Per no ésser picat...

Intento obrir els ulls però no puc. Sembla com si me'ls haguessin enganxat amb un adhesiu. No sento res, tan sols un lleuger ròssec que, malgrat tenir la sensació d'haver-lo sentit durant hores, no acabo d'identificar. Intento tocar-me la cara però tinc les mans lligades. Estic dreta, totalment immobilitzada. Em fan mal tots els ossos. Tinc set, molta set. La gola se m'ha assecat del tot. Em passo la llengua per sobre les dents intentant cercar una mica d'humitat. Aleshores, entenc el per què de la meva saliva sanguinolenta. Em falten algunes dents del davant.

Fent un esforç sobrehumà, començo a balancejar-me cap endavant. He topat amb alguna cosa. Es tracta d'una mena de paret. Està molt humida. La llepo amb fàstic, no puc fer res més que això. És aspra i fa una pudor molt forta que em resulta familiar. Malgrat tot, em reconforta. Em deixo caure una mica cap enrere per comprovar els límits entre els quals em trobo. De seguida xoco de nou amb una altra paret. M'adono que estic entre dos murs, sense poder tocar res i envoltada de foscor. El ròssec continua i provo d'imaginar què provoca aquell soroll esgarrifós.

Un xiscle m'ha despertat. Presento un gran perill, tot i que no sé de què es tracta. Tinc fred. Provo de recordar on sóc però el cervell no em respon i cada cop estic més angoixada. No puc respirar... No puc, m'ofego! Noto com les llàgrimes comencen a vessar-me pels ulls. El pànic comença a subjugar-me. Em sobrevé la clara certesa de que no me'n sortiré.

M'he pixat. Tinc els peus descalços, molls i plens d'alguna substància empastifosa. Vull moure'ls, cap al costat potser. Només tinc lloc per girar el peu dret uns mil·límetres. Sento com una mena de moc me l'aglutina.

Puc desplaçar-me lleugerament de costat. He de fer una força que no tinc per moure el meu cos. No el noto. Tinc els membres adormits, com si fossin de suro. Tant sols als peus sento un lleuger formigueig. En cada moviment que faig em sento més i més pesada, com si hagués d'arrossegar dues persones enlloc d'una. La proximitat de les dues parets entre les que em trobo no em permeten avançar de cara, i ho he de fer com un cranc.

He topat amb una altra paret. Aquesta és cantelluda. Crec que m'he esquinçat un braç, però no em fa gens de mal. No puc seguir avançant. Els sorolls són més aguts i penetrants. M'eixorden...

***

- Va, collons!, envolteu tot el perímetre amb cinta que ja ens han desaparegut prou proves. González! fes fora aquell fotut gos que encara s'endurà un dels ossos! - l'inspector Castillo bramava els seus ajudants mentre, de reüll, veia com un d'ells havia anat a un racó a vomitar - Me cago en l'ou! Quina colla de figaflors m'han assignat per aquest cas!.

La tarda era freda, i en unes hores es faria fosc. Si no aplegaven algunes dades entre tot aquell desgavell no podrien comparar-ho amb la resta de proves que feia mig any que guardaven sota estricte secret. Es va cremar els dits amb les restes d'una cigarreta que ja s'havia consumit del tot. Aquell estímul el va fer baixar a una realitat més terrenal i va mirar-se, amb uns nous ulls, els trossos de carn esquarterada, mig embolcallada per una mena de substància enganxosa, encara per identificar, i escampada, aquí i allà. Un calfred li va recórrer l'espinada. Va marxar deixant aquell espectacle dantesc, mentre els seus homes acabaven de fotografiar l'escena del crim.

Va sonar el mòbil. Era la Carme que cridava histèrica. En Castillo no entenia res del què li deia. Es va ficar dins el cotxe intentant buscar millor cobertura. Quan va tornar a sentir-la amb certa claredat, ella plorava com una ànima en pena. S'havia tornat a emprenyar amb en Pau perquè en tornar de l'escola no havia volgut menjar res del que li havia preparat. Era tard i no el trobava per enlloc. Va maleir mentalment el llepafils d'adolescent que tenia per fill i, acte seguit, va intentar tranquil·litzar la seva dona, dient-li que segur que era a casa el Roger. Què deia? que ja havia trucat a cal Roger? que no hi eren cap dels dos? Va ser llavors quan li va semblar que sentia també la Lluïsa, sanglotant vora la Carme.

Per uns instants se li'n va anar el sant al cel. Tant sols van ser uns brevíssims segons en els que una imatge de la blanca i suau pitrera de la Lluïsa va passar per la seva ment, fent-li vibrar altres zones del cos. Recordava com, quan tots els pares d'alumnes, excepte ell, havien marxat li va oferir els seus llavis carnosos, sensualment, compensant-lo per aquella avorrida reunió. Abans d'arribar cadascú a casa seva però, van haver de parar en un petit hostal, a les afores del poble, per desfogar-se d'aquella passió que feia mesos que els cremava.

Aquell va ser l'únic instant de plaer imaginari, si és que se li podia dir així, que va tenir en Castillo aquell horrible dia que semblava no acabar-se mai. Va penjar el mòbil amb la ferma promesa d'haver trobat en Pau abans de tornar a casa.

Es va posar a conduir. S'havia fet de nit i hi havia una mica de boira. El cel estava bastant tapat. Possiblement, demà plouria a bots i barrals. Sabia del cert que estava fent el préssec. Hores d'ara, en Pau seria a casa escarxofat al sofà menjant-se una hamburguesa que la Carme li hauria preparat amb tota la seva complaença. Maleït mimat!. Se'l van trobar al jardí de casa, ara feia set anys, abandonat. En devia tenir cinc, anava mal nodrit, brut i gairebé no sabia parlar. Es va convertir en la nineta dels ulls de la Carme. Ell, encara no se'n fiava i no sabia explicar el per què. La dona deia que, simplement, era gelosia.

Va engegar la ràdio per distreure's una mica. Començava a adormir-se. Cada cop hi veia menys. Va posar les llargues. De sobte, va frenar en sec. El cotxe li va patinar i li va anar d'un pèl que no cau pel penya-segat. Milers de pensaments es succeïen per la seva ment, però sobretot una imatge li va quedar impresa a la consciència: què coi era aquella bèstia antropomorfa plena de moc i baves que havia sortir del no res?

No va tenir temps per pensar-s'ho gaire. Abans de poder reaccionar, va notar com una força empenyia el seu automòbil. El cotxe queia al buit i, després d'uns quants cops contra les roques, en Castillo entrava en estat de xoc. Mentre tota aquella ferralla anava dibuixant una trajectòria de caiguda gairebé perfecta, dempeus, a la carretera i il·luminada pels llums dels fars, la bèstia observava com el cos de l'inspector sortia disparat per la finestra i colpejava contra el terra. Va trigar pocs minuts per lliscar per un petit corriol i arribar a aquella massa de carn, encara calenta.


***

S'havien jugat a cara i creu qui duria els estris de pesca. En Roger havia guanyat i tan sols havia d'amarrar la barca.

- Pau! Mira què he trobat! - en Roger, excitat i vermell com un pebrot s'havia quedat aturat vora el bot i cridava, fent escarafalls, l'altre noi que caminava fumant-se una de les cigarretes que li havia robat a son pare aquell mateix matí.
- Marxem! Que l'inspector ja deu haver arribat i estarà traient foc pels queixals!
- Va, tio! Vine, que això no t'ho pots perdre!

En Pau, es va apropar fins on era el seu amic. Al principi, no aconseguia veure què era el que l'havia impressionat tant. Es va haver d'acostar més per poder discernir, entre la massa de fullaraca, les pedres i la terra molla allò que en Roger li assenyalava.

- Què creus que deu ser això? - va preguntar intrigadíssim en Roger.

Encara ajupit, va girar el cap esperant la resposta del seu company, en aquell precís moment però el que va rebre fou un fortíssim cop de rem a la cara.

El noi va quedar estès a terra, inconscient i amb la boca sagnant. En Pau somrient, li va arrencar tres dents que estaven a punt de caure i se les va posar a la butxaca. Va continuar el seu camí, xiulant, deixant un subtil tel mucós sota els seus peus.

***

- Vols que et prepari una til·la?. No pots continuar així!. Segurament estan a punt d'arribar. El meu marit els deu haver trobat venint cap aquí. N'estic segura!. Va dona, pren-te aquest calmant i fica't una estoneta al llit.

La Lluïsa estava esgotada i sense obrir la boca, va fer cas del consell de la Carme. Se la va mirar quan anava cap a la cuina per buscar un got d'aigua. Va sobrevenir-li un lleuger remordiment. Coneixia tant bé com ella el seu marit i sabia que no tornaria a casa sense els nois. Va agafar una pastilla de la capseta que li oferia la seva veïna i va beure, confiada, la infusió.

Tan sols va haver d'esperar uns segons. La Lluïsa jeia com un sac al sofà. No li va costar gaire moure-la, en Pau acabava d'entrar per la porta.

***

En González era a casa prenent-se un whisky mentre la dona acabava de fer el sopar. Es sentia derrotat per les circumstàncies. El que més li fotia no era haver de treballar fins tard, ni no tenir gaire temps per estar amb la Maria i el nadó. El que més el rebentava era com el tractava l'inspector Castillo. Era molt més intel·ligent que ell, i en Castillo ho sabia de sobres. No resoldria mai aquell cas i a ell li tocaria ser el cornut i pagar el beure, com sempre!

Feia estona que no sentia somiquejar al petit. Es va aixecar una mica preocupat. L' habitació era al pis de dalt, al costat de la del nen, i va pensar que, ja que pujava, era bona idea aprofitar per canviar-se de roba. No es podia treure del cap el fort pressentiment de que, si no demanaven aviat ajut, aquell cas estava dat i beneït. Ells no podien aturar allò. Fos el que fos! Havien de demanar reforços al govern, però en Castillo era massa tossut per donar-li la raó.

Els interruptors no funcionaven. Va cridar la Maria però no va rebre cap resposta. Li va semblar que les sabates se li enganxaven amb alguna cosa que hi havia per terra. Devien ser farinetes o potser una mica de fang que ell mateix havia dut del lloc dels fets. No va tenir temps de comprovar-ho. Mentre intentava cercar un encenedor per il·luminar una mica el passadís va notar un fort cop al cap, quedant mig estabornit.


***


El sorol
l s'ha aturat. Segueixo sense poder veure res. No sé ja quantes vegades he perdut el coneixement. El cantell de la paret amb la que he topat se'm clava al braç. Sembla com si un petit corrent d'aire volgués entrar per algun lloc. Intento moure'm una mica mentre faig un darrer esforç, inútil, per obrir els ulls.

De sobte, noto un pes que em comprimeix, com si la paret per on semblava entrar una lleugera brisa es tanqués de nou, com una porta. Malgrat tot, provo de moure'm, per comprovar si es tracta d'una altre mur mucós. És tou. Tot està en silenci.

Aquest cop m'han despertat uns crits esfereïdors. Deuen ser tres o quatre persones que criden a d'altres. Aconsegueixo obrir un ull. Tan sols tinc temps de veure que estic envoltada de masses enganxoses per tot arreu. Al meu costat hi ha alguna cosa que sembla un cos humà. Crida amb totes les seves forces a una tal 'Maria'. Sento el ròssec de nou. Cada cop se sent més clar. El cos crida sense parar. D'altres noms s'afegeixen formant un cor: 'Maria', 'Pau', 'Lluïsa', 'Roger',... No sé quants devem ser. Alguna cosa s'apropa. El ròssec es fa més fort. Em sento molt marejada, fa estona que hi dono voltes, intentant esbrinar què ocorre. Em ve a la ment una imatge de la meva àvia que em diu:
Per no ésser picat d'abelles, basta estrènyer les dents

Silenci de nou. Noto una fiblada al ventre. M'adormo... aquest cop sé que serà per sempre. Em deixo transportar. De fons, encara sento a algú que crida un nom...