Pels camins de Zutània

He arribat al despatx del rector i he trucat a la porta. Ningú ha contestat i seguidament he entrat al despatx. Un senyor de mitjana edat, pell bruna i ulleres d'intel·lectual m'ha saludat. Afortunadament, no hem tingut cap problema de comunicació ja que el rector s'ha fet entendre en diferents idiomes i jo també. Li he explicat els motius de la meva visita a Zutània i ell m'ha contestat que no ha sentit a parlar mai de tal mapa. He sospitat que m'estigués enganyant i he insistit que em digués alguna cosa, que vomités alguna maleïda paraula sobre la coneixença de tal mapa, però desgraciadament ha sigut impossible. Li he agraït la seva paciència i amabilitat i he marxat de la Universitat francament decebut.
Per refer-me de tal decepció, he entrat a un bar del centre de Zuta. A l'entrar tota la clientela se m'ha quedat mirant. M'he dirigit a la barra i he demanat al cambrer un bon cafetó. El cambrer ha somrigut, potser esperant que em prengués una bona dosi d'alcohol. Mentre me'l bevia, m'he adonat que al fons, molt al fons del bar, hi havia un grup d'homes jugant a cartes. M'ha picat la curiositat per saber qui eren i com eren. Tot dissimulant, com si anés al lavabo, m'hi he apropat per espiar-los. Llavors un home darrera meu m'ha cridat, jo m'he girat i amb cara de pocs amics m'ha preguntat:
-Tu, no ets del M.I.Z., oi?
-Perdoni, del què?
-Del Moviment Independentista Zutanès.
-Oh, no, no…
-Llavors, què carai hi fas aquí? eh! No saps que en aquest racó només hi poden estar els del M.I.Z.?
En aquell moment no he sabut què dir, i per primer cop he desitjat no haver entrat mai en aquest antre. El tens interrogatori ha continuat:
-Llavors sinó ets independentista ni zutanès, es pot saber què carai hi fots aquí, podrit turista?
He intentat improvisar una resposta:
-Sóc periodista i he vingut a cobrir una important notícia.
El tens interrogador ha quedat sorprès per la meva resposta i ha volgut, molest i preocupat, saber-ne més coses:
-Una notícia a la tranquil·la ciutat de Zuta? Quina?
De nou, no he sabut què contestar i el sethomes de zutanès m'ha ordenat que el seguís.
Sense pensar-m'ho gaire l'he seguit, ja que si hagués fet el contrari, encara n'hauria sortit malparat. M'ha portat davant un altre home amb cara de mala llet, manaire, poc escrupolós, i suposadament superior als altres. El forçut zutanès li ha dit al seu superior:
-M'he trobat aquest desgraciat de periodista forani al nostre punt de reunió. M'ha dit que venia a cobrir una important notícia.
El forçut s'ha dirigit a mi i m'ha preguntat:
-Vinga estranger, digues…de quina notícia es tracta?
He intentat defensar-me dissimulant:
-Jo? Jo no sé res, jo no sé res…
El forçut zutanès m'ha clavat un bon mastegot a la cara tot cridant:
-Ets un mentider! Abans m'has dit que venies a cobrir una important notícia.
El forçut s'ha dirigit al seu superior i li ha comentat:
-Em temo que algún bocamoll ha confessat les nostres intensions a la premsa internacional. Si és així, venerable Cap, més val informar de tal fet al Gran Cap i començar a complir el nostre objectiu abans les forces de l'Estat ho desobreixin i ho enviïn tot a rodar.
El venerable Cap ha contestat:
-Tens raó. Més val que actuem ràpid. Ja pots endur-te aquest forani lluny de Zuta.
El forçut home ha agafat un pal de fusta i m'ha estomacat ben fort. Quan m'he despertat, m'he trobat dins un camió amb d'altres estrangers- suposo- com jo. El viatge amb el camió vell i atrotinat ha estat marcat pel silenci. He tingut la impressió que ningú s'ha atrevit a parlar i ningú s'ha atrevit a establir un diàleg per por, suposo, a repressàlies dels dos homes que durant tota l'estona que ha durat el trajecte ens han estat vigilant. En un moment del llarg i pesat viatge, he preguntat, tot xiuxiuejant l'hora a la persona del meu costat. L'individu en qüestió no ha gosat parlar i m'ha dirigit un dissimulat gest amb les espatlles i jo li he tornat un somrís forçat. M'he adonat que durant l'estona que he estat inconscient m'hant tret el rellotge i altres objectes de valor que duia al damunt. I m'he fixat que a la resta de passatgers també els hi ha passat el mateix. M'he preguntat on carai ens duien, i li he preguntat també a l'individu del costat:
-Eh, tu! Saps on ens duen?
-No ho sé! No en tinc ni idea!- m'ha contestat de forma ràpida i insegura- Tinc la impressió que ens duen a la zona més interior i profunda del país, molt lluny de Zuta i molt aprop de la Muntanya Maleïda.
-La Muntanya maleïda?
-Diuen que qui s'hi apropa no hi torna en vida, que la gent que la transgredit, s'ha transformat en sorra.
De sobte, un dels vigilants ens ha mirat molt enfadat i ens ha escridassat:
-Calleu! Si us torno a sentir, sereu fuetejats a l'arribar a Natumba.
Immediatament tots hem fet mutis.
A l'arribar a Natumba, un poble molt petit i amb poca gent, hem hagut de caminar fins un enorme quàrter de la policia. Allí m'han separat dels altres estrangers, perquè segons ells, no és bo que un periodista expliqui la veritat i les intencions de les accions del Moviment Independentista Zutanès. Pels vigilants del quàrter és millor tenir enganyats als turistes i estrangers i que ignorin el que els hi pot passar.
Reclòs en una garjola bruta i fosca , he observat entre les reixes un perfil de llum que sortia al final del passadís. Hi havia un vigilant mig adormit. He escoltat el soroll dels meus budells i del meu estomac recordant-me que la fam, tard o d'hora em vencerà.
He estat apunt de fer un crit ben fort, demanant un trist glop d'aigua, però m'he reprimit tement que el vigilant es despertés i em fes callar de males maneres. M'he assegut al costat de la reixa mirant fixament el final del passadís. Només una rata afamada ha conseguit distreure'm. El meu rostre deprimit ha canviat quan ha vist una imatge coneguda. He vist el rector de l'única Universitat de Zuta, el qual cridava en zutanès el nom del vigilant amb la intenció de despertar-lo. Esperançat, he cridat ben fort:
-Rector, rector! Ajudi'm!
El rector ha vingut a veure'm sorprès:
-Què carai hi feu aquí?
-Si us plau, senyor rector, m'ha d'ajudar…és l'única persona que conec en aquest maleït país.
-Però, em pot explicar, primer de tot, com carai ha vingut a parar a Natumba?
Li he explicat el que m'ha passat i el rector no gaire sorprès, ha comentat amb to de resignació:
-Ja veig que has estat víctima de la mafia zutanesa que es fa passar pel Moviment Independentista Zutanès. Quan he parlat amb un dels guàrdies m'ha comentat que totes les celes estaven plenes de turistes menys una, on ha resaltat que hi havia un perillós periodista. De seguida, quan t'he vist, m'he adonat que has estat molt hàbil fent-te passar per periodista. Els hi has dit que havies de cobrir una important notícia. Quina?
-No ho sé. Només ha sigut una excusa per treure'm del damunt a un home que no parava de fer-me preguntes.
-Evidentment que et crec. Jo sé qui ets realment. No fas cara de periodista i només ets un trist historiador que ha decidit perdre's per un país perdut i conflictiu a la recerca d'un estúpid mapa que marca el lloc exacte del tresor. El tresor! Ha, ha, ha!
-Senyor rector, per què riu?
-Ric, perquè no m'acabo de creure la història del tresor. Per si no ho sabies encara, el tresor de la Muntanya Maleïda és el mite nacional de Zutània. Per què creus que estic aquí, sinó…
-No ho sé. La veritat no fa cara de mafiós ni tampoc d'independentista.
-Si estic aquí és per la història del maleït tresor. Volen que els ajudi a desxifrar la situació exacte d'on és el tresor.
-Vostè? I per què vostè?
-Estem en un perillós moment de crispació. La majoria d'intel·lectuals i professors del país han marxat, i només n'han quedat molt pocs, la majoria dels quals esttan amagats. Jo vaig decidir quedar-me a la Universitat passés el que passés, i sent dels pocs homes cultes que queden, m'han vingut a buscar a mi, esperant que resolgui l'enigma del mapa.
-El mapa? Ells tenen el mapa!
-Toqui de peus a terra, si us plau! No se n'adona que en aquests moments és molt més important la seva vida i la seva seguretat que el misteri d'un absurd mapa?
-Té raó. Sóc un imbècil! Encara no entenc com m'he pogut apassionar tant pel un trist paper, posant en perill la meva pròpia vida. Mai hauria dit que Zutània tenia tants problemes.
-Problemes? Tant de bo només fossin simples problemets. Em sembla estimat historiador, que ha escollit el pitjor moment de la història actual de Zutània per venir a investigar els origens d'un trist paper. Quan vostè va entrar en aquell antre de local en mans dels mafiosos, i el fet que vostè es fes passar per periodista, va fer pensar als dirigents del M.I.Z. que més valia actuar ràpid abans que la premsa internacional esbombés de debò la notícia d'un possible cop d'estat a Zutània.
-No em farà creure que jo he sigut la gota que ha vessat el bas per tal de fer decidir als mafiosos, oi?
-Bé, potser no…però, no em podrà negar que la seva presència en aquest país
-ha sigut un factor determinant,ja que abans d'ahir els del M.I.Z. controlaven l'entrada de periodistes al país.
-Encara no m'ho acabo de creure!
-Creguis-ho! Els militants del M.I.Z. han conseguit el seu objectiu. És a dir, han fet un cop d'estat al govern situat a Zuta, i en aquest moment les milicies dels independentistes zutanesos dominen la capital i diverses ciutats importants del país. Per sort, Nomanbic i el seu aeroport és l'única ciutat que encara no
ha caigut en mans dels sublevats.
-I pretenen amb aquesta ridícula revolució?
-Pretenen que Zutània s'alliberi de la dependència comercial i econòmica i molt sovint política a la qual esta sotmesos molts països d'aquesta zona respecta els països més desenvolupats . Per aquesta raó tenen presos tots els turistes i estrangers amb la intenció d'utilitzar-los com a rehens.
-Què vol dir? Què jo sóc un rehen?
-Exacte!
-Tregui'm d'aquí, senyor rector. Si ho fa, li estaré agraït to
ta la vida.
-L'única solució que veig, és comentar als dirigents del M.I.Z. d'aquest quàrter que vostè és un periodista que pretén fer un gran reportatge sobre els mites i costums del país i que sap desxifrar missatges.
El rector de la Universitat de Zuta ha marxat. I poca estona després m'han tret de la cela, m'han portat a un despatx i m'han donat una bona dosis de menjar i beure. Un dels milicians zutanesos allí dins del despatx, suposadament el Cap, m'ha apuntat amb una pistola i m'ha amenaçat que si li deia mentides, em mataria. He llegit el missatge del mapa, el qual estava escrit en llatí. Hi posava tres advertències: centre, no la toquis i endavant i dreta. M'han deixat sol amb un guàrdia, ja que la resta ha anat a informar de les noves descobertes al Gran Cap. En un moment de distracció del guàrdia, he aprofitat per agafar una càmara de fotos, uns binocles i una llanterna. També he aprofitat per fugir ben lluny del quàrter i de Natumba. Tot i fer-ho de forma ràpida i silenciosa, una munió d'homes m'han començat a perseguir. He conseguit sortir al carrer principal del poble i casualment hi feien el mercat setmanal amb tot de bestiar i ramaders del voltant.
Els guàrdies del quàrter m'han disparat trets. De sobte, un cotxe s'ha aturat davant meu i m'ha obert la porta. I he pujat sense pensar-m'ho gaire. Es tractava d'un taxista, el qual m'ha preguntat:
-On el porto, senyor?
-Un taxi! No m'ho puc creure! Vinga, marxem! Marxem ràpid d'aquí, portim a la Muntanya Maleïda.
-A la Muntanya Maleïda? Vostè està boig? O què!- Ha contestat sorprès el taxista- He vingut de ben lluny per endur-me l'amant del Gran Cap i la tal donota no s'ha presentat. Ja he perdut molts diners i no em penso perdre més anant a aquest lloc maleït.
-Vinga, sigui bona persona…Li prometo que li pagaré bé.
El taxista m'ha dut una mica més lluny de Natumba, justament on comença la Muntanya Maleïda. Li he pregat al taxista que m'esperés, que si ho feia, li pagaria bé, molt bé. He començat a caminar fins arribar a mitja muntanya. Llavors he buscat el centre, o el suposat centre d'aquell lloc. M'he desesperat buscant-lo, però finalment he trobat el forat d'una cova. Hi he entrat i cada cop la llum s'ha anat reduïnt. Ha arribat un moment que només hi entrava llum per una escletxa. M'he hagut d'aturar marejat i aleshores he vist un formós cos d'una noia. Una noia que pretenia fer-me una fel·lació.
He recordat el missatge que deia "no la toquis i endavant", i així ho he fet. M'he adonat que la imatge de la noia només ha sigut un miratge a sota del qual hi havia una trampa. He seguit a la dreta seguint les instruccions del missatge imprès en el mapa. Cada cop he hagut de caminar més ajupit fins que finalment he arribat a un gran llac subterrani. He nedat fins a l'altra banda del llac i he trobat un munt de peces de ceràmica. He pensat:
-El gran tresor de Zutània un munt de peces de ceràmica? No pot ser!- he contestat amb ràbia.
He observat tots els racons i raconets i no he vist res. I ha sigut en aquell moment que davant dels meus nassos he vist una palanca. He dubtat en el primer moment de si només es tractava d'una trampa tot plegat, però llavors quan he accionat la palanca cap avall, he vist que no. Davant els meus ulls s'ha obert una gran cambra i en el fons de tot un gran cofre. Però la il·lusió i l'alegria inicial d'haver trobat el cofre del tresor s'han esvaït quan he vist que els meus peus estaven plens d'insectes fastigosos. Aprop d'aquests insectes, he vist serps i també algún escorpí amb ganes de vomitar verí.
He fet un esforç per concentrar-me i oblidar per moments els perillosos habitants de la cambra del tresor. Per un moment m'he mort de por en aquella humida i poc agradable cambre pensant que el cofre era una trampa mortal i que potser el contingut del tresor ja feia temps que se l'havia endut algú altre. Amb totes les forces he obert el cofre i una gran llum m'ha cobert. M'he omplert de goig i emoció en veure que el gran misteri que amagava el mapa era un fascinant diamant. Un diamant realment preciós. He recordat tota la mitologia que durant anys ha enterbolit el misteri del tresor i he recordat també tot el que es rumorejava que qui trobés el contingut del tresor tindria el poder. El poder?
Quin poder? Poder polític? Poder econòmic? Poder espiritual?
En aquell moment m'he adonat que no valia la pena endur-me el diamant i que si durant molt de temps s'havia mantingut intacte, no valia la pena espatllar tal secret i que anés a parar en mans d'una ment maquiavèl·lica i poderosa o en mans d'una vitrina plena de pols de qualsevol museu occidental. Tot sortint de la cova, he fotografiat primer el diamant, i tots els racons. He travessat el llac i els passadissos i la trampa de la noia de la fel·lació i he sortit gairebé intacte. He mirat amb els binocles si encara hi era el taxi, i per sort, encara hi era. Després d'una llarga estona caminant, he arribat fins el taxista.
He agraït efusivament la seva paciència i l'he obsequiat amb dos preciosos gerros de ceràmica. El taxista content m'ha portat fins on he volgut, i així, he anat fins a Nomanbic, on he agafat l'avió per tornar cap a casa. Gràcies a l'ajuda del consolat de Nomanbic, he pogut pagar-me el bitllet de tornada.
De camí cap a casa, he començat a rumiar amb la preocupació de la meva família, i amb tota l'aventura que acabo de passar. He començat a pensar que estaria bé fer una exposició amb les fotos que he fet i qui sap…potser més endavant escriure un llibre parlant de la meva aventura pels camins de Zutània.