Pluja

Avui plou. M'agrada quan plou. És com si els núvols estiguessin tristos i ploressin. La pluja em recorda a les llàgrimes. Sí, a les llàgrimes. És maco estar sota la pluja i deixar-te anar. De tant en tant plorar està bé. Et buida per dins. Et treu gran part del dolor i de la tristesa en una sola llàgrima. A mi això em sembla màgic. Als llibres sempre hi han els típics personatges que tenen necessitat de plorar però no ho fan. Aguantar-se el dolor a dins és dolent. Vas guardant- lo i guardant- lo fins que un dia explotes. I mai sabràs quan pot ser aquest dia. Ès l'única objecció que li trobo a les llàgrimes. Que mai t'avisen. La pluja tampoc. Per això les trobo tant semblants. Les dues maravelles mullades et fan sentir trist i melancòlic a la vegada.
A mi m'agrada estr sola quan ploro. Suposo que com a la majoria de la gent. No m'agrada que em conosolin les meves penes. Ho trobo una pèrdua de temps. Així que intento desfogar-me i procuro seguir endavant.