Pluja

Sortia de l'escola, caminava sola pel carrer i va començar a ploure. Immediatament em vaig sentir desafortunada, em vaig sentir idiota perquè la meva mare m'havia dit que
m'endugués el paraigues i no li havia fotut ni cas. Em va semblar la fi del món, estava lluny de casa meva i sola. Em feia vergonya arrencar a córrer al mig del carrer i que em veiés algú.
Així que anava caminant el més ràpid que podia, intentant passar per sota els balcons de les cases. Estava xopa, duia les sabates plenes d'aigua, el cabell regalimant i la roba enganxada.
Se'm van mullar els llibres i la carpeta, veia com s'arrugaven els fulls i em feia moltíssima ràbia. La gent entrava dins dels portals, esperant a que parés de ploure, en canvi jo, seguía caminant pel
mig del carrer, com si no m'importés per a res. Però en realitat m'estava a punt de morir de la ràbia. Seguía caminant i caminant, mirant sempre al terra ple de bassals.
Ja era a dos carrers de casa meva, vaig mirar al meu voltant i no hi havia absolutament ningú, estava farta i volía arribar d'una vegada, així que vaig arrencar a córrer i a córrer.
Aquest cop mirant cap amunt, mirant a un punt fixe, casa meva. Però a mida que m'anava acostant a casa, córrer perdia el sentit. Em vaig adonar de que ja no m'importava res, no m'importava seguir mullant-me.
Em vaig parar al mig del carrer, vaig mirar cap al cel i vaig somriure. M'havia cagat en la mare que va parir la pluja, m'havia deprimit per uns instants i m'havia arribat a sentir fatal, però ara tot això ja no m'importava.
Estava tant xopa que ja no notava les gotes de pluja caure sobre mi.



Ara immagina't que les gotes de pluja són els teus problemes i que portes tota la vida intentant escapar d'elles, refuigan-te sota el teu paraigues.
Ara no deixis que t'afectin, surt del paraigues i mulla't. Un cop moll ja no t'impotarà res, de res.