PLORS

Sento plors. Són plors aguts plens de desesperació. Sembla una nena. Una nena no massa gran. D'uns sis anys diria. Els sento. I se m'esgarrifa tot el cos. Els sento. Se m'encongeix el cor. Sento la paraula mama. Sento amb més intensitat els plors. Torno a sentir mama. Paraules ofegades en un intent de cridar. Sento més intents de paraules. Ja no sento plors. Només algun ploriqueig agut. I enmig algun crit desesperat. Em quedo quieta. Escolto. M'entren calfreds. M'esgarrifo. "Crits" d'ajuda. Mans soltes. Una nena sola. Una soledad molt sola. Una soledad desemparada. Una ment negra, enmig d'una pluja de plors. Sento els plors. No puc, m'esgarrifen. Surto al replà. O no. Primer em mentalitzo. Sí, surto. Em vull mullar de la trista pluja. Oh no, ara ja no sento plors. Només suspirs. El rendiment guanya. La nena no plora. Obro la porta. Abans de mirar faig un suspir. Obro de bat a bat. Veig la mort. La mare de l'Anna morta. Un cop al cap. El cap estès sobre un bassal vermell. Un vermell passió, un vermell amor, un vermell que ja no pot sentir res d'això. Un líquid ja no tan líquid. Un sòlid vermell, mort. Els ulls oberts, buits. Continuo sentint els sospirs, i com una llàgrima cau galta avall, amb un suau fregament a la tendra cara. Alço els ulls. Veig l'Anna. Els ulls de l'Anna. Uns ulls negats. Uns ulls estil oceà. Un oceà on s'hi enfonsen mil preguntes. On s'hi enfonsen mil perquès, on ella s'hi enfonsa. Els ulls de l'Anna. Els ulls de l'Anna mirant els meus. Els ulls de l'Anna. Els ulls de l'Anna sense mare.