Perles Cul Tibades

Un relat de: Àngel Messeguer Peypoch
PERLES CUL TIBADES
Miquel Calmell baixà de l'autobús, deixant la dona dels llavis curulls de roig mironià i els cabells tintats d'aigua oxigenada com a única companyia d'un conductor calb resignat a recórrer illes de ciutat buida i desangelada. Eren quarts d'onze d'un diumenge de mitjans d'agost, vint-i-quatre graus, seixanta-vuit per cent d'humitat; els núvols i tothom de vacances i el pobre Miquel, com deia sa mare, remuntava el carrer de les Magnòlies fins arribar a l'edifici del capdamunt. Buscà la tarja d'entrada a la butxaca de la camisa groga que ja tenia enganxada a les aixelles. Demanà la clau del laboratori al vigilant; l'home, amb expressió d'odiar cordialment l'univers, li donà a més el bon dia. Mirant-se els ascensors de reüll, en Miquelet desconfiava d'emprar-los els dies inhàbils, baixà les escales fins el soterrani i enfilà el passadís. El grinyol de les soles de goma i un avió que bramava per fugir de la calitja esberlaven el silenci del matí. Va obrir la porta alhora que l'enlairava el just per obviar el frec amb les rajoles del terra. Tot aparentment en ordre: la bata plegada sobre la cadira, l'aire condicionat en marxa, l'ordinador apagat. Les pinces, els guants, els fulls de paper absorbent sobre la taula d'assaigs; al costat, el tub d'anestèsic i la serp de plàstic flexible acoblada a un embut que hi tenia connectada. Divuit graus i seixanta per cent d'humitat, suportable. Alçà la persiana i un quadre cubista, nitideses de blau i gris, aclaparà el masegat marfil de les parets.
Miquel Calmell es disposà a la feina d'aquell dia del senyor: fer dissabte a les paneroles. Tenia la boca seca; les madalenes eren massa olioses i se n'havia menjat tres abans de sortir de casa per complaure al parell d'ulls que el fitaven en silenci des de la cadira del davant. Se n'anà a la màquina de begudes, clic, clic, clong, llauna de taronjada. L'obrí allà mateix i en xarrupà el líquid amb fruïció; entre glopada i glopada li vingueren un parell de rots. No tingué prevenció en amortir-los i s'imaginà la col·lisió entre les ones del segon i les rebotades del primer. Deixà la llauna a la paperera i s'entretingué davant el finestral que donava al jardí interior de l'edifici. Més que compartir el pansiment d'unes flors víctimes de l'estiueig del jardiner, es fixà en el rostre reflectit al vidre: Miquelet, fill meu, els anys van passant i no acabes de trobar la drecera, estrofa insistent de la boca que hi havia més avall d'aquells ulls que el perseguien mentre s'empassava la ració diària de madalenes. La barba de dos dies, les arrugues al front, les celles blanquinoses, el coll que se li anava enfonsant a les espatlles, i encara no havia fet els quaranta. Cada cop necessitava més esma; podia haver-li preguntat a la pepona de l'autobús on la recarregava.
Girà cua i tornà al laboratori. Es disfressà de savi, no fos que les paneroles no el reconeguessin. Els experiments endegats amb aquelles cuques, envoltats de secret i expectatives, exigien que se'ls donés un tracte personal. El projecte feia tres anys que durava i pel que en Miquel sabia, les dietes i tractaments amb derivats del calci perseguien el trastocament del cicle hormonal que estimulava la prolífica reproducció de l'espècie. Si la sort ens escorta, la societat ho agrairà de per vida, Calmell, li havia comentat el prestigiós Dr. Llebes, cap de l'equip investigador. En Miquelet somreia escèptic, la benastrugança no l'havia acompanyat mai.
Recloses de trenta en trenta en pots coberts amb retalls de malla reixada agafats per gomes elàstiques, les paneroles passaven les diverses joventuts dins de l'estufa, a trenta-dos graus, amb quatre cilindres de pinso i una mica d'aigua per anar fent via. Tanmateix, el cau no disposava de serveis i xarxa de clavegueram. Previsor i amb la mentalitat de dirigent que el caracteritzava, el Dr. Llebes havia dissenyat una programació anual que establia torns indefugibles per fer la neteja de les captives. L'índex totpoderós i la mirada penetrant de l'il·lustre científic havien convergit en la figura del pobre Calmell, un eficient i discret tècnic de grau superior amb plaça a perpetuïtat, per indicar-li que s'havia de fer càrrec dels festius de juliol i de la primera quinzena d'agost.
De fet, pesava més la mandra de fer el trajecte des de casa que altra cosa. La feina la podia enllestir en poca estona, pura rutina. Treure els pots de l'estufa, anestesiar les incautes amb el gas carbònic, sexar-les si pertocava, netejar l'interior dels habitacles, renovar la teca i el mam i, abans no es despertessin, engarjolar-les altra vegada fins l'endemà. Què fins dilluns! Fins al setembre, que ell encetava les vacances. Se n'aniria amb la mare a passar uns dies a la caseta dels cosins; l'aire de muntanya els faria bo, sobretot a ella, sempre amb el pit carregat. En Miquel s'entretindria amb els seus llibres, les partides de botifarra al casino i les excursions per caçar els primers bolets de la temporada.
De compartir-hi tantes estones, aquelles bestioles rosses i de moviments nerviosos no li provocaven la repulsió dels primers temps i si en clissava alguna de perduda pels racons del bar d'en Quico, es feia càrrec de les dificultats d'aquelles potineres per sobreviure als embats del propietari i optava per no delatar-la. Amb la mare no hi havia tant risc: la dona, qui sap si a conseqüència de les penúries familiars de la postguerra, era més receptiva a conviure-hi.
Aquell matí xafogós de diumenge en Calmell es passà amb la dosi d'anestèsia del pot número quatre. Era el que contenia mascles escollits i femelles de les més granades, algunes de les quals estaven en estat de bona esperança: la prominència al final del final les retratava. No s'hi amoïnà gaire; ningú no el vigilava i ben mirat, l'esquerda de la rutina li donava l'oportunitat de fer servir dots d'improvisació per resoldre el problema. En Miquel estava convençut que se'l menystenia. I li sabia greu, sobretot quan l'esbroncaven davant de la Mireia. Des que ella havia arribat al laboratori les hores se li feien més plaents. Amb els cabells negres i lluents deixats anar, esquena avall, que s'avalotaven pel rítmic balanceig d'uns malucs proporcionats, sempre vital, dibuixant carícies amb el semblant, insinuant paradisos amb els llavis. Molt més jove que ell, en Miquel només se la mirava i feia ús dels records algunes nits, en la solitud de l'habitació. En poc temps la noia s'havia fet imprescindible allí dins i només l'ambició que reflectien aquells ulls d'aspirant a tot, amatents a qualsevol cosa que en pogués treure partit, enterbolia els pensaments del seu admirador. Ell se sentia incapaç d'actuar d'aquella manera i fins a cert punt l'envejava. I més coses.
Quan Miquel Calmell va decantar el pot perquè les dormilegues s'espargissin sobre el full de paper que els pertocava, uns quants exemplars van rodolar més del compte fins lliscar fora de límits i estimbar-se a terra. Pobres, segurament han fet el darrer viatge, observà amb certa resignació. En féu el recompte: tres femelles i un parell de mascles. Va començar per elles, una qüestió de cortesia. En disposar-les amb delicadesa sobre el vidre de rellotge, una va quedar panxa amunt. De tan tibada, la caiguda lliure l'havia rebentat per sota, la taca a la rajola n'era l'evidència. Òndia, exclamà un home de paraules mesurades com era ell, interrompent el tatareig mozartià que havia encetat per endolcir la feina: aquella panxa oberta brillava i allò no eren ous!
La suor li regalimava tot i l'aire condicionat; el cap li donava voltes. Va fer esforços per asserenar-se. Caminà amb rapidesa fins tocar la finestra amb el nas; la frescor del vidre el reconcilià amb la tranquil·litat perduda. No pot ser, Miquel, t'ho has imaginat. Més assossegat, va fer mitja volta i s'acostà a la taula. Havia de prevaldre l'esperit racionalista i observador per sobre de tot, com li ho havien ensenyat. Va enfocar la lupa sobre aquella panxa banyada pels raigs d'un sol implacable que s'escolava per sobre dels grisos i la lluentor l'arribà a encegar momentàniament. No era cap miratge, sinó la comprovació d'una realitat fascinant i engrescadora.
El següent pas era obvi: fer l'autòpsia i esbrinar que hi havia allà dins. Després ja ho anotaria tot a la llibreta, o potser ho faria en una altra. Va col·locar la bestiola damunt la plata d'operacions, sota el microscopi, acabà d'esventrar-la i amb les pinces engaltà aquell misteri. Els augments de la lent el deixaren fora de dubtes: una perla. N'estava gairebé segur perquè de jovenet havia treballat dos estius a una joieria de la costa. Va enretirar les restes d'animaló i es dedicà a l'anàlisi de l'increïble descobriment. La perla era petitona, però d'esfericitat gairebé perfecta i amb l'esmalt que reflectia aigües de mil recorreguts. Sense perdre la calma, però amb un neguit interior que li era nou, revisà les altres dues femelles i una també amagava premi. El va extreure amb menys miraments, tot comprovant amb la dentadura la qualitat del gènere. Sentimental de mena, va treure un estoig de vellut del calaix de l'escriptori, testimoni mut d'algun record aprofitable, hi posà la segona perla i se la ficà a la butxaca dels pantalons amb el pensament clavat en el rostre agraït de la mare.
En Miquel no sabia si decantar-se per la importància científica del descobriment, la bellesa de la troballa o la perspectiva de mercat que se li podria obrir. Ben aviat l'idealisme, amanit amb espurnes de vanitat, guanyà el pols. S'imaginava la fotografia a la portada de les revistes més prestigioses de l'especialitat; en primer pla una protagonista amb la panxa nacarada i ell a la dreta del Dr. Llebes, no es deixaria prendre el lloc. Confiava en l'equanimitat d'aquell home sempre que ningú no gosés fer-li ombra. I potser vindria la televisió, els del programa de divulgació dels dimarts al vespre. Es compraria una bata de les cares i demanaria al seu barber que l'arreglés per a l'ocasió. Tal vegada es batejaria la nova espècie de paneroles amb el seu nom o amb una part: Blattella nacarica Lleb-Cal. Ja tocava que la fortuna el somrigués, ai mare, ja ho veuràs el pobre Miquelet.
Un flaix li enterbolí aquells moments idíl·lics: i si cap aprenent de savi no s'ho hagués trobat abans? S'acostà al prestatge dels llibres i els repassà amb el cor bategant-li més del compte. Cap antecedent. Desconfiat, engegà l'ordinador i consultà les bases de dades més fiables; tampoc no hi havia referències que esmentessin res semblant al que acabava de descobrir. Finalment explorà el mot "pearl" per tots els vessants imaginables: ni una menció a insectes. Patrimoni reservat a les ostres i parents pròxims. Féu un bot que llançà la cadira per terra.
Miquel Calmell, les lletres del nom li creixien sense parar al marfil masegat de la paret, desvetllava un prodigi de la natura: la capacitat de fer perles d'uns animalons titllats de fastigosos i llargament combatuts. Un descobriment de conseqüències imprevisibles! I si ho havien fet llavors, semblava senzill perpetuar-ne la cria, les d'aquell pot si més no, perquè multipliquessin el prodigi. D'aconseguir-ho, bingo!... En baixar la vista a la taula, agraït, s'adonà que les supervivents havien començat a despertar-se i aviat allò semblaria la sortida del futbol. D'una revolada es disposà a la caça i captura de les vianants. Suat i ple de pols d'anar de quatre grapes pels racons del laboratori, va poder arreplegar-ne una bona pila, posar-les al pot, segellar-lo amb la malla i assegurar-se que la goma la subjectés fermament. En fer el recompte hi mancaven un mascle i dues femelles; s'haurien escapolit per qualsevol forat i ja estarien celebrant la seva llibertat. Millor per a ells, va pensar, guarnireu més d'una cuina.
Sense haver recuperat la serenitat, Miquel Calmell va fer una ullada ràpida a la resta de pots. A l'atzar anava rebentant panxes de femelles prenyades, sense que la lluentor de nacre tornés a aparèixer. Arribà a pensar que tot era un somni, però la pessigada que es clavà al braç amb les pinces el tragué de dubtes. Llavors va veure la llibreta sobre l'arxivador; l'agafà i se l'emportà cap a la taula. S'assegué al costat del microscopi i assajà d'escriure quatre notes: la tremolor de la mà i el tel al cervell li ho impedien.
Quan amb el pot abraçat contra el pit es disposava a obrir l'estufa, sentí passes que s'acostaven amb celeritat. La Mireia entrà amb un somriure de bat a bat; ell l'acollí amb una expressió de sorpresa. Duia un vestit de punt, ataronjat, que harmonitzava amb el conjunt de cames, braços i escot finament acolorits pel sol. Deixà la bossa que portava penjant, s'acostà a en Miquel i li va fer un parell de petons. Les mil i una fragàncies d'aquella pell el feren pujar encara més amunt d'on estava. Aquell soca de l'entrada encara dorm, ni s'ha immutat quan li he passat pel davant i he suposat que estaries aquí perquè la clau no hi era, mormolà ella abans de girar-se a tancar la porta. La Mireia havia vingut a buscar uns papers per a l'informe sobre els dos congressos d'on acabava de tornar. L'un havia estat al nord del país, sense massa interès, però l'altre al Carib, a una illa paradisíaca, deu dies. Havia conegut uns nord-americans que tenien molt clars els lligams entre ciència i negoci, i un d'ells li havia fet un oferiment prou interessant. Quina malícia en aquella carona mentre explicava la festa de comiat. En Miquel tornava a suar.
Què abraces amb tanta passió? La tornava a tenir a dos pams i feia anar els ulls com un ascensor desbocat entre els d'ella i l'escletxa que eixamplava i constrenyia uns pits cada vegada més erets. Sota els símptomes d'una eufòria incontrolable, no resistí l'impuls d'explicar-li el seu descobriment. Deixant el pot una altra vegada sobre la taula, agafà la Mireia pel braç i l'acostà al microscopi. A una banda hi havia el vidre de rellotge amb les restes de la primera panerola i el fruit nacrat de la cesària post mortem. Les paraules se li entortolligaven a la gargamella i era incapaç de construir una frase coherent. A cop de repeticions la noia copsà el que havia passat i tampoc no se'n sabia avenir. Després de contemplar aquella meravella entre els seus dits, la resseguí fil per randa amb la lent. Era massa bonic perquè fos veritat. Amb una veu càlida i penjant-se-li del coll, la Mireia esfondrà la feble resistència d'en Miquelet perquè tragués un altre exemplar del pot número quatre. Ja està, també vols sortir a la fotografia, murri, més que murri, i no ho acabava de dir que ja sostenia el pot enlaire, mirant de contrallum les femelles prenyades. Arran de vidre en clissà una que transparentava l'encís. Va poder engaltar-la al temps que la Mireia li engegava l'anestèsia sense contemplacions; la bestiola quedà erta i freda en qüestió de segons. En Miquel la col·locà sobre la plata, panxa amunt, amb les potes ben separades i li féu la incisió. Llavors deixà passar a la seva col·lega qui, excitada, no s'assegué davant el binocular, sinó que s'inclinà sobre la taula, deixant les cames tan obertes com li ho permetia la vora del vestit. Collonut, Miquel, collonut, t'has tret la rifa, nano, i el balanceig suau dels malucs amania mots que ell ja no escoltava. A fregar d'aquell cos que el narcotitzava, tibat de desig, li acaricià una cuixa alhora que els llavis iniciaren un recorregut sincopat per l'esquena i la nuca. Ella es tombà d'una revolada i el mirà fixament; les mans d'ell encara s'arrapaven a una cintura que no volien perdre.
Segons de paràlisi, eterns. La Mireia desvià la vista a la finestra: el blau hi romania, però el gris s'havia transmutat en paisatges de sorra i una mar infinita. Li vingué l'olor de l'Andrew, n'evocà els ulls del color d'aquelles aigües, els llavis fins, les mans que no es cansaven d'acaronar-la, la migradesa de les hores que havien fruït estimant-se, dibuixant futurs com qui juga amb bombolles de sabó. Els calia un cop de fortuna, s'havien dit en acomiadar-se a l'aeroport... Fent un sospir profund, estirà els braços per separar-se de la taula i d'ell, caminà cap a la porta, donà mitja volta a la clau, inicià el camí de tornada fins encarar-se a en Miquel i el convidà amb una mirada inequívoca. Ell es llençà a besar-la apassionadament mentre li acaronava els pits amb rudesa; quan les mans baixaren per palpar els racons més amagats, les de la Mireia se li penjaren del coll. Amb el panteix sincopat d'una bèstia en zel, li alçà el vestit fins a la cintura i l'enfilà a sobre la taula. Fora de pollegura, inicià un sacseig que es perllongà fins expel·lir dins d'aquell cau totes les ànsies acumulades durant mesos. Ella emmudí tota l'estona. Quan ell s'enretirava, amarat de suor i amb les cames tremoloses, per deixar-se caure a terra, pàl·lid i amb la mirada ennuvolada, no li calgué a la Mireia més que agafar la serp flexible i acoblar l'embut a la cara d'en Miquelet perquè el carbònic li garantís els minuts de merescut repòs.
Ràpidament s'incorporà, recuperà la seva aparença i les dues perles que vagaven per sota la taula. Tot seguit va embolicar amb paper absorbent el pot número quatre abans de posar-se'l a la bossa. Endreçà la cadira que hi havia per terra, recollí la llibreta, hi va fer un cop d'ull per si hi havia anotacions d'interès i la posà sobre l'arxivador, passà el drap per sobre la mesa d'operacions i deixà els vidres de rellotge a la pica del fons. Després d'ajustar la persiana, adéu blaus, adéu grisos, mitja volta a la clau, enfilà les escales i sortí de l'edifici, sense alterar els roncs del vigilant. Vint-i-nou graus, setanta-quatre per cent d'humitat. No hi tornà mai més.
Passades les vacances van romandre amb en Miquelet el record d'aquell matí, el regust d'aquella pell i el testimoni d'una perla que dormia entre llençols de coto fluix en un estoig de vellut, a la tauleta de nit de la mare. També li persistí la dèria, sembradora d'intranquil·litat entre els seus amics i familiars, d'acuitar paneroles per racons de cuines i rebosts.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Àngel Messeguer Peypoch

3 Relats

0 Comentaris

696 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Nascut a Mèxic al 1946. Llicenciat i doctor en química per la Universitat de Barcelona. Incorporat a la plantilla del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) al 1975 i adscrit a l'institut de Química Orgànica de Barcelona, avui en dia Institut de Química Avançada de Catalunya )IQAC). Professor d'Investigació del CSIC des del 1991 i Cap del Grup de Química Bioorgànica fins el 2019. Director del Centre d'Investigació i Desenvolupament del 2005 al 2010 i del IQAC del 2005 al 2012. Ha publicat 200 articles de recerca, Ha dirigit 25 tesis doctorals i és coautor de 24 patents. Té un producte antioxidaqnt en el mercat i dos fàrmacs més en assaisg de preclínica i de clínica.
President de la Societat Catalana de Química del 2002 al 2008 i membre de l'Institut d'Estudis Catalans des del 2011.
Alumne de l'Aula de Lletres i posteriorment de l'Escola de l'Ateneu, Ha publicat alguns contes i la novel·la "La Mort Programada de Salvador Miró".