Peripècies romanes

M'hagués pogut quedar a la Villa dels meus pares, a Roma, m'hagués fet càrrec del transport i venda de les olives i la farigola que cultivem a casa. Fins i tot hagués pogut fer amics al fòrum, alguns d'ells molt influents, algun senador i tot; cosa que m'hagués permès ampliar el negoci a províncies llunyanes. Les noves províncies de la República a les Gàl·lies. La meva mare hagués volgut que li dugués algun artefacte pagà dels bàrbars gals incivilitzats, per afegir-los a la seva col·lecció. Hagués pogut anar als Caldae un o dos cops per setmana, a gaudir dels massatges d'esclaves selectes o quedar-me a l'àtrium els diumenges d'estiu calorosos, contemplant com els servents treballen la terra, donant ordres innecessàries aquí i allí tal com m'agradava fer especialment quan encara no m'havien sortit pèls a l'entrecuix. No tenia perquè allistar-me a la legió, aquest "honor" està normalment reservat als liberati i a ciutadans que més aviat sobren a les seves cases. I és que quan un pare té vuit o deu fills, no li fa absolutament res que la majoria d'ells -ben escollits això sí- se'n vagin a fer la guerra. Són menys despeses i, al cap i a la fi, si no moren en cap batalla, saben que tornaran carregats d'or, de botins de guerra i la recompensa en terres que l'Estat Romà promet als legionaris, cosa que engrandirà encara més la família. Honor i riquesa. Si moren, potser rebran el comunicat de l'exèrcit grandiloquant el paper del fill -o fills- d'aquella família en la història de Roma i tindran el condol i admiració d'aquells que els envolten. Honor. No hi ha motius per no anar a fer la guerra als bàrbars germànics, o a contenir possibles revoltes dels helenis.

Encara recordo el dia que vam formar a corre-cuita amb les llances una columna per contenir una embastida els númides. Estaven furiosos perquè segons ells, no havíem respectat un pacte pel qual no podíem passar la línia que separa les roques del desert, a un centenar de quilòmetres de la vella Cartago. Aquella zona era seva per llei. En realitat no hi havia zona que no fos dels Romans, per llei. Només aquelles que la voluntat dels Déus no permetessin penetrar. Per tant aquell pacte era paper mullat ja abans d'acordar-se. Els númides estaven condemnats a morir o a ser esclaus al servei de la República. El cònsul de Cartago ens va dir pocs dies abans que els cent legionaris que atessin més númides se'n podrien emportar dos com a esclaus d'entre els que sobrevisquessin. Hi ha a qui li motivava aquest incentiu. Jo ja sabia què era tenir esclaus i, sincerament, m'espantava el fet de saber que possibles esclaus estaven corrent amb maces i llances cap a nosaltres amb intenció de fer-nos passar una mala estona. No és la percepció que tenia jo dels esclaus fins aleshores. Acostumat als esclaus delicats i educadament submisos que obeïen qualsevol ordre tot dient "Sí", abaixant el cap i posant-se mans a l'obra. Aquells tenien una cara d'odi immens, semblava que s'haguessin afilat les dents com els lleons, o fins i tot que haguessin agafat les dents dels mateixos lleons i s'haguessin canviat la dentadura. En qualsevol cas no
semblaven fàcils de sotmetre. Per sort, i per experiència per a les legions de roma. Els romans ja estem acostumats a batre'ns contra enemics que semblen bèsties ferotges. La nostra inferioritat física es veu compensava per una gran organització en batalla, millors armes i armadures. En aquell cas la nostra armadura era infinitament superior a la de l'enemic, que anava semi nu. només amb un casc per cap i escut en alguns casos.

L'envestir va ser tan violenta com és qualsevol envestida d'una bèstia desbocada, multiplicada per mil·lers. Jo tenia l'afortunada posició de strategus, o vice-centurió. O desafortunada, perquè una cosa és veure com t'envesteix un númida amb intenció de clavar-te una llança al coll, no estàs per altra cosa. En canvi jo veia a tots els teus companys legionaris lluitat amb gran bravura i matant l'enemic, però morint també. Morint de formes terribles, esgarrifoses, inhumanes. Però durant la batalla no hi ha lloc per a pensaments, només per a accions. Des de la meva posició les meves accions eren les d'ordenar els llançaments de javelina i organitzar el batalló de reforç. El batalló de reforç serveix per rematar l'enemic quan aquest ja ha quedat afeblit després de batre's amb el batalló principal. El batalló de reforç té sempre més possibilitats de sobreviure en una batalla. No vaig trigar a ordenar la càrrega. Els númides i els romans s'estaven aniquilant mútuament, per tant calia tornar a agumentar el nombre de romans en batalla cosa que ens donaria un avantatge decisiu. Després d'un darrer llançament de javelines, vam carregar. Jo al capdavant. Corrent, cridant, bramant, anunciant la mort i esclavitud de l'enemic. Aquells númides durs com una pedra, que havien intentat ignorar fins aleshores els nostres llençaments de javelina, es van girar per a contenir-nos aquest cop a nosaltres. Però ja no feien la mateixa cara que a l'inici de la batalla. Seguia sent la cara d'una bèstia ferotge, però la d'una bèstia que sap que morirà sent presa d'aquell animal a qui poc abans havia considerat la seva presa. La batalla s'havia acabat. En la meva línia d'atac em vaig topar un númida de gran estatura i amb una llança enorme. Però ell anava nu, estava cansat i jo fresc.
Li vaig clavar l'espasa al pit i li vaig treure retorçant, en un moviment ràpid. Va caure com un sac, estossegant sang. No puc negar-ho: vaig sentir una gran satisfacció en veure caure aquella bèstia negra. La resta del batalló de reforç, i els supervivents del batalló principal ja no van tenir gaires més baixes. Els númides van ser pràcticament aniquilats. Quan només en quedaven una cinquantena dempeus, els del batalló principal ens cridaven, demanant que no els matessim. Volien la seva recompensa i nosaltres sabíem que se la mereixien. Els negres però van aprofitar la petita situació de confusió per fer el seu darrer suspir en batalla i clavar les seves llances als que intentaven simplement desarmar-los. No hi va haver pietat aleshores, ni recompensa que valgués. Van ser aniquilats cruelment. Només el centenar que havien sobreviscut a les ferides i mutil·lacions de la batalla serien utilitzats com a esclaus. Dels quals una part serien morts alguns dies després, per invàlids.

Em vaig apressar a buscar el cos del líder númida, i recuperar els seus hornaments reials. Però algú ja els havia pres. Els legionaris van dedicar-se al pillatge dels cadàvers sense saber que poca cosa de valor en treurien. Sovint confonien els númides amb els perses, només pel color de la pell dels seus soldats. Els perses acostumaven a donar un bon botí de batalla en ornaments de plata i or, amb filigranes i senefes dels seus déus gravats als escuts, amb cascs amb escultures serpentoses i d'altres animals de les seves terres, que ells veneraven i els donaven força. Però els númides eren tot el contrari: austeritat en armadura, i hornaments tribals molt primitius i de poc valor.

Després de cada batalla pensava en quantes en deurien quedar fins que no tornés a veure les oliveres de la Villa de la meva família. Tenia poc en compte que em podia arribar l'hora, enmig d'una polsegosa lluita, enmig dels crits d'odi, de dolor, enmig de les lamentacions als déus. Però si alguna cosa no se m'havia passat mai pel cap és que podia caure en mans de l'enemic, i ser enviat a terres molt llunyanes, a terres que els romans només han vist com a presoners, mai com a conqueridors.