Pigmalió

No sé què m'ha agafat que fa dies que no menjo, que no dormo ni sé qui sóc. Permanentment fora de lloc, havia de ser la senyora Carlota, la dona de fer feines, tot bonhomia, qui l'ha encertada de ple quan, picant l'ullet, m'ha dit:

-Ai, senyoret, senyoret, que us heu enamorat. L'enhorabona! Ja n'hi ha prou de quedar-se tancat a l'estudi, no l'enamorareu pas, la noieta. Segur que algú sospira ara mateix per vós. O dic mentida?

La noieta és com ella anomena l'obra mestra a què m'he abocat nit i dia des de fa gairebé nou mesos: un bust de dona ciclopi, de corbes acollidores tot i que, ai las, sense cap. I aquest és el meu mal: com una maledicció, només conec el seu tacte, la seva tebior, l'olor del material amb què l'he feta, que impregna l'estudi i m'omple els narius d'un únic impuls. És l'amor, un amor inaudit però tangible.

Per això m'he decidit: aquest mateix vespre, que fa nous mesos que la vaig concebre, li desvelaré els meus sentiments. Ja deu ser conscient que he renunciat a tot per crear-la del no res. Només espero que hi hagi alguna divinitat pagana amb competències en la matèria que m'ajudi a traduir-ho tot plegat al llenguatge del tacte.

Però ben mirat, ara que hi penso, ella ja ha cedit a satisfer la meva passió. No em pregunteu com he arribat a aquesta conclusió, però ho sé. I em fa vertigen.

La nostra relació, estimada, pateix d'un desequilibri...mmm...diguem-ne estructural. Val més que ho deixem aquí, abans que ens féssim mal: no voldria trencar-te el cor. A més, ets jove i segur que pots refer la teva vida. En el fons, el meu insomni és per algú altre: la senyora Carlota. Vet aquí el que li diré.