Pobresa

Un relat de: Ferran de Montagut

En algun lloc del nostre mon, potser en alguna cantonada esta parat aquest home somniador, que perdut en la gran ciutat, sobre pas cada dia entre cases immenses de ciment entre les deixalles buscant quelcom per a posar-se a la boca i sortir de la pobresa, per a trobar un matí lluminós, amb sa mirada perduda allà en el cel, entre les flors i els parcs.
Camina sol entre la gran ciutat passant places i grans avingudes mentre observa a les gents que riuen mentre passegen o mengen satisfets en els grans restaurant omplires sa tripa d'exquisits menjar, en canvi ell els a de recollir de les escombraries de les deixalles on els restauradors i gents de la ciutat llencen allò que per tenir les seus estómacs plens no volen.
Aquest home banya el seu malmès cos per refrescar del intens calor en les fonts publiques de la gran ciutat, i passa fred en les llargues nits d'hivern estirat en un banc del parc o ha dins d'un caixer automàtic i que ell sap que allí dins hi ha mols diners, tants com els que ell havia tingut abans d'estar al carrer demanat quelcom per a menjar, recordava que havia tingut una feina una dona uns fills que ell creia que l'estimaven... Que estava d'equivocat? Mai en la realitat el va estimar ningú, ni la dona, ni els fills, ni tant sols els amics, el perdre la feina ells havia perdut tot la dona, els fills i els amics, havia perdut tota la seva dignitat d'home, ara era un mes dels sens sostre, ja no tenia remei.
Pels matins s'aixecava d'on havia passat la nit es rentava com podia en una de les fonts de la ciutat i començava demanant en qualsevol cantonada per Déu una caritat, si el lloc no era suficient bo, caminava altre volta carrers i mes carrers fins a trobar el lloc adient. El seu ulls eren un seguit de llàgrimes, ara era un home pobre, mai es podia haver pensat que a ell també li tocaria aquesta adversitat algun dia.
Heus aquí pensava, aquesta es la cara adversa de la vida i mirava al cel com demanat un alliberament de les seves penes, no va saber mentre treballava hi es sentia feliç entre el seus, no va saber mai estalviar dons tampoc s'havia pensat mai que a ell una cosa així li podia passar.
**************
Epíleg
En aquesta vida s'ha de saber estalviar, perquè no ens passi com a aquest home i altres tants com ell, que hi ha pels carrers de les nostres ciutats, mentre tenim s'ha d'aprofitar i guardar, dons mai se sap el que ens pot passar.

Es un relat per en Ferran de Montagut, escrit avui 26 de Març del 2005, en el meu estudi el del "MAS EL SOL SOLET" en la Comarca de "L'ALTA-GARROTXA" Pirineus de (Girona) Catalunya! E-mail: el_primer_creador_de_somnis@msn.com etc.

Comentaris

  • CONSELLS[Ofensiu]
    DOZOMITETSO | 07-04-2005 | Valoració: 10

    Estic de ple descobrint la teva descomunal obra literaria.
    Haig de dir que encara que les faltes ortografiques i gramaticals són brutals, el contingut destaca per una sinceritat també brutal.

l´Autor

Foto de perfil de Ferran de Montagut

Ferran de Montagut

742 Relats

282 Comentaris

885497 Lectures

Valoració de l'autor: 9.56

Biografia:
Home ben conservat, nascut en una diguem família de la posguerra de la clase mitja, jo vaig cursar el meus primers estudis en el col·legi de LA SALLE, de la població de Premià de Mar (BCN) fill de poetes i concertistes de piano, mai he publicat res, quant dic que no he publicat res vull dir que mai he fet cap llibre, potser no he tingut l'ocasió o no l'he buscat, escric des de l'edat de quinze anys, ja se que faig milers de faltes ortogràfiques, però en el meu temps ningú ens ensenyava a escriure be nostre llengua. Hi avui en dia ja no en tinc cap gana d'aprendre be a escriure, ja hi han correctors en les Editorials per aqueixos casos, amb tal de que os agradi la meva manera d'escriure vull dir el poema novel·la ho el relat, ja em dono per satisfet. Havia publicat poemes i relats i receptes de cuina tant mateix novel·les per a capítols, en un diari d'Argentina en la ciutat de Chascomús en el diari es diu EL IMPARCIAL, i avui encara en tinc, també a la ciutat de Jalpán a Mèxic hi en el diari cultural "SIERRA GORDA" que sols surt els diumenges o festius. Aqui a Catalunya faig critiques en elgun diari de tant en tant. No crec que sia dolent dir que pinto des de l'edat de vuit anys, havent guanyat amb la pintura alguns premis, aquí soc des de fa molt i molt anys fotograf artistic del que tant de la pintura com de les fotos faig exposicions sovint, m'agrada fer treballs manuals, m'encanta cuinar, fer una bona cuina, escric receptes de cuina amb fotografies, es llástima que en aquesta web no les posin dons seria una gran cosa de mes a mes, un apartat de de cuina amb fotos. He guanyat varis premis de receptes de cuina en la web de http:www.joescric.com/ i en alguna emisora de radio local em reciten els meus poemes hi en algunas m'escenifiquen elguns del meus contes. Des de molt jove que em vaig dedicar a l'hosteleria, soc nat un 12 de Gener del 1940; Capricorni per mes dades i m'agrada tot el que faig, en l'actualitat soc divorciat tinc dos nois i una nena casada feliçment, d'ella tinc dos nets nen i nena el meu primer net es diu Nil i sols te tres anys que complirà el 1 d'Octubre 2005, la nena es diu Paula es molt maca com la seva mare la meva estimada filla, es una preciositat, jo des de ja fa uns anys visc en solitari en aquesta preciosa vall dels Pirineus de (Girona) en una casa a quatre vents de nom el "MAS EL SOL SOLET" En ella ens reunim per Nadal el 26 , tots cada any des de en fa molts anys el dia de Sant Esteva per a dinar en família. Aquesta foto que mostro soc jo, d'arrera hi ha una nevada tal com ha de ser, pel lloc que visc. Be dons ara ja sabeu quelcom mes de mi! Una cordial salutació a tots i totes els que em llegiu,
del Ferran de Montagut que es el meu spdònim, ja que en realitat de la vida el meu nom i llinatjes es Ferran Mujal i Naspleda, obstant... (Ferran de Montagut diu que la seva frase inventada per ell es la següent... TAN EN LA CARRETERA COM EN LA VIDA PER MES QUE CORRIS MAI ARRIVES A SER EL PRIMER!)