Pensaments profunds...

Hi ha gent que té més sort que altres. Altres que de sobte la vida els hi dóna un gir. Jo sóc d'aquelles en que la seva vida no para de donar-li voltes. No entenc que he fet malament... No avanço, em quedo estancada en el mateix lloc. Això és el que es referia la meva mare; quan et fas gran et dónes compte qui ets, que tens que fer per sobreviure en la societat que ens envolta. Volem tot, tot el que ens rodeja, volem la perfecció, i critiquem els que ens sembla imperfecte per fer-lo perfecte. Però quan ens critiquen a nosaltres ja no és ho mateix. Vivim en una societat on tots els dies són de supervivència, on qualsevol moment pots caure i que un animal salvatge et mengi, i et deixi ferides permanents. Quant ets petit tot és senzill, si et fas mal sempre estaran els teus pares allà...però ara no. Ara ets tu qui ha de solucionar els teus problemes.
Per què la vida es tan complicada? Per què la gent no podia ser persones? Per què la gent no podia parar-se algun moment de la seva vida ajudar altres persones sense rebre res a canvi? Per què som tan egoistes? Per què sempre actuem tard? Per què ens estem tornat tant independents? Per què no valorem el que tenim? Per què em de ser tan possessius? Hi han tantes coses que em qüestiono...

Però la vida no deixa de ser un pacte amb la mort. Et deixa una oportunitat de viure els teus somnis, però ella sap que hi hauran obstacles, i quan la teva vida ja hagi tingut els seus moments de gloria se't emportarà... Primer neixes, després creixes, arribes a adolescent i et comences a donar compte de la teva vida, arribes adult es quan arrenques la teva vida amb plena d'obstacles que desconeixies fins que et fas vell i disfrutes de la segona joventut i es quan tot es comença apagar i desapareixes. Aleshores quin es el meu paper en aquesta societat? El meu paper és canviar el món.