Plou

Trenta tres minuts d’aquest 28 de febrer.
Plou i m’oblido de mi,
no fa fred però necessito que em abracin.
No pateixis estimada, demà ja no tornaré.
Aquí s’està bé.
No tinc cafè; ja m’he pres bastant d’insomni.
Tampoc plou; ja m’he trencat massa.
Et juro que aquí s’està bé,
la nit i la pluja
el paper i la tinta
la foscor i la lluna
els teus records i jo
quina nit més bonica per pensar en tu! de ben segur que és el suïcidi més dolç.
Ahir vaig contar ocells.
Ahir vaig somiar amb la lluna,
brillava més que mai i,
em va confessar que estava enamorada del sol, que li encantava com reflectia la seva llum en ella però
cada cop que ella donava la volta per estar amb ell
ell donava la volta per allunyar-se d’ella.
Pobre il·lusa, encara creu.
Demà et miraré als ulls,
pots somriure, no hi cauré,
demà et miraré als ulls i et diré que avui t’estic escrivint.
Estic convertint les teves mirades en paraules escrites amb regalèssia
les teves mentides en música
i el teu somriure en art abstracte.

No t’escric perquè t’estimo,
t'estic escrivint perquè t’he estimat.