon viatge germà Guillem.
I amb aquestes paraules encara flotant en el aire el grup de templers parteix ràpid seguint el camí que al costat del mar baixa cap a Barcelona.
Cavalquen tant ràpid que no triguen a deixar enrera la ciutat de Girona on s'han aturat només per fer un petit descans a la comandaria que hi ha al costa del barri jueu.

Malgrat anar de pesca amb el seu pare i amb el seu avi, i de que li deixin portar el timó de la barca en Peret troba que el dia es fa molt llarg. El vailet està impacient per que sigui l'endemà i per demanar-li al mestre d'obres que el faci aprenent seu.
Però com tot arriba, al fi el sol es pon i tota la família s'han va a dormir.
En Peret, com l'altre nit, torna a donar moltes voltes al seu jaç nerviós i un altre cop no s'adorm fins ben tard.
Quant arriba el matí, només llevar-se surt corrent com el dia anterior. Es tan aviat que el sol tant sols ha començat a treure el nas per l'horitzó.
A mida que s'acosta a l'obra sent el soroll rítmic que fan els companys colpejant els blocs de pedra. En Peret està tan emocionat que el cor li batega molt ràpid.
Quant puja al petit turó que separa la cabana de la casa nova veu amb delit que damunt la bastida es troba el mestre. S'atura i el contempla.
Allà dalt de la bastida el mestre sembla un deu. Els primers raigs del sol fan que sembli que un aura daurada el rodegi i amb la seva barba blanca volant al vent, amb l'escaire a la ma i la mirada fixa en els seus homes, el mestre, als ulls d'en Peret sembla un personatge mitològic.
Com si l'hagués sentit arribar, el mestre es gira cap a on es troba el nen.
En Peret veu que el mestre el mira i li sembla que de sobte el cor se li atura.
El mestre, que havia observat des de fa molts dies l'interès del nen aixeca la ma on sosté l'escaire i somrient li fa un senyal per s'acosti.
Llavors en Peret sent com el cor se li torna a accelerar i com les cames li tremolen.
Caminant poc a poc en Peret s'apropa a la bastida i comença a pujar per la petita escala de fusta. Quant arriba als últims graons el mestre li dona la ma i l'ajuda a pujar. En Peret el mira embadalit i per més que ho intenta no li surt cap paraula.
Es el mestre qui parla primer:
-Bon dia noi, si que has matinat avui. Veig que t'agrada la nostra feina. Ja m'ha dit el teu avi que passes moltes hores observant com treballem.
-Bon dia senyor - Respon en Peret tremolós
-T'agrada veure com aixequem la casa?
-Si senyor.
En aquell moment varis obrers alcen un bloc de pedra amb l'ajut de tres pals que formen un triangle i dels que per el mig, corre una corda i un cercle de fusta que fa de politja. El nen s'ho mira i veu que sense gaire esforç l'enorme bloc no triga en pujar fins al damunt de la paret. Allí, d'altres obrers col·loquen amb suavitat la pedra que queda ajustada perfectament al mur. Mentre el mestre i el nen parlen l'operació es va repetint. Un a un, els blocs de pedra, després de ser polits a cops de cisell i de mallet, van ocupant el seu lloc a la construcció.
-Diguem, com et dius? - Pregunta el mestre.
-Peret, senyor - Respon el nen.
-Peret - Repeteix el mestre pronunciant ambdues síl·labes - Un nom molt maco. Peret del mas nou et diran quant la casa estigui acabada. No està malament.
-Quant estarà acabada la casa? - Pregunta el nen - Tinc ganes de veure com queda.
-Encara trigarà una mica - Li respon el mestre i afegeix - L'art de la construcció no en sap de preses. Cada pas s'ha de fer perfecte. Cada pedra ha d'ocupar el seu lloc però abans ha d'estar ben treballada. Si poséssim un bloc que no estigués ben desbastat correríem el perill de fer les parets febles i tot podria caure. Cada pedra te el seu lloc i ha d'ajustar amb les del seus costats fins a fer-se totes com una sola. Llavors la casa tindrà la fortalesa suficient per aguantar el pas del temps. Vols aprendre a construir?
En Peret, en sentir aquesta pregunta dona un vot i respon:
-Si senyor. M'agradaria molt. Jo vull ser el vostre aprenent.
Quant el mestre sent aquestes paraules es mira al nen i somrient li diu:
-Així que vols ser constructor?
-Si senyor mestre. Jo vull aprendre com vos a fer cases. L'avi m'ha dit que a ciutat feu palaus i esglésies molt grans que en dieu catedrals i que també feu castells enormes.
-I que més t'ha explicat el teu avi?
-Que per la vostra feina heu de viatjar molt i que llavors coneixeu molts llocs i molta gent.
-Es cert amic Peret. Però també es cert que la nostra vida es dura. Ens exigim molt a nosaltres mateixos i duem una vida enterament dedicada a la nostra feina, feina que mai acabem d'aprendre del tot. Des que ens fem constructors, primer aprenents, després companys i finalment mestres, dediquem tots el dies a un aprenentatge que dura fins a la nostre mort.
-Però vos sou el mestre i vos maneu als obrers que treballen aquí. Hem dieu que vos no ho sabeu tot?
-Mai es sap tot. Sempre hi ha quelcom per aprendre, dels errors propis i dels encerts del companys. Cada dia en podem treure noves coses. Nosaltres treballem en equip i ens ajudem els uns als altres.
-Es això el que feu de nit a la vostra cabana?
-Que vols dir? - Pregunta el mestre intrigat - Que saps del que fem els vespres a la cabana?
En Peret s'adona que ha parlat massa i que potser no hauria d'haver dit al mestre que l'ha vist com cada nit es reuneix amb sis companys més. El mestres veu que el nen està espantat i mira de restar-li importància:
-No et preocupis Peret. No es cap secret. Cada nit parlem de com va l'obra i estudiem els plànols per organitzar la feina de l'endemà.
El mestre no li diu al nen que edemes, els constructors pertanyen a un gremi iniciàtic i que per tant, també tenen els seus ritus i que aquestos son transmesos juntament amb els secrets de la seva professió de boca a orella, i que tenen prohibit escriure res i sobretot donar-los a conèixer a persones estranyes o profanes a la professió.
I es en aquest punt que en Fidel arriba allà on es troben el mestre i el seu net.
El mestre el rep saludant-lo amb la ma. Malgrat la seva edat l'ancià pescador puja a la bastida sense dificultat.
-Bon dia mestre? Que pot ser aquest vailet entremaliat us destorba la feina?
Pregunta en Fidel.
-No patiu noble Fidel. El vostre net no ens destorba en absolut. Ben al contrari. Es un goig tenir la seva presencia, i les seves rialles ens fan més dolça la feina. Diu que vol ser constructor. Que en penseu vos de la seva decisió?
-Mestre - Respon en Fidel - No us deixeu enganyar per la seva edat. Malgrat ser un nen, quant en Peret pren una decisió, aquesta es ferma.
-Ja ho veig - Diu el constructor - I si es així haurem de parlar amb el seu pare per que li doni el permís - El mestre li fa un cluc d'ull al avi en senyal de complicitat
-Bé Peret. Ara serà millor que deixem al mestre fer la seva feina. Tornem cap a casa que la mare et buscava per donar-te l'esmorzar.
-D'acord avi però després voldré tornar per veure com treballen els obrers.
-Si no els molestes segur que el mestre et deixarà quedar una bona estona.
-Ja hi pots contar - Diu el mestre
-M'ensenyareu a fer anar el compàs? - Pregunta el nen
-Pas a pas - Li respon el mestre - Primer pot ser et deixaré picar alguna pedra.
I amb aquesta promesa el nen i el seu avi tornen a casa on la mare els espera amb unes llesques de pa acabat de fer i uns bons trossos de cansalada.

Lluny de aquí. Més al nord, varis genets cavalquen sense parar.
En Guillem de Cardona i els seus templers continuen el camí sense aturar-se quasi ni a descansar. Les noticies que els hi han donat al creuar les terres del sud de Girona fan presagiar un altre cop problemes entre el regne de Catalunya i Aragó i el rei de França. Les tropes reials, encoratjades per la seva victòria sobre els Catars i la seva conquesta dels petits territoris dels senyors dependents del comtat de Foix es concentren a la frontera i es plantegen de continuar cap al sud per arrabassar-li terres al rei català.
Amb l'excusa de que molts fugitius Catars han buscat refugi a terres catalanes, i utilitzant el pretext de perseguir els heretges com ha ordenat el Papa, Simón de Montfort no exclou de llençar el seu exercit fins i tot contra la mateixa ciutat de Barcelona.
En Guillem sap però, que el Mestre Major Templer i el Mestre Major de l'Orde dels Hospitalers estan fent gestions amb el mateix Papa per tant d'evitar el basament de sang entre cristians. Els dos Grans Mestres saben que si esclata la guerra, ells, com ordes militars es trobaran al mig i els s'hi serà molt difícil de mantenir-se neutrals.

Des de que el seu pare Pere el Catòlic morí a la batalla de Muret, el rei Jaume, donat que encara es un nen, es troba sota la tutoria del Mestre Provincial Templer al castell de Montsó. I es això el que vol aprofitar el pèrfid Simón de Montfort. El que no sap es que malgrat la seva infantesa, el rei Jaume ha rebut les millors ensenyances que podia haver tingut. El Mestre Provincial, el cavaller Guillem de Mont-rodon, s'hi ha abocat en l'educació d'en Jaume i també ha creat un consell per regnar fins que aquest tingui l'edat suficient per fer-ho ell mateix.
Si les tropes del rei de França ataquen es trobaran de front amb tot el poder del Temple. De fet,
totes les comandaries de Catalunya, Aragó i el sud de França es troben en alerta i tots els germans estan previnguts.
Després de varies hores en Guillem i el seu grup es troben ja prop de el seu destí. Malgrat que han d'anar a Barcelona per portar noticies i per restar a les ordres del Mestre Provincial prenen el camí que els porta cap a la costa.
En Guillem vol assegurar-se que en Fidel i la seva família estan bé.
Quant el sol es al seu punt màxim arriben a la platja i cavalcant per la sorra s'acosten al lloc on fa mesos es va trobar al vell i al seu net.
Amb alegria en Guillem descobreix en Peret jugant a la vora del mar i al seu avi que el vigila assegut al costat de la barca junt amb el seu fill. Els dos mariners estan reparant les xarxes i al instant el veuen arribar.
En Guillem atura al seu cavall i s'apropa caminant. En Peret, en descobrir la seva presencia corre al seu costat.
-Bon dia tingueu noble cavaller - Diu en Fidel aixecant-se
-Bon dia per vos - Respon el templer
En Guillem en veure arribar corren al Peret l'agafa i l'alça.
-Renoi! Com has crescut! Si ja ets quasi tant alt com el teu pare.
Després deixa al nen un altre cop a terra i pregunta al vell:
-Com aneu? Tot bé per aquí? Heu tingut algun problema?
-Cap ni un - Respon en Fidel - Gràcies a vos els obrers estan fent la casa com jo la somiava. De fet, hi ha més tranquil·litat que mai. Ara ja no tenim que sortir tant a pescar i quant ho fem es per donar de menjar als treballadors.
-Així les obres ja han començat? - Pregunta el templer
-Ja fa dos mesos i mig. De fet marxen molt ràpides. Potser l'estiu que bé ja estaran acabades.
-Això m'alegra molt. Llavors, ningú no ha vingut a molestar-vos?
-Ningú. I vos, vàreu poder dur a terme la vostra missió?
-Sense cap problema, i tot gràcies al vostre ajut.
En Guillem es gira cap al vailet i li pregunta:
-Peret. I tu, com estàs?
-Molt bé cavaller Guillem. El nou mas es molt bonic i el mestre dels constructors m'ha promès que hem farà aprenent seu.
-I ara! Que dius? Que vols ser constructor?
-Si mestre Guillem. He estat veient com els companys fan la seva feina i m'agrada molt. Fins i tot el mestre hem va ensenyar a picar la pedra i moltes tardes ho faig. El dia del meu sant, el mestre i l'avi hem varen regalar un cisell i un mallet.
-Molt bé Peret, però ser constructor es una cosa molt seriosa. Ja t'he ha explicat el mestre que ho has de pensar molt abans de decidir-te?
-Si senyor. I cada dia, mentre els hi serveixo el dinar als obrers, m'he explica coses de la seva feina.
-Així veig que no tenia cap motiu per patir, millor.
-Ja m'he adonat del vostre semblant - Exclama en Fidel - Que potser hi ha problemes que us fan tenir el cap enterbolit?
-Anem cap a l'obre i us ho explicaré. Ja veig que seguiu tant perspicaç com sempre vell amic.
I dient això en Guillem i en Fidel comencen a caminar deixant enrera al nen amb el seu pare i a la resta de templers que segueixen el seu mestre a distancia.
-Mestre Guillem, de que hem voleu parlar? - Pregunta en Fidel
-Amic Fidel, crits de guerra tornen a sonar. El senescal del rei de França està reunint un gran exercit i segons hem pogut saber no es per continuar la maleïda creuada contra els Catars i contra els habitants de les terres del Llenguadoc. Sembla que no en te prou amb conquerir i annexionar els territoris del nord del regne, més enllà del Pirineus, que sembla que també vol continuar fins Barcelona.
-I ara! Aquest escorpí es vol aprofitar de la mort prematura del rei Pere i vol beneficiar-se de que en Jaume es un nen. No comprenc com el Papa pot autoritzar una cosa així i més saben que el nen Jaume està sota la seva protecció.
-Si però ja sabeu que el Papa va encomanar la tutoria d'en Jaume a l'Orde del Temple, i el Temple te molts enemics. En Simón de Montfort utilitza l'argument de que molts Catars, acusats d'heretges per el mateix Papa han trobat refugi a terres catalanes. Li ha fet creure al Papa que els templers tenim dominat al rei Jaume i de que estem governant el regne promulgant idees herètiques i deixant que els Catars estenguin la seva religió perseguint als catòlics.
-I vos penseu que el Papa s'escoltarà aquestes idees tan boges?
-El Papa no ho creurà, però en canvi, quant vegi les possibilitats econòmiques que li pot reportar la guerra donada la seva relació amb el rei francès pot ser que deixi que la creuada passi els Pirineus.
-I vos que penseu? - Pregunta en Fidel convençut de que el templer te les seves pròpies conclusions.
-Jo no crec que hi hagi guerra. El meu Mestre Major està fent gestions amb el Papa per aturar aquesta bogeria i tinc plena confiança en ell. Però del que no n'estic tant segur es del que pugui pensar finalment el Papa, per això haurem de ser prudents. El Mestre Provincial ha traslladat al nen Jaume a Barcelona amb ell, i tota la ciutat està sent reforçada. Germans de les províncies de Castella i de Navarra s'han incorporat també a la guarnició. Si en Simón de Montfort assetja la ciutat es trobarà amb una resistència molt forta. Segons com vagin els esdeveniments, potser serà prudent que porteu a la vostra família rera els murs de Barcelona.
-No us sàpiga greu mestre Guillem, però passi el que passi no crec que la meva família vulgui abandonar la nostra terra i menys ara que aviat tindrem el mas nou construït. I jo penso el mateix.
-Si les coses es posen lleixes serà perillós quedar-se aquí. Els voltants s'ompliran de soldats i quant les tropes avancen arrasen amb tot el que troben. Feu-ho al menys per la vostra família.
-Ells pensaran com jo. Passi el que passi ens quedarem. Déu decidirà.
-No soc jo qui te que dir-vos el que heu de fer. Vos sou lliure i molt prudent, però prometeu-me que no posareu la vostra família en perill.
-Teniu la meva paraula. Sabré tenir cura d'ells.
Amb aquestes paraules, tots dos, seguits del demés, arriben a l'obra. En Guillem contempla els murs que ja comencen a tenir alçaria i satisfet somriu. Llavors dirigeix la mirada a la bastida i s'adona que el mestre el saluda aixecant la ma.
En Guillem s'hi apropa i el mestre baixa fins ell. Es miren un moment i acte seguit es donen tres abrasades ben fortes acompanyades de tres petons.
-Guillem. Guillem de Cardona. Quant de temps feia que no us veia. Pensava que estàveu lluny d'aquí lluitant més enllà de la frontera. Lloat sigui Déu que hem permet tornar a abrasar-vos. Com esteu?
-Molt bé estimat germà Ramon. I vos, com van els treballs? Com estan els vostres germans?
-Molt bé. Estem tots molt bé. Els treballs també van força bé i esperem acabar aquest encàrrec dins de pocs mesos. Llavors tornarem a ciutat ha ajudar en la construcció de la catedral, això si els vents de guerra no bufen massa forts. Que hem dieu Vos d'això?
En Guillem esborra el somriure del seu rostre i amb la preocupació reflectida a la mirada li respon:
-No puc dir massa cosa. Desitjo que regni la pau i el seny i que el nostre Mestre Major li faci veure al Papa que una guerra entre el rei de França i el rei d'Aragó només faria que enfrontar la cristiandat.
-Doncs llavors - Afegeix el mestre d'obra - Desitgem-ho així. I ara seguiu-me, hem sentiré molt honrat si hem feu el favor d'acompanyar-me en l'àpat del mig dia. Ja sabeu que vivim de forma senzilla però els meus germans estaran contents de compartir amb els germans del Temple els seus queviures.
-I nosaltres estarem orgullosos de seure a taula amb vos i els vostres companys.

En Guillem, abans de despedir-se d'en Fidel i del seu net, li torna a recordar que sigui prudent i que si les noticies no son bones, vagin tots plegats a Barcelona. Després, tots el cavallers segueixen al seu cap fins on els obrers estan preparant un senzill banquet sobre una llarga taula de fusta.
Els templers, després de atendre els seus cavalls prenen lloc a la taula seient al costat del seu mestre Guillem.
El mestre d'obres li demana al cap templer que dirigeixi la pregaria i en Guillem li respon donant-li les gràcies que aquest honor es per ell, que mentre estiguin a la seva obra, ell i els seus cavallers estan sota la seva mestria.
El mestre Ramon s'aixeca i tots els presents també ho fan. Acte seguit, i mentre tots guarden silenci el mestre diu una oració agraint al Creador els dons rebuts i els queviures que es disposen a menjar. En acabar l'oració el mestre demana que la llum de la saviesa il·lumini el mon, que la força el sostingui i que la bellesa l'adorni. Tots els presents responen a una - Així sigui - i després tots els constructors dibuixen amb la ma dreta un compàs i un escaire en el aire mentre els templers fan un estrany signe consistent en portar-se la ma al coll i deixar-la caure perpendicular al cos.
Fets tots els rituals, templers i constructors tornen a seure i comencen a menjar. Lluny d'un banquet com podria ser el que es fes al saló d'un castell, amb soroll, crits i golafreria, l'àpat es fa amb molta prudència i sense excessos. Tothom menja en silenci o parlant amb veu molt baixa amb el company del cantó i sense aixecar massa la veu per no destorbar al demés.
Al cap de taula, en Guillem i el mestre Ramon canvien impressions i cada un li comenta al altre les últimes experiències viscudes.
El mestre Ramon li explica al templer com els tres últims anys ha participat en la construcció d'una catedral a la ciutat del Burgo de Osma, prop del castell templer de Ucero, en terres de Soria. També li diu que ha pogut conèixer la petita església que la Orde te sota la seva protecció en un paratge idíl·lic com es el Coll de Rio Lobos.
En Ramon li enumera amb profusió de detalls tot el simbolisme que si amaga en les pedres de la ermita i li fa notar com s'ha de fer per descobrir el missatge ocult. Després també li explica com es van fer les obres de la catedral i com pot buscar en les seves pedres els misteris ocults als ulls dels profans, en especial en la petita capella darrera el altar major.
En Guillem no pot dissimular la seva satisfacció i li
promet al mestre que en quant la situació s'hagi arreglat farà el possible per visitar els seus germans en terres de Castella i gaudir d'aquestes meravelles que el mestre li explica.
Per la seva part en Guillem li narra que des de que va tornar de Jerusalem, el Mestre Major li va ordenar seguir de molt a la vora el esdeveniments deguts a la creuada llançada contra els Catars que es produïen al nord dels Pirineus.
Ometin els detalls sangonosos, el templer posa al mestre al corrent de les malifetes de les tropes del rei de França comeses sobre la pacifica població del Langue D'oc.
Un cop tots els presents han satisfet la gana van aixecant-se i tornen a la feina. Mentre els dos mestres continuen la seva xerrada els companys retornen a les seves pedres i els templers els ajuden.
En acabar, en Guillem i el mestre s'abrasen per tres cops i es desitgen sort mútuament.
-Benvolgut Guillem, us desitjo ventura en la vostre missió i esperem que el seny faci que el Papa aturi aquesta bogeria. Aneu en pau i que Déu guií les vostres passes.
-Estimat Ramon, jo també us desitjo pau i ventura. Que Déu segueixi dirigint els vostres treballs i esperem que aviat puguem tornar reunir-nos. Quedeu en pau.
-Que així sia - Li respon el mestre.
Un cop acomiadats, el constructor torna a la seva feina i en Guillem pren les brides del seu cavall que un cavaller li apropa. Abans de muntar el templer dirigeix una última mirada a la casa que ja perfila contra el paisatge la seva robusta silueta.
Els cavallers s'allunen cavalcant mentre en Peret els saluda des de dalt d'un turó. En Guillem descobreix el nen i aixeca també la ma per saludar-lo.
En Peret, amb llàgrimes als ulls veu com els templers desapareixen per el camí que du a Barcelona. Malgrat ser encara un nen sap que molt possiblement mai no tornarà a veure al cavaller Guillem.
Mentre això passa, a ciutat, rera els murs de Barcelona, la població s'afanya per recollir la major quantitat de menjar atemorits per l'amenaça d'un setge.
Dins del Palau, el Mestre Provincial del Temple, en Guillem de Mont Rodon, disposa les últimes ordres al seu mariscal per tant de que si el pla de pau proposat per el Mestre Major al Papa no te èxit la ciutat disposi d'una defensa ferma davant les tropes invasores.

Quant en Guillem i els seus homes arriben a Barcelona es troben un panorama esfereïdor. Milers de persones carregats amb totes les seves pertinences corrent cap dins de la ciutat buscant refugi per quant arribin les tropes enemigues.
Tots els pobles del voltant s'han quedat buits i la ciutat es prepara per acollir als nou vinguts.
A totes les esglésies s'ha hagut de improvisar llocs per allotjar al centenars de famílies que arriben i fins i tot al Palau Reial si ha destinat varies sales.
En Guillem i els seus cavallers creuen la ciutat i baixen fins prop del port per anar a trobar la Casa del Temple.
Un cop hi arriben, un sergent els rep i després de saludar al mestre Guillem s'ocupa dels cavalls amb l'ajut de varis escuders.
En Guillem ordena als seus homes que vagin a trobar al cap de guàrdia per posar-se a les seves ordres i també per ajudar en el que calgui. Després, tot sol, entra en l'edifici principal i puja els graons de l'escala de dos en dos fins arribar al segon pis.
Quant hi arriba creua el passadís i es planta enfront d'una porta guardada per dos templers ben armats que, quant el veuen arribar la obren i després de saludar-lo el conviden a entrar. Al introduir-se en la espaiosa sala en Guillem descobreix la figura familiar del seu vell amic Guillem de Mont Rodon dibuixada davant d'una de les finestres. Rera el cavaller, en Guillem veu la petita silueta d'un noi que ja comença a deixar la infantesa i que mostra els primers signes de la pubertat.
Al veure entrar en Guillem, el Mestre Provincial es gira i creua la sala cap a ell mentre li diu:
-Lloat sigui Déu! Estimat Guillem, quina alegria hem dona tornar-te a veure!
Llavors, sense deixar-li dir res, el vell templer dona una forta abrasada al seu amic. En Guillem de Cardona, sorprès de la salutació tan efusiva i calorosa i sense gaire bé poder desfer-se dels forts braços del seu Mestre Provincial només arriba a dir-li:
-Benvolgut Mestre, jo també hem sento joiós de tornar a ser al vostre costat. He vingut tan punt m'ha arribat la vostra crida. Ordeneu i obeiré.
El vell templer deixa anar a en Guillem i el condueix fins al costat de la finestra.
-Vine Guillem. Et presento al infant Jaume, fill de Pere el Catòlic, Rei de Catalunya i Aragó, confiat al temple per el Papa després de la mort del seu pare i educat al meu costat al nostre castell de Montsó.
En Guillem s'acosta al noi i el mira amb ulls de tendresa mentre pensa en la malícia i la cobdícia que el pèrfid senescal del rei francès mostra per arrabassar-li el regne.
El nen Jaume mira a en Guillem i li somriu.
Al moment en Guillem s'adona per la mirada del nen de la força interior que aquest té, i veu en els seus ulls la mirada d'un líder i d'un veritable cap. En Jaume, sense deixar de somriure i amb una veu clara que denota seguretat li parla:
-Bon dia noble cavaller. El Mestre Guillem de Mont Rodon m'ha parlat molt i molt bé de vos. Es per a mi un plaer poder conèixer-vos en persona.
-Bon dia majestat - Respon en Guillem - El plaer també es meu d'estar sota les vostres ordres directes, sota les ordres de qui escriurà tan meravelloses pàgines a la historia del regne i de qui farà tan per estendre la cristiandat portant la pau i la prosperitat fins més enllà del mar i fins molt més enllà d'on son ara les fronteres. Deixeu-me que us saludi com us correspon.
Dient això en Guillem s'ajup posant el genoll dret a terra i baixant el cap aixeca els braços cap el noi en senyal d'obediència.
-Alceu-vos noble cavaller - Li diu el noi Jaume - Deixem que l'historia segueixi el seu curs, ara tenim que veure que passarà si les tropes franceses ens ataquen.
-En Jaume te raó - Intervé el Mestre Provincial - Guillem, quines noticies portes?
-No gaire bones - Respon en Guillem - El nostre Mestre Major, juntament amb el Mestre Major del Hospital esta intentant fer veure al Papa de la bogeria que seria un enfrontament entre el regne d'Aragó i el regne de França. Per el que sé, fins ara no han pogut arribar a cap conclusió, però les reunions continuen. El rei francès ha enviat els seus emissaris per pressionar al Papa i fer que la guerra no s'aturi però els nostres germans els tenen sota control i han muntat un cordó al voltant del Papa per impedir que si acostin. Haurem de confiar en el nostre Mestre Major però ell mateix ha ordenat que la ciutat es prepari per si finalment la guerra arriba. Destacaments de Castella i del regne de Navarra venen cap a aquí per lluitar a les vostres ordres. Així mateix, totes les comandaries, des de Tolosa fins a Colliure, estan llestes per dificultar la marxa del exercit francès si aquest es posa en marxa.
El vell Mestre Provincial fa un gest d'assentiment amb el cap i mostrant la preocupació en el seu rostre mira per la finestra. Després d'uns segons de reflexió diu:
-Pregarem per que la pau regni finalment, però com a vegades Déu ens sotmet a proves que ens costen d'entendre ens prepararem per la lluita. Guillem, aneu a veure al germà mariscal i poseu la vostre experiència al seu servei. Vos sabeu millor que ningú com plantejar la defensa d'aquesta ciutat. La vostra destresa contra els infidels a Terra Santa es ben coneguda.
-Així ho faré - I dient això en Guillem abandona la sala no sense haver-se acomiadat abans del petit Rei Jaume.

Molt lluny de Barcelona, En terres de França, El Papa escolta les raons que els dos Mestres Majors li donen per que mani aturar la creuada i no permeti que les tropes passin a l'altra banda dels Pirineus.
-Senyor Mestre Major del Temple, hem demaneu que no deixi que el exercit creuat persegueixi als heretges fins als forats on s'han anat a amagar i que puguin tornar a reproduir les seves odioses idees herètiques en terres de bons cristians com es el regne del petit Jaume?
El Mestre Major del Temple reflexiona uns instants la seva resposta i finalment diu:
-Excel·lència, Vos sabeu millor que ningú, que ni jo, ni cap membre de la nostra Orde gosaria impedir que les heretgies arrelessin en terres cristianes, però amb tota humilitat us demano que penseu en les conseqüències de enfrontar tropes cristianes, els uns contra els altres.
-Que potser m'insinueu que els templers de Catalunya i Aragó s'enfrontarien als creuats lluitant contra Nos?
-No podem demanar als nostres germans que lluitin contra les seves famílies i Vos sabeu que totes les famílies catalanes s'alinearien en la defensa de Barcelona i de tot el regne.
-Es que son justament aquestes famílies les que han promogut i protegit la heretgia, com també ho varen fer les famílies nobles del Langue Doc. I ara els hi toca patir les conseqüències.
-Crec que en Simón de Montfort no us aconsella bé. Les nobles famílies catalanes han lluitat i vessat la seva sang en defensa de la cristiandat. Vos sabeu que a la ribera del Ebre encara s'hi lluita contra l'infidel i fins i tot totes les famílies han contribuït amb fills a la lluita en Terra Santa. No podem permetre que la cobdícia d'en Simón de Montfort i del seu rei portin la escissió entre els bons cristians. Us demano que hi penseu i que obreu segons els designis del bon Déu.
-Molt bé - Respon el Papa mostrant signes de fatiga al seu rostre - Nos prometem que pensarem molt en això abans de prendre una decisió. Ara deixeu-me sol per tant de que pugui pregar i que sigui Déu qui hem guií per el difícil camí de ser el responsable de totes les seves criatures.
-Com vos ordeneu - Contesta El Mestre Major del Temple.
-Ens tornarem a reunir la setmana entrant i de ben segur haurem pres una decisió. Demanaré als experts del meu consell que preparin un informe per estudiar les vostres raons. Si l'informe es favorable, faré aturar la creuada però si l'informe diu que la cristia
ndat està amenaçada per un nou brot d'heretgia en terres del Rei Jaume llavors no tindreu més remei que ordenar a les vostres tropes que lluitin al costat dels creuats i sota les ordres d'en Simón de Montfort. Ara feu-me el favor de seguir al meu secretari, ell us acompanyarà.
Els dos Mestres Majors, el del Temple i el del Hospital surten de la cambra del Papa darrera un vell i encorbat monjo que sense pronunciar paraula els guia fins les escales del Palau. Fins que no son fora cap del dos diu res, però un cop al pati el Mestre Major del Hospital parla:
-Hem penso Senyor que tenim un greu problema, i vos més greu que jo.
-Efectivament - Respon el Mestre Major del Temple - Si finalment el consell, amb el Papa al davant, decideix atacar les tropes del Rei Jaume es produirà una escissió a la cristiandat com mai hi ha hagut. Molts dels nostres germans es veuran enfrontats amb la decisió de obeir els seus juraments i la seva fidelitat a l'Orde i al Papa lluitant contra les seves famílies o abandonar les nostres files i fer costat al Rei Jaume. Desitjo que això no arribi a passar.
-Preguem per que Déu il·lumini al seu representant - Afegeix amb veu trista el Mestre Major de l'Orde del Hospital.
-Malauradament, no crec que Déu hi pugui fer gaire cosa en aquest afer. Més aviat crec que sigui cosa del dimoni, qui es el qui manega els fils d'aquest entramat, el dimoni que seu al tron de França. Les seves ànsies d'expansió no poden ser més que el fruit d'una ment perversa i diabòlica. Aquesta família, els Capets acabaran portant-nos la desgracia.
El Mestre del Temple, sense saber-ho, fa una profecia que acabarà per complir-se quan finalment el rei Felip El Bell, portat per la cobdícia, ordirà una trama que acabarà amb la detenció de tots el templers de França en aquell fatídic divendres tretze d'octubre de 1307, empresonant-los i sotmetent-los a tortura fins que el Papa, titella a les seves ordres, acabi ordenant la dissolució de l'Orde en un dels greuges més grans de l'historia.
Ambdós Mestres Majors es donen una abraçada en senyal de fraternitat i s'acomiaden retornant cada un al costat dels seus homes que els esperen fora del murs de la ciutat. Després les dues escortes enfilen cap a la comandaria seva més propera on esperaran que el consell del Papa es reuneixi i prengui una decisió.

Aliens a aquests fets, en Peret i el seu avi gaudeixen veient com la casa va pujant. Cada dia que passa la forma del mas pren forma i ja falta poc per que els constructors coronin la teulada. El mestre d'obres ha pres al vailet sota la seva custodia i quan els seus pares el deixen passa moltes hores ensenyant al Peret els principis més elementals per arribar a ser un constructor i també un home de profit. El vailet es diverteix molt escoltant els savis consells del veterà mestre i mostra molt de seny a pesar de la seva curta edat.
En Guillem, preocupat per els seus amics, ha enviat varies vegades una patrulla de templers per que vetllin per la seguretat d'en Peret i de la seva família. D'aquesta manera ell també te noticies de com van les obres i de com estan tots a pesar de que les seves obligacions no el permetin sortir de Barcelona on ajuda al mariscal de l'Orde en la preparació de la defensa de la ciutat.
L'ambient es fa més tens cada dia que passa i ara son molts els habitants dels pobles del voltant que carregats amb tots els seus bens arriben per trobar refugi rera els murs de Barcelona.
En Guillem de Mont Rodon, gràcies a un sistema de correu, rep cada dia noticies del Mestre Major i es per això que sap que dintre d'una setmana es decidirà tot.
La ciutat de Barcelona, amb el petit Rei Jaume al front, es prepara per un llarg setge i una cruenta guerra.
Mentre tant al port han arribat varies galeres carregades amb queviures i armes des de els ports templers de Colliure i de la Rochelle, galeres que han sortejat el bloqueig que els vaixells del rei francès han començat a desplegar davant la costa barcelonina.
Per els correus que cada dia travessen la meitat de França a cavall sense parar, a ciutat saben que el exercit creuat ha començat a posar-se en marxa aturant-se tant sols a pocs quilometres de Girona tot esperant la decisió final del Papa. Malgrat que els seus habitants saben que el objectiu es Barcelona, la presencia dels soldats francesos ha fet fugir a la meitat de la població, sobretot als jueus que habiten el call. Ells millor que ningú saben el que es patir en les seves carns la fúria evangelitzadora dels creuats i de la inquisició que els acompanya.
Malgrat alguns petits frecs entre tropes lleials al Rei Jaume i tropes franceses, encara es respira pau, però una pau que no es més que la tranquil·litat que precedeix a la tempesta.
Just al cap d'una setmana de acomplir-se la reunió entre el Papa i els dos Mestres Majors aquestos son cridats al Palau Papal.
Acompanyats de les seves escortes els dos entren amb solemnitat al Palau i deixant als seus homes al pati pugen les escales i entren.
En la sala de recepcions els espera el secretari del Papa, aquell vell monjo encorbat que, sense dir res es fa acompanyar fins arribar a una amplia sala on es troba el Pontífex rodejat de una cinquantena de cardenals.
Els dos Mestres Majors arriben fins al mig de la sala i s'agenollen davant del Papa. Després s'alcen i sense perdre ni un gram de dignitat miren al seu voltant com si l'acte fos un judici i ells fossin els comdemnats.
A una senyal del Pontífex tots els cardenals es posen de peu i comencen una pregaria. Acabada tornen a seure i miren cap on es troba el Papa segut al seu tron. Prenent-se uns segons el Papa comença a parlar:
-Estimats germans. Nos ens trobem aquí per decidir el futur de la cristiandat.
Dit això, s'atura i mira al seu voltant per assegurar-se que hi ha l'expectació que requereix l'acte. Abans de continuar posa la seva mirada en els dos homes que es troben de peu en el centre de la sala i que el miren expectants. Convençut de que les seves paraules estan fent historia continua:
-Difícil es en veritat que la decisió que hem pres sigui entesa per tothom però, Nos, com representant de Déu a la terra i com màxim responsable del poder espiritual i del poder terrenal hem de regir els destins de totes les criatures creades per Déu i a vegades això ens fa decidir coses que dolen. Guiats per la ma de Déu hem redactat la Bula que ara serà llegida i que serà enviada a tots els governants de les terres cristianes per que sigui complerta, condemnant a la pena d'excomunió aquell que no la faci complir.
Després d'aquestes paraules el silenci cau damunt de la sala i de tots els presents. Els dos Mestres Majorses miren de reüll i mostren la preocupació en el seu rostre. El Mestre Major del Temple escruta el semblant del Sant Pare per tant de veure-hi algun signe que evidencií quina ha estat la decisió del consell, però la cara del Papa es del tot inexpressiva, com si en contes de decidir la vida o la mort de milers d'homes estigués decidint el menú del dinar.
Obeint una senyal del Pontífex un dels cardenals s'aixeca de la seva cadira i cerimoniosament es dirigeix cap a una estrada on hi ha un púlpit. Amb lentitud i arrossegant el llarg mant que el cobreix el cardenal camina creuant la sala mentre només s'escolta el soroll que li fa la roba al arrossegar per el terra.
Quan el cardenal arriba al púlpit mira a tots els presents amb els seus petits ullets negres i en veure tots els rostres girats cap a ell dirigeix la seva mirada al Pontífex.
El Sant Pare li fa un senyal amb el cap i llavors els cardenal comença a llegir uns documents que sense que ningú s'adonés a tret d'entre les seves vestidures.
Amb una veu greu i melodiosa dona lectura a la Bula esmentada per el Papa en un llatí perfecte.
En sentir-lo el Mestre Major del Temple reconeix la seva procedència
-De ben segur aquest cardenal prové d'algun monestir de les terres del sud, allà on es troben els fonaments més fanàtics de la religió cristiana, bressol de la temible inquisició que tants homes i dones han portat a la foguera.
I el Mestre Major no s'equivoca, els hàbits negres dels dominics amb els que es vesteix el cardenal així ho indiquen.
Utilitzant una retòrica molt estudiada el cardenal va donant lectura a la Bula.
El començament es un crit a la lluita contra tot tipus de heretgia, sigui quin sigui el seu origen. Després la lectura es centra en la creuada llençada contra els Catars i la benedicció dels homes que han pres la creu per lluitar contra aquests heretges que des de les terres del Langue D'oc han intentat propagar les seves idees diabòliques.
A continuació fa un clam contra aquells que protegeixen als heretges i contra els qui s'oposen al poder del Papa. Es en aquest punt on el Mestre Major del Temple i el del Hospital veuen una velada crítica contra les Ordes Militars i una mena de avis amenaçador contra la seva actuació, a ulls del Papa massa poc clara.
Quan els dos Mestres es temen el pitjor, el cardenal canvia el to de la seva veu i empren un seguit de lloances vers el regne d'Aragó, del seu Rei Jaume i de la feina feta per el seu pare per fer fora al infidels sarraïns, empenyent-los un altre cop cap al sud.
El cardenal llegeix varis paràgrafs on es crida a tothom a retre ajut al Rei Jaume per que pugui continuar la feina iniciada per els seu pare, recordant que aquest es troba sota la custodia del Papa i la tutela de l'Orde del Temple fins que a la majoria d'edat pugui empunyar l'espasa contra l'infidel.
Finalment, l'últim tros de la Bula ordena al rei de França i al seu senescal que s'aturin i que sota la pena d'excomunió no intentin envair el regne de Catalunya i Aragó, limitant-se a perseguir als Catars en les seves terres.
En sentir aquestes paraules, els Mestres Majors es miren i tornen a somriure.
Els dos han vist que amb aquesta indicació el Papa avisa al rei francès que les Ordes Militars tenen el seu vist-i-plau per lluitar contra les seves tropes en comtes de posar-se al seu costat.
Ara el
problema el té el rei francès. Ell es qui té que decidir si es posa en contra del Papa i en conseqüència contra el Temple i contra el Hospital, ja que ambdues Ordes estan sota les ordres directes del Papat.
Fent una primera reflexió, el Mestre Major del Temple veu que el rei francès no intentarà cap "tour de force" contra el Papa, al menys per ara, però en els propers anys hauran d'estar a la guaita. La lluita per el poder terrenal entre el Papat i les monarquies s'ha obert.

La noticia de la prohibició del Papa de que les tropes creuades ataquin les terres més al sud dels Pirineus s'estén ràpidament. Diversos missatgers surten al galop per portar la nova a diferents llocs. Una patrulla de templers surt cap a Barcelona mentre d'altres porten l'avís a les diferents comandaries que estaven en alerta. També parteixen genets del rei per portar-li a ell i al seu senescal copia de la Bula.
Sembla que els crits de guerra han quedat segats i que la pau regnarà a la regió.
El Papa, per tant d'aprofitar tanta energia i tantes ànsies de lluita convoca a tothom a una nova trobada en el termini d'un mes per cridar a una nova creuada a Terra Santa. Molt diplomàticament vol donar-li al rei francès una sortida honrosa al oferir-li el comandament de la nova creuada.
Quan la noticia arriba a Barcelona el Mestre Provincial convoca als principals homes de la ciutat al saló de Palau. Allí els informa que el Papa els ha escoltat i que ha prohibit al exercit creuat envair el regne. La guerra s'ha aturat abans de començar.
Els crits de joia es senten per tots els racons de la ciutat i la gent esclata en improvisades festes al carrer. El Rei Jaume i l'Orde del Temple son els principals protagonistes dels cants d'alegria i a totes les places s'hi fan balls.
L'ambient tèrbol que es vivia feia unes hores a donat pas a un ambient de festa i de gresca, però dins al Palau, encara es poden veure cares series.
-Germà Guillem, sembla que aquesta vegada ens hem sortit. Amb la Bula publicada, el Papa assegura el regnat del petit Jaume i el seu ajut incondicional. Però molt hem temo que la família dels Capets tornaran a ordir un altre trampa. I la pròxima vegada serem nosaltres el seu objectiu. No sé si serà aviat o trigaran anys, però l'ànsia de poder que duen a la sang no s'aturarà fins que facin vessar la sang dels innocents amb tal de fer complir el seus propòsits.
-El paper que ha jugat el Temple en aquest afer - Li respon en Guillem de Cardona - Ha fet veure al rei de França que la nostra Orde es una amenaça per els seus plans. Ara ha vist que mai podrà contar amb l'ajut dels templers per tant de ser el màxim poder a Europa i això el farà anar contra nosaltres. Haurem de estar alertes.
-Si, tens raó. Però ara Déu ens permet gaudir d'aquests petits moments d'alegria. Anem a fora i fem costat al Rei Jaume. Demà ja tindrem temps de preocupar-nos.
-Mestre, si la meva presencia ja no es important voldria demanar-vos que hem permeteu agafar uns quants homes i anar a portar la noticia a la família de pescadors que ens varen ajudar a embarcar els tresors que vàrem treure de Montsegur.
-Aneu-hi estimat Guillem i transmeteu al vostre amic la més fraternal abraçada de part meva. Dieu li que algun dia els aniré a visitar i a conèixer aquesta platja tan meravellosa de la que meu parlat.
-Així ho faré - Respon en Guillem de Cardona mentre li fa al seu superior la salutació templera - Després, amb el vostre permís tornaré a França per retre a les ordres del Mestre Major. Hem va dir que quan acabés aquest enrenou volia que retornés a Terra Santa i que hem quedés a la guarnició de Trípoli. Es preveuen ofensives contra les nostres posicions i vol homes formats per ajudar en la defensa de les millors places.
-Aneu en pau i que Déu guií les vostres passes - El Mestre Provincial li dona una abraçada al seu amic i l'acomiada amb llàgrimes als ulls sabent que molt possiblement aquest sigui l'adéu definitiu.
En Guillem, escortat per sis cavallers creua els carrers de la ciutat escapolint-se de la gresca fins una de les sortides i un cop fora agafa el camí que al costat del mar puja cap al nord.
En menys de dues hores arriba a la platja on trobà el primer dia el Fidel i el seu net.
Un cop allà desmunta del cavall i s'acosta a peu fins la petita cabana dels pescadors on troba tota la família al voltant del foc.
En veure'l arribar en Fidel s'aixeca pensant que el motiu de la presencia d'en Guillem en persona son males noticies però quan el templer el posa al corrent dels últims esdeveniments, en Fidel l'abraça ben fort mentre unes llàgrimes d'alegria li brollen dels ulls.
-Així tot s'ha arreglat i no haurem de abandonar el mas nou ara que ja quasi està acabat - Diu el vell Fidel amb veu tremolosa - Gràcies a Déu podrem gaudir del nostre somni.
-Així és benvolgut Fidel. Podreu viure en pau sense l'amenaça d'una guerra imminent. Apart de la bona nova també us porto una abraçada d'en Guillem de Mont Rodon, el nostre Mestre Provincial, qui també hem fa dir que desitja fer-vos una visita i agrair-vos personalment el vostre servei. No sabeu, ara que hem vist amb qui ens juguem les cartes, com d'important va ser el vostre ajut aquell matí. Les coses que vàrem treure i portar ben lluny son molt valuoses i mai han de caure en males mans. I en Peret, on el teniu?
-Allà a l'obra. Cada dia s'hi passa moltes hores escoltant les ensenyances del mestre. Hem penso que la seva decisió de fer-se constructor era seriosa. Ja hem parlat amb el mestre i hem acordat amb ell que el prengui sota la seva tutela. Quan acabin el mas aniran a Barcelona a reunir-se amb d'altres constructors per aixecar una catedral, i si en Peret mostra la seva fermesa en aquest termini el mestre el farà aprenent seu i l'iniciarà en l'art de la construcció.
-Si es així no patiu. Conec el mestre de fa molts anys i en Peret estarà en bones mans. Si de veritat tria aquesta vida mai no li faltarà de res i arribarà a ser un home de molt profit. Sota l'escaire i el compàs trobarà la resposta a moltes de les preguntes que a la vida li sortiran.
-Us quedareu a passar la nit? - Pregunta la mare d'en Peret - Vos i els vostres germans podeu utilitzar la nostra cabana, nosaltres estem acostumats a dormir al ras.
-No. Moltes gràcies. Només ens quedarem per dir adéu als companys constructors i partirem cap a la comandaria de Palou, a l'altre costat de la serra marina. Hem d'arribar-hi, com manen les nostres regles, abans de la caiguda del sol.
-Llavors - Diu en Fidel - Hem permetéreu que us donem un bon sac de queviures. Es el mínim que podem fer després del que vos heu fet per nosaltres.
-No hi cap regle que ho prohibeixi. Acceptem de gust.
En Guillem, acompanyat d'en Fidel i dels pares d'en Peret, seguit també dels seus cavallers, camina fins on el mas ja s'alça majestuós.
Només s'hi apropen el templer descobreix al nen i al mestre pujats dalt de la bastida observant com els companys col·loquen les últimes pedres.
En veure'l tots dos baixen de la bastida i s'hi acosten.
-Estimat Guillem. Per el somriure del teu rostre veig que no hi haurà guerra.
-Efectivament. Els propers anys la pau està assegurada. Podreu construir totes les obres que teniu en projecte.
-Si. I ara que tinc l'ajut d'en Peret sé que podré fer-los tots - Diu rient el mestre.
-Jo he de partir cap a Terra Santa. Ara es allà on la meva Orde hem destina. Els templers hem de estar preparats i anar allà on sorgeixen els problemes. Els sarraïns preparen nous atacs i hem de portar-hi homes, experiència i material.
-Llavors que els sarraïns es preparin. Amb vos allà ja sabem qui portarà les de perdre. Guardeu-vos molt i torneu aviat. Us trobarem a faltar i aquí a Europa també hi feu falta.
-Així ho faré - Respon en Guillem - I vos també aneu amb compte. Pensaré molt en vos i os prometo que quan torni aniré a veure les vostres meravelles en terres de Castella. I tu Peret, obeeix molt al mestre i fes tot el que et digui. Però sempre que puguis vine a veure als teus pares i al teu avi. Ves amb compte i si mai tens algun problema busca la creu vermella damunt la capa blanca. Allà on hi hagi germans que la portin i flamegi l'estendard blanc i negre trobaràs refugi.
Dites aquestes paraules i per no allargar massa l'adéu en Guillem munta en el seu cavall. Al fer-ho, tots els templers el segueixen i dient adéu amb la ma fa caminar al animal en direcció a les petites muntanyes que es veuen al fons. Rera seu, en Peret i el seu avi es queden dient també adéu amb la ma mentre unes llàgrimes els cauen dels ulls.


En Guillem de Cardona, antic Mestre Provincial de l'Orde del Temple de la Província de Catalunya i Aragó mai no va tornar. Va morí amb valentia l'any 1.252 en la defensa de la ciutat de Trípoli contra les tropes del sultà Qualawun, junt amb un altre antic Mestre Provincial, en Pere de Montcada.
Les seves restes foren portades fins l'església de Cardona i finalment fou enterrat al cementiri la Casa Convent de Gardeny a Lleida.