Per què jo?

I de sobte ella va entrar. Va entrar corrents i cridant el meu nom com una desesperada. Va entrar a la classe, va entrar a aquella classe, a aquella classe que estava tan lluny d'aquell institut, tan lluny d'aquella dona, de les seves amenaces i insults, va entrar a aquella classe que estava tan lluny d'aquell poble, va entrar a la classe on jo em sentia segura, on ningú sabia la meva historia on res ni ningú em podia recordar aquells anys d'angoixa de por i de patiment. Ella va entrar, va entrar i va estorbar la meva pau que tant m'havia costat d'aconseguir.

Estava furiosa, histèrica com si jo li hagués arravatat la cosa que ella més volia i apreciava. Com si jo fos la culpable de tot allò que li passava, com si jo fos la dolenta de la pel·lícula i ella la heroïna que salvaria el mon amb la meva mort.

Quan la vaig veure entrar se'm va paralitzar la sang. Vaig notar que tot el meu cos cremava com si la sang bullis per les meves venes. I em sentia els batecs del cor a la gola. jo volia marxar d'allà, volia anar-me'n, sabia que allò no podia ser bo i me'n volia anar, en aquells moments desitjava despertar-me cridant i adonar-me'n que tot avia estat un somni, me'n volia anar.
Però la por…la por es va apoderar del meu cos, del meu pensament, es va apoderar de tots els moviments del meu cos, de totes les ordres del meu cervell. I encara que el meu instint em digues que havia de fugir corrents la por no em va deixar fer-ho la por va paralitzar tot el meu cos, era com si no fos meu, com si jo hagués deixat de controlar-lo com si la meva anima hagués fugit d'aquell cos de 15 anys.

Em vaig quedar allà, mirant palplantada com s'acostava, com s'acostava cridant el meu nom, i amb ell les paraules que no volia sentir- et mataré!-
M'ho vaig quedar mirant.

Em va pegar una bufetada, i desprès em va agafar pel coll, em va començar a sacsejar, em volia matar, em volia matar de debò. En aquell moment tothom es va aixecar tothom va intentar separar-la de mi, però ella seguia aferrada al meu coll cridant el meu nom i aquelles paraules aterridores. Jo li preguntava que perquè ho feia, perquè a mi que li havia fet jo?- que té fet?, que cony té fet? Diguem-ho!-
Jo no era la culpable del que li passava.
Ella no deia res, seguia cridant, i la gent seguia intentant separar-la de mi, i jo seguia preguntant.
Ella va contestar la meva pregunta.
Es va posar a plorar.
A plorar! de ràbia, de pena, de por, d'impotència o de mal que li feien les mans no ho se.
Però se que va plorar.
Em va mirar i va plorar.
Desprès va dir- ho!.
- Tu!. Ets tu! sempre rient, sempre tant feliç. Sempre.
La Maria va agafar la cadira i cridant <> li va donar un cop a l'esquena. Ella va caure a terra i, plorant, va continuar amb la resposta, amb aquella resposta que jo feia 3 anys que esperava.
-Ningú, ningú t'odiava només t'estimaven i t'apreciaven, i tot perquè?. No eres maca, no eres popular no eres res. Només una noia de 15 anys que amb prou feines treia suficients però que malgrat tot sempre, sempre estava rient, sempre feliç sempre intentant fen riure la gent, intentant pujar els ànims. No et feia falta res. Només aquella rialla. Aquella rialla que s'encomanava . Només aquells ulls. Aquells ulls que no eres capaç de deixar de mirar, aquells ulls que només mirant-los t'explicaven tot una vida. Només aquell posat de nena bona.
En canvi a mi. A mi, una noia que era maca i que treia bones notes, perquè a mi ningú em feia cas? Perquè? Perquè no reia?
Jo no tenia res. Res. No podia fer el que tu feies, no podia tapar el meu dolor, la meva angoixa amb una sola rialla. Jo ho portava tot escrit a la cara i desitjava que la gent em preguntes que què em passava, que perquè estava trista, però quan ho feien només esperaven la resposta de <>. I jo els hi donava. Perquè la gent em fes cas, perquè la gent sabes el meu nom jo m'havia d'inventar mil histories, mil aventures. Perquè? No ho entenc. Perquè tu si i jo no?
Perquè tu no tenies problemes?

Jo agafant-li la mà li vaig dir:
-t'equivoques, jo si que tenia problemes.




"tot plegat, no et sembla una tonteria?"