Picasset

Deixo les bosses del super a terra, em frego les mans vermelles i busco les claus a la butxaca. Toco el timbre, obro i veig que encara no hi és; ara recordo que al matí m'ha dit que potser arribaria una mica tard perquè preveia un matí complicat.
Vaig cap a la cuina per deixar la compra i passo pel menjador que és ple de pots i tubs de pintura i pinzells submergits en aiguarràs. M'agrada l'olor de disolvent perquè em porta bons records dels meus dies a Belles Arts, quan tenia davant meu tot per fer i per decidir. Surto al balcó, enrotllo la cortina de fusta verda i deixo entrar l'esplèndid sol de setembre. Vaig a l'habitació , em poso còmoda i me'n torno cap a la cuina per començar el dinar.
Estic posant la cassola al foc i penso que des que estic amb en Fèlix em fa molta més il·lusió cuinar, que abans ho feia per obligació i que ara em sorprenc provant receptes, buscant nous sabors i tinc clar que és ell que em motiva, clar que...sento soroll de claus al pany.
-Hola...- diu en Fèlix que acaba d'entrar al pis.
-Hola!- li contesto, deixant la cullera de fusta amb què acabo de tastar el punt de sal de l'arròs, damunt del plat.

El vaig a rebre i me'l trobo amb un aire pansit. Porta el cavallet sota un braç i a l'altre la caixa de pintures. Ha deixat la tela girada de cara a la paret.
-Quina merda! No he fet res de bo. No me'n surto - em diu.
-Va, que segur que està molt bé!- faig jo.
Vull animar-lo i agafo el bastidor per girar la pintura però m'enganxa el braç i me l'estreny tan fort que em deixa desarmada.
-No el giris! Que t'he dit que és una merda!- crida, fora de sí, apretant-me amb més força encara.
-Deixa'm! M'estàs fent mal!- m'exclamo, recargolant-me de dolor.

Òbviament acabo cedint i deixant la tela al seu lloc. Ell calla i em deixa anar, però manté en la seva mirada fosca la mala bava amb què m'ha saludat. Se'm fa urgent canviar de tema i li dic, amb una veu que intento que sembli calmada:
-Què, tens gana? Estic acabant de fer el dinar.
-Sí, ara vinc -contesta i se'n va cap a l'habitació.

Jo me'n torno a la cuina i recupero la cullera sense poder oblidar la violència de fa un moment. Remeno la cassola amb por i quan hi estic afagint l'aigua sento passes que s'apropen i una mà que s'endinsa sota la meva samarreta i comença a grapejar per entre les costures de les meves calces.
-Què fas? Deixa'm! -li demano
-Que no t'agrada?- diu.
No em deixa dir res més, m'agafa per la cintura i em fa relliscar damunt del marbre, empenyent-me i enduent-se, amb mi, tot el que hi ha a la meva esquena. La seva força em té immobilitzada. La seva expressió ha variat. Els ulls s'han dilatat en un blau funest.
-Deixa'm, si us plau! Ara no!
-Que dius que què? Au, va! No et facis la tonta, ara, que a tu això t'encanta.
M'embeina ben endins, contra el microones, i s'escórre en un no res amb un crit que em glaça el moll dels ossos; però jo intento mantenir a ratlla la llàgrima que està a punt de caure'm. M'incorporo sense dir res, ploro al lavabo i quan torno ja és a taula.
No parlo perquè no puc parlar i tampoc puc empassar però ell, satisfet després de la descarregada i al marge del meu estat emocional, m'explica com li ha anat el dia.
-L'encàrrec és bo, però no sé si el tindré acabat a temps. Avui he fet tres apunts de diferents zones de la masia; cap d'ells em servirà- diu amb indolència, amb la boca plena - Què hi has fotut aquí dins? Aquest arròs és fastigós!. Vaig a fer-me una altra cosa.
M'ho esperava. El menjar m'ha quedat boníssim però ell sempre ha de dir la seva. Senzillament mai no troba bé res del que jo faig, però ja no me l'escolto; no puc escoltar algú que m'acaba de violar.

Se'n va a la cuina i em deixa sola al menjador. De la taula estant miro a través del balcó per buscar algun indici de vida externa que posi ordre a la meva existència.

Ens hem conegut en un centre d'art, durant l'estiu. La primera impressió que guardo d'ell és la d'un tipus excèntric que anava d'artista incomprès i que gastava aires de grandesa picassiana. La seva manera de parlar i el seu aspecte em van provocar un rebuig instantani que, com per art de màgia, es va transformar aviat en atracció malaltissa. Era prim, força atlètic. Els ulls blaus, un crani botarut i un front solcat de cicatrius molt gravades. De seguida va començar a tenir atencions cap a mi i va aconseguir véncer la meva resistència inicial. I la meva va ser una entrega ben beneita: encara ara no m'explico què li vaig trobar. Penso que al principi tot era nou i excitant i jo estava encantada amb la seva persistència i amb els seus morbosos hàbits de llit, però ben aviat vaig sentir el pes d'aquella ment obsessiva que em produïa un sentiment estrany, un plaer perturbador que jo ja intuïa perillós.
-Per fi he trobat algú a qui li agrada el sexe tant com a mi- em deia, complagut amb la meva passió.

Les primeres trobades tenien el seu encant per la bogeria implícita a la novetat i m'hi vaig dedicar amb totes les ganes. Al cap de poc el plaer es va fer obligació i avui és un turment. Entre d'altres coses m'obliga a fer-li uns massatges interminables que ell m'ensenya i, tot i que hi poso interès i voluntat, mai no li faig al seu gust.
-Més suau! Veus, només amb el cap dels dits, gairebé sense tocar-me, de dalt abaix de l'esquena, lent, molt lent…no paris.
El meu braç no té força per suportar unes sessions interminables de massatgista amateur, perquè és dur mantenir la tensió justa, la suavitat precisa que ell em demana sota aquesta pressió a la què em té sotmesa. Jo no rebo les mateixes atencions. El sexe es limita a coits sobtats al llarg del dia i sense avís previ. Em busca i em té, encara que jo m'hi negui.

M 'arriba el soroll de la forquilla que bat els ous i continuo amb els ulls humits, clavats al balcó. L'odio tant que no vull que em vegi dèbil.

Sento unes fiblades de dolor i em fixo en els cinc punts morats marcats a la meva cuixa. Li he dit moltes vegades que no m'apreti així, que em fa mal, que tinc la pell molt sensible, que de seguida em surten blaus. Ahir va tornar-m'ho a fer, després va somriure, em va dir que era una bleda i em va estrènyer més fort.

Encara el sento a la cuina i em ve al cap el dia que, enlluernat pel volum dels meus pits, em va dir:
- Estàs segura que no hi portes silicona, que no t'han fet un implant arran d'algun tumor?
No vaig poder més i vaig esclatar. Li vaig dir que allò era molt cruel, un acudit de molt mal gust, que com gosava fer aquell comentari d'un tema tan seriòs, que ens té obsessionades a totes les dones. Es va limitar a somriure i em va contestar:
- Que susceptible que ets!
També recordo aquella tarda de diumenge quan se'm va endur cap al sofà i en plena feina, es va aturar en sec per dir, amb sorpresa i espant:
- Tens cel·lulitis a la panxa!
Em vaig aixecar i em vaig vestir. Ell va fer com que no entenia el motiu del meu disgust i va continuar, impassible, veient la tele.

M'arriben els espetecs de l'oli calent i el soroll de l'extractor mentre recapitulo:
-A l'habitació hi tinc l'assecador, dues tovalloles, uns pantalons i una brusa; i al lavabo, el raspall de dents i la hidratant. Poca cosa a perdre si ho comparo amb la meva dignitat.
M'aixeco i me'n vaig. El cor em va a cent, les cames em tremolen i amb tot baixo les escales de dues en dues mentre em juro que no em convertiré en una nova Dora Maar.