Per Nadal, cap ovella al seu corral

-Què que farem aquest Nadal ? … brrr Sembla mentida que tu, Dolors, filla meva em facis aquesta pregunta ! "Per Nadal cada ovella al seu corral", com s'ha fet sempre i es farà ! En aquesta casa les coses sempre es fan ben fetes. I per cert, parlant d'ovelles, ja pots anar pensant com carall vols cuinar aquella maleïda ovella orfe. Pensa que hi serem tots : Jo, els teus cinc germans … millor dit quatre, perquè l'ase d'en Joan segur que ni es presenta. I els tiets Ceferí i en Braul·li el conco ... brrrr set, serem set

-Pare, jo també hi seré ...

-Bo, però tu no hi seuràs gaire a taula ... prou enfeinada estaràs a la cuina ... brrr

I així, una vegada més la Dolors es tornava a sentir menyspreada pel seu pare.

Era una nena llesta i enginyosa, prou que ho havia hagut de ser per tirar endavant amb aquella colla de brètols durant tots aquests anys.

Sa mare, la Cília, va morir pocs dies després de nàixer ella. Per aquesta raó, son Pare li va posar per nom Dolors. Pels patiments que li havia fet passar a sa mare a l'hora del part i pel fet de ser nena. Per què dimonis havia de ser una nena? Tots els altres fills havien estat varons. Com havia d'ésser. Però amb el pas dels anys va veure que una nena li anava bé. S'encarregava de totes les feines de la llar i a més tenia cura del ramat. No se'n podia esperar res més d'una dona, deia sempre en Maurici.

Tots els germans, menys en Joan, s'estaven a casa. En Joan havia marxat feia temps. Només hi tornava per Tots Sants a dur flors a la Mare.

Ell, és qui li explicava que sa mare era com un àngel i que segur que vetllaria per ella, allà on fos. Que li deien Cília perquè va venir al món el dia de la Patrona dels Músics i que feia honor al seu nom, doncs quan ella cantava fins el dia més rúfol semblava transformar-se en un de primaveral.
En Joan, cada any li duia un llibre. L'últim, fa dos anys havia estat El viatge al món en 80 dies. Sempre li deia que llegís molt i aprengués força per a poder sortir un dia d'aquell cau.

Que lluités per uns ideals que ella encara no podia entendre i que per damunt de tot busqués com ser feliç.
Però ni l'any passat, el 1937, ni aquest havia tornat ... la Dolors no en sabia res d'ell i quan preguntava a son pare sempre n'obtenia la mateixa resposta:

-Brrr … Ves a saber on és aquest ara, brrrr

Quan la Dolors baixava al poble a comprar, sempre ho feia al colmado de la Carmeta i en Ton. Eren bona gent i la tractaven com la filla que mai varen tenir.

En Ton era ja molt vell i les forces no l'acompanyaven massa. La Carmeta, sempre li embolicava la compra amb els fulls més interessants del diari. Res d'esqueles i anuncis. Li triava les notícies importants per a que després ella a casa les pogués llegir i posar-se al dia d'aquell món que només existia per a ella quan sortia de la casona de dalt la muntanya.

Bé, llavors o quan venia Mossèn Lluís a dur el nom de Déu . Ell se l'estimava molt a la Dolors i des que en Joan no havia tornat, ella hi havia trobat l'afecte i l'estimació de la qual se sentia tant mancada.

En Maurici, no en volia saber res del Mossèn perquè li deia que allò eren romanços. Que ell no aniria al cel ... perquè no n'hi havia i que prou donaria gràcies si al morir l'enterressin i no deixessin el seu cos a mercè dels voltors que per aquestes contrades sempre volaven per damunt de la granja d'ovelles.

El Mossèn li explicava comptes de països llunyants plens de llum i color ... de fades i de prínceps i de bruixes i pirates. Amb el somriure d'ella en tenia prou per a sentir-se ben pagat en aquella casa.

I així passaven els dies, i els anys i un altre Nadal que s'acosta ... Però aquest era diferent ...

Son Pare li havia dit de cuinar la "Remei". Ja sabia que era una ovella! Però era tot el que la feia sentir bé en aquell lloc obac.

La mare de la Remei va morir també en el part i des d'aquell moment va existir una connexió gairebé umbil·lical entre ambdues. Els ulls de la Remei sempre denotaven tristesa i només quan venia la Dolors a munyir-la s'adreçava d'un salt i s'hi atançava per oferir-li tota l'escalfor del seu pelum.

"Com carall t'ho faràs per cuinar aquella maleïda ovella orfe"

Aquestes paraules ressonaven un i altre cop en la ment de la nena.

Ah! No! A la Remei no se la cruspirà ningú !

Quan la setmana vinent va baixar a comprar al poble, es va trobar la botiga tancada i la Carmeta, vestida de negre, li va explicar que en Ton s'havia mort. I que ella sola no se sentia amb prou cor per tirar endavant tota sola el negoci i menys ara en temps de guerra. Que marxaria a França a una casa que li havia deixat sa germana, encara que tota sola s'ho volia rumiar ...

Va ser llavors que la Dolors ho va veure clar !

Li va proposar d'anar-se'n a viure juntes aquesta nova etapa. Es tindrien mútuament com a Mare i Filla que mai no van poder ser per a ningú.

Hi van estar d'acord, fins i tot en endur-se la Remei amb elles.

Només li ho va dir al Mossèn que els lliurà la seva benedicció.

En Joan, allà on fos, se sentiria orgullós d'ella al haver aconseguit fer el seu somni realitat: Ser feliç !

Una nova vida les esperava a l'altra banda dels Pirineus i aquest va poder cridar ben fort la Dolors: Aquest any, Cap ovella al seu corral !!!