Pel desert dels saharauis.

1-CONEIXEM EL DESERT.
11-d'octubre-2004.


Em llevo d'hora al mati, quan encara és fosc. Surto al pati de Protocol a rentar-me les dents al costat de l'únic trist arbust que hi ha al pati, així li tiro l'aigua amb pasta de dents inclosa, per si li serveix una mica de humitat. Tot està molt tranquil, no se sent cap soroll.
Hem d'agafar les bosses i carregar els cotxes de tot el material que tenim guardat a dins de l'òptica per sortir una mica aviat.
Anem tots cap a l'òptica i comencem a carregar el nostre cotxe amb l'ajuda d'en Mohamed i d'en Hamudi que ha vingut a donar-nos un cop de mà i a acomiadar-nos.
En Hamudi és un noi saharaui alt i guapo, que va tenir la polio quan era petit i va bastant coix. És un noi molt agradable i alegre, molt treballador i amb el que tenim una gran simpatia en Tet i jo, ja que varem treballar junts l'anterior vegada que varem venir al Sàhara fa un parell d'anys
Al cap d'una estona d'anar preparant els paquets, ens adonem que en Hanna encara no ha arribat. En Mohamed es comença a posar nerviós i a cridar contra els militars. Resulta que ahir a la nit en Hanna va anar a una festa a casa d'uns parents i en Mohamed diu que devia anar a dormir tard.
En Mohamed envia a algun dels nois que corren per aquí a casa d'en Hanna per avisar-lo.
Estem en el Sàhara, per tan no hi ha cotxes particulars, o sigui que jo no sé com s'ho farà aquest noi per anar a avisar en Hanna. De totes maneres, en aquest lloc les coses s'acaben solucionant sempre, encara que no tan ràpid com nosaltres voldríem, i si no es solucionen tampoc passa res.
A les 8 del mati, apareix en Hanna amb el seu company i el cotxe dels militars. Està una mica emmurriat perquè en Mohamed l'ha escridassat.
És un personatge rialler, actiu, alegre i que té recursos per resoldre qualsevol situació .M'agrada.
A mi em cau molt bé i em fa bona impressió. Amb poca estona ha organitzat els bidons de gasolina, les caixes del material, les caixes del menjar, la tenda de campanya i moltes bosses que portem, i ho ha encabit tot a dins dels dos cotxes..
Finalment sortim de Rabuni quan el sol ja està bastant alt en el cel enterbolit dels campaments saharauis. Sortim de Rabuni per pistes, o sigui que la carretera asfaltada ja no la trobarem mes.
El primer cotxe és el dels militars que són dos, el xofer és en Hanna, és un conductor eficient, metòdic i cuidadors amb el seu cotxe, però una mica inconscient i poc formal en quan al funcionament del grup, ja que ell és el nostre guia per travessar el desert.
Al segon cotxe hi anem en Mohamed que és el xofer, el nostre tutor i responsable al desert, i nosaltres quatre. Al seient del davant sempre hi van en Jordi o en Tet, nosaltres dues, la Sílvia i jo, ens toca anar sempre al darrera, ja que estem en un país àrab i així ho marca la tradició.
Quan fa un parell d'hores que viatgem, parem al costat d'un grup d'acàcies i de matolls. Els militars salten del cotxe i amb uns troncs fan un foc que crema ràpidament i preparen el te. En una de les caixes hi ha els seus estris de cuina i entremig surt la petita tetera, els vasets i la safata típica per fer un te. Prendre el te és una tradició molt arrelada en els campaments saharauis, i és tot un ritual on el te es va passant d'un got a l'altre i també a la tetera, fins que té el gust i fortor apropiat, llavors te'n prens un vaset , i així es fa tres vegades seguides i cada vegada el te és una mica mes fort i dolç.
Ells estan molt contents de començar aquest viatge i parlen molt animadament. És una mica trist per mi, no poder-me entendre amb en Hanna, ja que em sembla un personatge molt interessant de conèixer.
Seguim el viatge pel desert en direcció ponent, fins que arribem a unes construccions fetes de fang que costa molt de distingir d'un tros lluny perquè tot és del mateix color.
Hem viatjat per una zona de desert no gaire maca. El terra és pols compactada i alguna pedra del mateix color, hi ha alguns arbres i matolls molt empolsinats que també agafen el mateix to. Les construccions que trobem són un assentament militar, on hi ha molt poques persones. A la paret de fora hi ha un cartell que diu: "Hospital militar de la 5ª región militar".
Poc a poc canviem la direcció i ens dirigim cap al sud. El pla és anar fins el quarter militar que sigui mes al sud i després anar pujant i passar per tots els quarters militars que hi hagi. A tots els quarters, visitarem a tota la gent que vulguin tan si son militars, com beduïns. Segons en Mohamed, tots els quarters estan avisats del nostre viatge.
Viatgem tot el dia i cap el tard trobem un ramat molt gran de cabres, a nosaltres ens sembla impossible que aquestes cabres puguin viure en un lloc tan inhòspit i tan sec, però es veu que elles amb quatre matolls secs ja s'alimenten. Ens parem per saludar i parlar una estona amb el pastor, bé son els saharauis els que fan petar la xerrada amb el pastor ja que no parla el castellà i no ens entenem. Les salutacions dels àrabs son llarguíssimes, estan molta estona demanant-se com estan ells, i la família i els coneguts, i mentrestant es mantenen amb les mans agafades. És tot un ritual que fan cada vagada que es trobem amb algun conegut o parent. Jo ho trobo una mica llarg i exagerat, però també entenc que ells es veuen molt poc sovint, i que quan es troben fan tot el ritual i estan molt contents de veure's i de saber notícies dels parents i amics.
En Tet i jo ens crèiem que muntaríem el campament abans de la posta però es veu que no. Al preguntar, la resposta d'en Mohamed sempre és amb evasives i diu que això depèn d'en Hanna.
Continuem el viatge, i veiem una posta de sol preciosa. Hi ha núvols de tots els colors, passant del taronja al vermell i tots els matisos, el sol és gros i ben vermell, al cap d'una estona quan el sol es pon, els núvols agafen una coloració entre lila i violeta que és molt maco. Quedem tots ben embadalits.
Quan ja fa una hora que és fosc, parem i muntem el campament. Fa una nit clara, no hi ha lluna, però ens hi veiem bé. Els saharauis ràpidament tenen el foc encès i l'olla amb una mica de carn de camell, pastanagues i patates al foc.
Entre tots decidim que no muntarem la tenda i que dormirem al ras, a prop del foc.
Això és fantàstic, fabulós, impressionant, no em cansaria de buscar qualificatius per fer entendre lo diferent que és passar una nit al ras al mig del desert.
El que m'impressiona més d'entrada és la sensació d'estar ficada a dins una bòveda formada per mils i milions d'estrelles ,la via làctea es veu perfectament, em dona la imatge d'estar a sota d'una closca d'ou gegant i que en lloc de la closca, hi ha tot de llumenetes en suspens. Mires cap al cel o cap els voltants, endavant, endarrere, cap on vulguis i tot és ple de llumenetes que brillen amb diferent intensitat. Després,quan ja estic ficada a dins del sac i tots estem callats, també m'impacta molt el silenci. Penso que has de sentir i escoltar el silenci per saber el que això és.
Aquí al mig del desert, sense cap soroll, envoltada d'estrelles, és un bon moment per pensar, per sentir plaer de donar-me comte que puc pensar, de donar-me comte que la vida la passo sola, encara que acompanyada. Penso en les meves filles, i d'alguna manera o altre els hi haig d'explicar i de fer veure que la vida la passes sol, per molt que visquis enmig d'una societat i rodejat de gent, hi ha molts moments que vius sòl i que has d'aprendre a estar sòl.
Entremig de tants pensaments importants m'acosto a en Tet, i quedo adormida.
A mitjanit quan em desperto, quedo embadalida mirant el cel que m'envolta, i assaborint el silenci que escolto.






2- CUARTEL MILITAR DE AGUANID.
12-d'octubre-2004.


A punt de trenc d'alba m'he despertat envoltada de saharauis fent moviments estranys. He tingut de fer un esforç per despertar-me i donar-me comte que estaven resant. Quasi era negra nit,ple d'estels i tinc en Mohamed al cap, i en Hanna i l'altre militar pel meu cantó dret tots resant de cara a la meca, aixecant-se i agenollant-se, passant-se les mans per la cara i ajuntant-les a l'alçada del pit. Bé és tot un espectacle trobar-te aquí al mig.
Quan ells acaben, fem foc per prendre un te, i continuem el nostre viatge a traves del desert.
Aquest mati, passem per un tros que és realment bonic, està ple de matolls i rostolls i recorda una sabana africana, trobem bastants ramats de cabres, i si veiem el pastor, ens parem per enraonar una estona. L'art de la discussió i el diàleg és molt important per aquesta gent que viuen en aquest racó de mon sense cap recurs de comunicació, no tenen mòbils, no tenen ràdios, ni cap dels invents actuals que tenim al nostre país i que ens fan la comunicació tan fàcil. Aquests pastors viuen sols al mig del desert, normalment van amb un burret i un carro on hi porten tots els seus estris. Van buscant les poques pastures que hi ha, i els escassos pous d'aigua, que normalment son al costat d'un cuartel militar.
Quedem encallats un parell de cops a la sorra, i aquí és on ens adonem que en Mohamed no és massa bon conductor, ja que el cotxe d'en Hanna no es queda mai encallat. En Mohamed s'enfada molt quan queda encallat i li dona totes les culpes a en Hanna i li diu que ens fa passar per llocs poc adients. Jo penso que en Hanna ho fa molt bé, i sort tenim d'ell que ens ve a treure sempre de la sorra, ens ajuda a escarpar la sorra de sota les rodes, i de moment no ens em perdut.
Aquest tros de desert del Sàhara on nosaltres viatgem,és un desert on no hi ha cap carretera marcada, ni cap senyal, alguna vegada en els trossos més compactats veiem alguna rodera, però res més, penso que deu ser molt difícil orientar-se en aquest terreny i no perdre's.
Passem pel costat d'unes muntanyes bastant altes de pedra negra, que tenen formes arrodonides, i son molt boniques. En Tet veu un parell de llangardaixos grossos, saltem del cotxe per mirar-los i fer alguna foto, però ells corren ràpidament i com que son del mateix color que la sorra, aviat el
s perdem de vista.
Cap al tard arribem al quarter militar de la 7ª regió. El quarter és bastant gran, per fora és tot pintat de color blanc, i quasi no hi ha cap finestra. El cap militar ve a donar-nos la benvinguda, ens fa un discurs d'agraïment i ens diu que demà podrem començar a visitar als militars d'aquesta zona i als beduïns que vulguin, tot i que diu que aquest any les pluges no han arribat, i per tan no hi ha gaires beduïns en el pou d'aigua. Diu que ens estarem aquí durant 3 dies. També ens ve a saludar el director de l'hospital que hi ha aquí, és un home molt agradable i parla francès perquè havia estudiat la carrera a Argel. Té moltes ganes de enraonar i parlem una estona, vol que li expliqui com estem a Espanya, la situació social, política i econòmica del nostre país, i també em demana moltes coses de medicina, ja que ell no té cap mitjà per saber noticies ni avenços mèdics. Estem en una cambra del quarter que esta tot ple de catifes, no hi ha cap moble, ells sempre estan a terra, seuen a sobra d'algun coixí, i es recolzen a la paret,o es mig estiren per terra. Doncs estem tots dos asseguts a terra i repenjats a la paret enraonant tranquil·lament.
Ens ensenyen l'hospital que hi ha al costat del quarter, Caram, és un hospital bastant gran, està format per un parell de pavellons prefabricats , ens expliquen que fa poc temps que l'han muntat i que van venir dos camions grans amb tot el material i els treballadors per muntar-lo.
És una donació del País Basc, i encara s'ha de inaugurar. L'hospital consta de quiròfan, sala de parts, nurserie, i 6 habitacions de 6 llits cada una, també hi ha dutxes i vàters. Ens expliquen que el problema principal és el siroco, ja que cada dia que fa vent s'omple tot de sorra. El siroco és el vent que bufa al desert, i normalment quan bufa el vent, hi ha turmenta de sorra i es fica a tot arreu. De moment tot esta molt net i nou.
Ens deixen un parell d'habitacions buides per muntar-hi la consulta d'en Tet i de la Sílvia, i una altre per poder dormir nosaltres, ens deixen matalassos que posem a terra, i una taula i cadires.

El País Basc és un país que està molt abocat al poble saharaui, fan moltes donacions, hi ha molta col·laboració ciutadana. Molts nens saharauis que passen els estius a Espanya, van al Pais Basc.
De totes maneres quan veig aquest hospital en aquest racó de món, quedo bastant sorpresa, penso en l'esforç econòmic que suposa fer això, no sé si mai tindrà un funcionament que compensi l'esforç que s'hi ha fet. De moment no hi ha res de material mèdic-quirúrgic. A les dutxes per exemple de moment només cau un rajolí d'aigua, ja que no hi ha pressió. M'imagino que hauran de muntar un grup de pressió i un grup electrogen amb cara i ulls, si volen fer funcionar aquest hospital. Aquí la llum marxa molt sovint, i estàs moltes estones que no n'hi ha.

Sabíem que hi havia una mica d'hospital aquí al sud, però ens em trobat amb un gran edifici, però sense res de material, o sigui que no es podrà fer res de quiròfan, ni que es presenti el cas.
En Tet està una mica desanimat, ja que diu que podrà fer ben poca cosa, amb només el material que portem nosaltres.
Aquest viatge, la fundació ens el va proposar fa bastant temps, al menys tres mesos, o sigui que en Jordi que viu aquí al Sàhara tenia que haver-lo organitzat i anar mes ben preparats. En Mohamed tenia moltes ganes de fer aquest viatge al desert, però tampoc ha organitzat res, al menys això és el que a mi em sembla, tot i que començo a entendre la vida d'aquí, tot es fa sobre la marxa, però nosaltres veníem a treballar una mica, a part de conèixer la situació i valorar la viabilitat de futures expedicions als territoris alliberats
El material ,ulleres de sol, de presbícia, medicaments, i els estris per poder visitar ho portem empaquetat en caixes de cartró. Després del llarg viatge i pel terreny que hem passat, les caixes han arribat bastant destrossades, encara que el material no s'ha fet malbé.
També portem menjar per no dependre tant del menjar que ens donen els militars, però la llet se'ns ha fet malbé per la calor, i els sucs de fruita que portem en tetrabiks, algun s'ha rebentat i en queda algun de sencer, també portem embotits envasats al vuit que de moment s'han salvat de la desfeta.
Just abans d'acabar el dia, ens ve a veure en Mohamed, i ens diu que aquí només hi estarem un dia, i que demà a la tarda anirem cap a la 1ª regió militar que és a 50 Km. al sud, a tocar de la frontera amb Mauritània. Ben mirat,mai sabem el que farem a l'endemà. Constantment ens canvien els plans i ens expliquen qualsevol pel·lícula i ens donen moltes raons que no son mai clares i no acabem d'entendre.



13-d'octubre-2004


Amb el material que em portat, passem visita a tots els militars que fan cua de manera molt organitzada i sense fer gaire soroll. La majoria son de mitjana edat, tirant a grans, és difícil dir l'edat que tenen, ja que estan molt cremats i cortits pel sol. Després de veure tots els militars, en Tet visita un parell de dones i una nena, i els últims són els presos marroquins, que com a tots els quarters militars conviuen amb els saharauis fent les feines mes dolentes i mes brutes. Notes que son marroquins, perquè no van amb vestit militar de camuflatge i perquè son els últims de la cua. La majoria de patologies que veiem son banals i no tenen gaire importància.
En Jordi, s'ha molestat una mica amb en Mohamed, perquè un diu que donem masses ulleres de llegir i que no ens arribaran per tots els quarters, i l'altre diu que és igual, que quan s'acabin s'hauran acabat.
En Mohamed, jo ja el conec d'una altre vegada que havia estat al Sàhara, i és un home seriós, amable, treballador, bastant responsable, i havíem tingut una bona relació per poder treballar junts, a en Tet l'admirava una mica, i l'ajudava en tot quan podia, aquest any però, no sé si és el fet de dependre dels militars, o el fet que anem sempre acompanyats per els militars que en Mohamed ens ha deixat una mica de banda. A nosaltres tres, en Tet, la Sílvia i jo quasi no ens explica res, no ens ajuda quasi a fer res, i amb prou feines fa les seves famoses llistes que ha de presentar al final del viatge. Nosaltres portem en Jordi, que és qui s'hauria de relacionar bé amb en Mohamed i a traves d'ell amb els militars, però aquesta relació existeix molt poc. En Jordi i en Mohamed, m'imagino que ve de temps passats,mantenen una convivència distant i difícil a vegades. Espero i desitjo que ara i aquí, la relació entre ells dos no es trenqui.

A mida que vaig coneixem mes els homes saharauis, perquè les dones son diferents, i sobretot els militars m'adono que mai et fan participar de cap dels seus problemes, que són molt desconfiats, que no volen que sàpigues res d'ells, ni de la seva organització, ni de com viuen, ni quasi bé del que pensen. Es una mica difícil per mi, que sóc aquí per ajudar-los una mica, que sóc aquí convivint amb ells durant bastants dies, que sempre estem junts i ho compartim tot, que ells no et donin una mica de confiança i et facin sentir una mica partícip dels seus problemes. Això no vol dir que no siguin molt agraïts, i que després de visitar-los t'agraeixen molt el que fas per ells, i estan molt contents si els dones unes ulleres de sol, o unes ulleres de vista cansada si les necessiten.

Fem el viatge de nit, i tardem una hora aproximadament a arribar a Adugah que és el quarter militar de la 1ª regió, al costat hi ha una haima molt gran feta amb tubs de ferro, i una lona molt gruixuda i sencera que evita que entri la sorra quan bufa el siroco. A dins esta tota coberta de catifes i hi ha algun banc amb coixins per seure. És maco i s'hi està bé, però fa bastant calor. A fora estem a uns 30 o 32 graus.. .
Viatjar de nit per aquestes terres, per mi ha set bastant desagradable, ja que no es veu res. De tan en tan veus passar una ombra pel costat, que deu ser una acàcia o algun matoll gros. Anem tota l'estona bastant enganxats al cotxe del davant per no perdre'ns i així no entrar a una zona de sorra, o sigui que anem immersos a dins d'un núvol de pols i sorra, i això encara dona mes sensació de irrealitat. Hem de viatjar amb les finestres tancades per la pols i la sorra, i a dins del cotxe passem molta calor.
He arribat a Adugah empolsinada, cansada i nerviosa.
Estem situats a uns 30 Km. de Mauritània, a uns 400 Km. del mar i a uns 75 Km. del mur marroquí.





3-LECHUDUAD. COVES I BAUMES DEL DESERT.
14-octubre.


Aquesta nit fa molta calor,hi ha un parell de finestres petites que deixem obertes per respirar una mica millor. Tot d'una ha començat a bufar el vent, i cada vegada mes fort. Per les finestres ens entra molta sorra, i cau a sobre d'en Jordi que esta dormint just a sota.
Tanquem les finestres, però no tanquen massa bé i se'ns obren un parell de vegades. Cada cop que s'obren entra molta pols i sorra i quedem tots una mica enfarinats.
La nit es fa llarga i molt calorosa.
Visitem tot el mati a dins la tenda a militars i presos marroquins.
El cap de la 1ª regió militar ens agraeix molt la feina feta, sobretot a la Sílvia, doncs li ha deixat una nota a dins la seva llibreta on li expressava el seu agraïment amb molt sentimentalisme.

Sortim de Adugah cansats de visitar a molts militars, desfer la consulta ràpidament, carregar el material als cotxes i marxar.
Jo no estic acostumada a treballar i viure sense un pla de treball o un ordre del dia, i aquí em trobo que no sé gairebé res de la organització del dia. Normalment la vigília en Mohamed ens diu el que farem durant l'endemà, però a l'hora de la veritat mai es compleixen els plans, sempre surt alguna complicació i l'ordre del dia canvia totalment. Això a mi em fa estar una mica en estat d'alerta, com si en qualsevol moment pot arribar un ensurt o una situació que no t'esperes.
Nosaltres ens queixem una mica de la situació a en Jordi, però està igual que nosaltres, li passa les queixes a en Mohamed
, i aquest se'l treu de sobra donant les culpes a en Hanna i acabant sempre amb la mateixa frase: Això es el desert, i no se sap mai el que pot passar.

Anem a dinar a Lechuduad. Aquest és un lloc una mica sagrat per ells, ja que durant la guerra hi va haver molta gent amagada a dins de les coves, i també hi van enterrar els seus morts durant aquesta època .Els saharauis parlen de llegendes d'aquestes coves on hi surten dimonis,i bruixots.
Lechuduad són unes muntanyes negres bastant altes, i amb dunes de sorra blanca entremig. La sorra s'enfila pels recs i et permet pujar muntanya amunt i ficar-te a dins unes coves. Son com vaumes, però n'hi ha alguna que s'endinsa bastant i no gosem entrar perquè no portem cap llum a mà. Ens em enfilat amb en Jordi i la Sílvia i te una vista magnifica. En Jordi baixant ràpid per una duna, ha quedat enfonsat fins a mitja cuixa, i ha perdut una espardenya que busquem una estona però no surt per cap cantó.
Mentrestant els saharauis que havien comprat una cabra i la portaven a dins el seu cotxe, amb trenta minuts escassos, la maten, li treuen la pell, l'obren per buidar-la, la tallen i la couen en un foc a terra fet amb quatre troncs ressecs. Ràpidament tenen el caliu fet, i fan uns pinxos amb els menuts de la cabra que per ells son molt apreciats. La Silvia diu que ella no menja perquè ha passat un gran disgust quan ha vist a en Hanna matant a la cabreta, en Jordi passa de menjar carn, o sigui que a en Tet i a mi ens toca fer els honors al gran banquet que estan preparant els saharauis. Els pinxos de carn fets a sobre les brases, son bons i la carn no és pas dura, però els pinxos de menuts, a mi em fan una mica d'angúnia i haig de fer un esforç per menjar-los. Sort que en Tet s'ho menja tot, ni que siguin els budells de la cabreta i fem un bon àpat amb els saharauis.
Ha sobrat molt cabrit que ens emportem a dins d'una caixa de cartró per mes endavant. Aquí la carn no es podreix ni es fa dolenta encara que no estigui en fresc, ja que l'ambient és molt poc humit. La carn amb poca estona queda seca, com un pernil, i es guarda durant molts dies.
Viatgem tota la tarda sense parar, passem per un tros que sembla que estiguis al mig d'un pantà sec. És un paisatge llunàtic, encara mes solitari que el desert, sembla fantasmagòric, la sorra i el terra canvien de tonalitat i hi ha llocs que son d'un color verdós. Dona la sensació d'estar en un terra insegur, com bellugadís. M'angoixa una mica
S'acaba aquesta zona i entrem a una zona de força sorra, és tard i se'ns fa fosc. Tot d'una, molt lluny veiem un llumet i sense saber com entrem en una zona de sorra i quedem clavats. Fem llums al cotxe dels militars, però ells continuen i no es paren.
Intentem treure el cotxe de la sorra, empenyent, traient la sorra de les rodes, empenyem cap endavant, cap endarrere, però no hi ha manera, el cotxe quasi no es mou, i cada vegada s'enfonsa mes, la sorra ja toca a la panxa del cotxe i en Mohamed està molt preocupat i nerviós
Veiem a la llunyania uns llums que fan senyals i decidim esperar.
Al cap d'una estona arriba a peu en Hanna i tres saharauis mes, per desencallar el cotxe i portar-lo fins al quarter.
Nosaltres continuem a peu. Excursió pel desert!, amb lots i vigilant les serps. En tot el camí, només veiem algun ratolí que corra àgilment per sobra la sorra amagant-se de la claror dels lots.
Arribem a un edifici totalment rodó i ens fan entrar cap dins a una habitació amb catifes i matalassos.
En Mohamed ens diu que hem de vigilar les nostres coses ja que hi ha uns nois problemàtics, també ens diu que la majoria de militars estan de vacances, ja que comença el ramadan, i que no hi ha gaire feina.
En Jordi s'enfada i li diu que si no hi ha feina, demà marxem cap a Rabuni. En Mohamed li contesta de mala manera i diu que ell ja sap amb qui ha d'enraonar i què ha de fer. Quedem tots una mica estorats i davant la impotència de poder fer res, pugem tots quatre al sostre de la nostra habitació que és com un terrat. La temperatura és molt agradable i estem a sota un bonic cel estrellat, però amb una trista sensació de no entendre'ns gaire amb en Mohamed, i cansats de la manca d'organització que envolta el nostre viatge pel Sàhara.





4-ELS INDIS DEL SÀHARA.
15-octubre


Treballem tot el dia, visitant a militars que no sabem d'on han sortit, ja que ahir ens van dir que eren de vacances!.
Quan comença a caure el sol, pugem al terrat a veure la posta i a descansar una mica. És quan en Jordi ens explica que ha estat xerrant amb els nois problemàtics que ens va dir la nit abans en Mohamed, i li han explicat la seva història.
Son uns 20 nois de 18 a 20 anys que procedeixen de la Índia i Bangladesh. Van sortir ja fa molt temps de casa seva i del seu país, per anar cap a Europa a buscar feina.
No sé com, van arribar a Argèlia. A Argèlia s'assabenten que una de les millors maneres d'entrar a Europa, és a traves del Marroc per agafar algun vaixell o alguna pastera cap a Espanya o Itàlia.
Al Marroc, la policia els enganxa, i ells diuen que sense saber perquè els porten al mig del desert, els prenen la documentació, i els deixen a l'altre cantó del mur, o sigui que els introdueixen als territoris alliberats dels sahrauís.
Ells es posen a caminar en direcció est, ja que cap a ponent hi ha el mur controlat per policies marroquins i a més el territori proper al mur és minat.
Algun destacament saharaui els troba i els condueix cap aquest quarter militar de Migek on estem ara.
Aquí aquests nois, no fan res, ni tenen res per fer.
Els saharauis els alimenten amb el que poden, i ells al capvespre, quan calma la calor van cap el pou a buscar aigua per refrescar-se i rentar-se una mica.
Diuen que els militars saharauis ja han notificat la seva existència al govern de Rabuni, i aquests ho han donat a conèixer a la ONU, però de moment no saben res, ningú fa res per ells, i no poden marxar ni anar enlloc ja que estan a molts Km. de distància de qualsevol lloc habitable.
Aquesta és la història d'uns indis indocumentats perduts al mig del desert del Sàhara.
Després d'escoltar el relat, jo quedo molt sorpresa. Aquests nois es poden passar molts dies aquí, esperant que algú els torni a casa.... Tenen cap possibilitat de marxar a peu? Què en faran els militars saharauis? Els aniran alimentant i mantenint aquí?.
Em queden tantes preguntes a l'aire, que quasi sóc incapaç de pensar en res més que en preguntes, preguntes, i més preguntes.... i no trobo ni una resposta.....
Dormim a la habitació on hem passat consulta, i on hem estat tot el dia. Posem els matalassos al costat de la paret. Jo dormo tocant de cap al cap d'en Tet i així podem enraonar una mica sense fer gaire soroll.
És una nit llarga i intranquil·la.
Al mati, quan clareja, a part d'algun dragó que hi ha a les parets, pel mig de la habitació hi corren unes ratetes petites de color veig que son moníssimes. De cop es paren, et miren amb aquests ullets petitons, i continuen caminant, buscant alguna engruna per menjar.
Em donen una sensació de pau, de benestar, de tranquil·litat en contraposició a la sensació de injustícia i de ràbia que tenia al vespre.





5-EL CAMPAMENT DE BEDUÏNS.
16-octubre.


És el sisè dia que viatgem pel desert. Aquest mati sortim del quarter i ens acomiadem amb certa tendresa dels nois indis que estan vivint al quarter amb una gran incertesa sobre el seu futur pròxim.
Parem a sota d'una acàcia bastant seca al mig del no res per dinar una mica. Com sempre que estem al desert, en Hanna fa un foc amb quatre troncs secs que porta a sobre la ret que fa servir per lligar el material que portem a la caixa del darrera del seu cotxe.
De cop veig que volen unes cuques grosses, vermelloses i li dic a en Tet.
- Mira, mira quines llagostes mes grosses i maques. Són vermelles!
No n'hi ha gaires, però alguna queda enganxada al tronc de l'arbre i puja ràpida cap a les quatre fulles que queden a l'acàcia i comença el seu tiberi.
En Tet que sempre que veu una cuca, l'ha d'agafar i tocar, n'agafa una i la observem. Són boniques.
En Hanna amb gestos, ens ve a dir que no li agraden, que li fa fàstic o angunia que en Tet les toqui i li diu quelcom a en Mohamed. En Mohamed ens explica que segurament és l'inici d'una plaga de llagostes, i que depenent del vent van cap a un cantó o cap a l'altre. Normalment pugen del sud i es dirigeixen cap el mar Mediterrani, i pel camí ho arrasen tot.
Jo, assabentada ja de la plaga de llagostes, em comencen a fer una mica de fàstic i molta sensació d'angoixa.
Mentre dinem, la Sílvia i jo quasi no mengem res, van arribant mes llagostes que encara no ens molesten, però si que veiem que l'arbre comença a estar bastant menjat i quasi no li queda cap fulla.
Les llagostes son aproximadament de la grandària del dit mitjà de la mà, tenen unes potes i unes ales grans i forçudes i fan unes volades impressionants.
Quan agafem el cotxe, la quantitat de llagostes és indesxifrable. Si anem amb la finestra oberta se'ns fiquen a dins el cotxe i la Sílvia i jo cridem com boges, o sigui que hem de viatjar amb les finestres tancades i fa força calor. Anem ràpid i al cap d'uns quants Km. ja hem deixat la plaga de llagostes endarrere, i no ens atraparan fins al cap d'un dia de ser a Rabuni.
Pel camí en direcció nord, trobem un ramat de camells, en Hanna parla amb el pastor i ens indica el camí per anar a les seves haimes.
Arribem al campament dels beduïns. Hi ha moltes haimes escampades per aquí, per allà, potser una vintena, entremig hi ha algun tancat petit fet amb troncs i branques d'arbre per les cabres petites. El ramat de camells és molt gran , potser n'hi ha una cinquantena, i de cabres moltes més, son totes negres i primes i fan uns saltirons alegres quan ens passen pel costat.
Els beduïns ens deixen una haima per nosaltres. És gran, quadrada, fa uns 5x5 metres, està plena de catifes i molt neta.
Som a la 4º regió militar,a Herch, a uns 20 Km. de Ber-Magrein que és un poble
bastant gran de Mauritània.
Amb l'excusa d'anar a posar gasolina, en Mohamed i en Hanna marxen al poblat de Mauritània sense donar-nos cap explicació. Ja que de gasolina encara en portem als bidons, ens quedem sense saber gaire el què pensar.
Els beduïns ens porten el sopar que és cabra rostida i arròs bullit, blanc. És el millor menjar de tot el viatge. L'arròs blanc és deliciós i la carn rostida també. A mig sopar arriben en Mohamed i en Hanna que ens porten unes fantes de poma fresques, i se'ns posen molt bé. En Hanna esta molt content, canta i pica de mans. Ens mirem, ell parla molt i jo somric.




17- octubre.


La sortida del sol al mig del poblat de beduïns és fabulosa.
El paisatge és molt bonic, hi ha algun turonet i tot és ple de matolls i acàcies. Hi ha les haimes grans que son els habitatges, i de tant en tant n'hi ha de petitones que són les cuines.
Els beduïns són amables i simpàtics, ens ofereixen llet de camell i galetes.
Improvisem una consulta ambulant a dins la haima i visitem a uns quants beduïns.
Les noies com agraïment, ens regalen a la Sílvia i a mi un tros de tela molt gran que és el que elles fan servir com a vestit. Ens el posen per ensenyar-nos com ens hem de vestir, i les deixem fer. Estan contentes, riuen i piquen de mans. Per elles, només el fet de veure gent forastera ja és una gran festa i ens toquen i ens fan enraonar només per sentir-nos parlar.
Sortim en direcció est, o sigui que ens dirigim cap a Mauritània. Passem pel costat d'un poblat i suposem que és Ber-Magrein, on en Mohamed i en Hanna van anar a posar gasolina, però en Mohamed ens diu que ell no sap on som, i que no reconeix el poble. Caram, en Mohamed ens fa sentir una mica estúpids,però estem en el seu desert i aquí has de callar i creure i tot ja es va fent, encara que no entenguis gairebé res. Nosaltres suposem que no devem tenir permís per anar cap a Mauritània, i per això no ens ho expliquen, però tot son suposicions.
Continuem cap el nord, i passem per unes muntanyes de roques negres ondulants i sinuoses, parem per caminar una mica i prendre un te. Veiem que hi ha molts escarabats petitons i negres que corren ràpids per sobra la sorra nomes trepitjant amb les puntetes de les potes i mantenint el cos rodo aixecat.
El viatge esta resultant preciós i molt aventurer. Realment si no anéssim amb un parell de militars saharauis, això no ho podríem fer mai.
Trobem un altre ramat de cabres molt gran, i de lluny veiem un parell de haimes totalment blanques, quan ens hi acostem m'adono que estan plenes de pedaços de colors molt clars i que son molt velles.
En Jordi i en Mohamed, es tornen a discutir, ja que en Jordi pensa que hem d'anar tirant amunt per arribar a Tifariti, i en Mohamed diu que ells es volen parar aquí una estona i ens parem.
Els saharauis es posen a jugar a cartes amb els beduïns durant un parell d'hores. Nosaltres, mentrestant, observem les dones que estan fent un joc assegudes a terra amb rotllana, i al mig hi tenen uns bastonets de fusta, uns brins d'herba i unes boles que son cagarades petites de camell.
Deixem anar passant l'estona, a fora fa massa sol i no pots sortir, i a dins intentes que el temps flueixi sense posar-te nerviós. En Tet juga amb la màquina de fotografiar, la Sílvia dorm, en Jordi està empipat com una mona, jo escric, les dones juguen en un racó i els homes també juguen a cartes, riuen molt i s'ho passen molt bé.
Quan acaben de jugar en Hanna ens fa entendre amb signes que el cotxe seu no va gaire bé, i que no pot circular quan fa molta calor, perquè s'escalfa. A mi m'agrada veure i escoltar en Hanna quan enraona ja que és molt expressiu i fa molts moviments amb la cara i amb les mans. Belluga molt els braços i tot el cos, fent uns gestos sinuosos i recaragolats amb les mans que em recorda una mica els balls dels andalusos.
Cap el tard arribem a Tifariti.





6-TIFARITI
18-octubre.


Tifariti és com un poblat gran, on hi ha bastants construccions.
A dalt d'un turó hi ha unes cases de fang que és on ens hem instal·lat nosaltres. Hi ha dutxes, i un dipòsit molt gran d'aigua, però resulta que s'ha espatllat la bomba, i el dipòsit és vuit. No hi ha aigua, per tant no funcionen les dutxes, ni el vàter. No hi ha arbres, ni roques grosses, ni matolls grans, i de qualsevol racó pot sortir un nen, un soldat o un beduí. L'única opció que em queda per anar al vàter és un tanc abandonat que es veu lluny, a uns 500 metres, i esperar que no surti ningú a prop del tanc.
A la part de baix hi ha bastants edificis, un és un hospital de dos pisos d'alçada. Entrem a visitar-lo. La recepció és gran, espaiosa i d'aquí surt una escala cap el primer pis.
En un calaix del moble de recepció, hi ha un llibre de dedicatòries, on hi trobem un escrit d'en Carod-Rovira!!!!!
L'hospital i sobretot l'escala, tenen un aire majestuós, imperial, que a mi em sorprèn per ser on som. En aquest racó de món visc situacions rares, veig llocs espectaculars, i conec realitats tan diferents i impactants que quedo una mica sorpresa, quedo una mica pensativa, i a vegades no entenc el perquè de moltes coses.
Què hi fa un hospital tan gran aquí, si quasi bé no hi ha població que el pugui fer servir? I si tampoc hi ha metges, ni personal que el puguin fer funcionar?.
De totes maneres, el cap d'aquest quarter, que és una persona gran, molt amable i que parla castellà, ens explica, que en època de pluja, aquí hi ha molta pastura per camells i cabres. Llavors s'ajunta molta població i es fan grans festes i celebracions. És molt difícil d'imaginar, quan ara no hi ha ni un trist matoll, i l'aigua és tan escassa...
Els altres edificis que hi ha son una botiga, molts quarters, i també hi ha com un hort tot emmurallat. Sobresurten de les muralles fetes de fang, alguna palmera i eucaliptus. Des de dalt del turó es veu una zona una mica verda. Hi poden plantar pastanagues i cebes, que és l'únic que viu aquí amb tan poca aigua i poca humitat. Al mig del poblat, que recorda una mica un poblat mexicà, hi ha un pou d'aigua. D'aquest pou, és de on traiem l'aigua per dutxar-nos. Omplim un dipòsit d'una dutxa de l'hospital que esta plena de sorra i de brutícia, però ens dutxem i l'aigua és bastant freda.
Nosaltres després de visitar a tots els que volen, i amb la feina acabada, diem a en Mohamed per marxar cap a Rabuni, però ell ens diu que sense els militars no podem anar enlloc, ells tenen el cotxe espatllat i falta una peça que de moment no tenen.
A fora s'hi està bé. Surten les estrelles i la lluna creixent. La temperatura és bona, fa una mica d'airet i no se sent res. Sento i escolto el silenci, i a mi m'impressiona. No hi ha grills, ni fulles que es belluguen, ni gossos, ni gent, estic sola i una mica trista. Fa massa dies que no sé res de les nenes...
Surt en Tet i a fora en un banc, ell seu i jo mig estirada em recolzo en ell, contemplant les estrelles. Enraonem. De les nenes, del nostre viatge pel desert, de ......i de la vida, també de la mort.
En aquest moment, i en aquest lloc, pots deixar anar el pensament i surten moltes coses de què parlar.
Fa 8 dies que estem viatjant pel desert. Durant moltes estones anem 5 persones a dins un espai petit com el cotxe, viatjant per una immensitat com és el desert. Som 5 personatges que gairebé no ens coneixem, excepte en Tet i jo, i que durant aquests dies ho hem compartit pràcticament tot. Estem totalment incomunicats del nostre món habitual, no portem GPS, els mòbils no funcionen, i les ràdios que diuen que hi ha en els quarters militars, nosaltres no les hem vistes.
En la situació que estem vivint, en aquest moment de solitud i tranquil·litat, en Tet i jo ara que estem sols, tenim molts temes per parlar i discutir, i també moltes ganes d'estar junts i no dir res.
Durant tot el viatge, jo he tingut present la possibilitat d'algun accident, o d'alguna patologia aguda que necessitéssim ràpid un metge o en el pitjor dels casos un hospital. En molts moments, he tingut de fer esforços per tenir aquest pensament quiet i mig amagat en algun racó del cervell, i així poder anar fent, sense preocupar-me, ni preocupar la resta de l'equip. Tinc molt clar, que si passa quelcom serà difícil de solucionar. En Tet em tranquil·litza, dient-me que no ha de passar res, ell sempre tan pragmàtic i tan racional.
Sopem amb el cap del quarter, que és un saharaui molt compromès amb la seva causa, i té moltes ganes de que s'arregli tot el problema del Sàhara, encara que no té gaires esperances, ni veu un final proper.
Molt tard arriben en Mohamed i en Hanna, i diuen que de moment el cotxe no s'ha pogut arreglar i que demà serà un altre dia En Mohamed i en Jordi es tornen a discutir, i la Sílvia es desespera, ja no pot més i es posa a plorar. És discuteix amb en Mohamed, però aquest no li fa cap cas.
Sort que en Tet és molt sensat i no es posa gaire nerviós. Jo intento calmar una mica a la Sílvia i li faig alguna carícia i petons. Diu que ja no pot mes sense parlar amb els seus pares i la seva parella. La sento que plora molta estona a dins el sac. A mi em costa molt dormir.







19-octubre.


Aquí estem tirats en una habitació, matant el temps. En Jordi comenta que això serveix per fer una teràpia de "relaxació i paciència". La Sílvia diu que és com si estiguéssim segrestats, en Tet s'ho agafa amb resignació i intenta que la situació no ens desbordi, i jo miro de fer passar el temps llegint o escrivint.
Finalment sortim de Tifariti a les 5 de la tarda.
El cotxe no acaba d'anar bé, perquè cada dos per tres ens hem de parar per ajustar la peça i deixar que es refredi.
Passem la nit al mig del desert. En Hanna fa una foguera i prepara el sopar, com quasi sempre, hi ha guisat de cabra.
Dormim al ras, al voltant del foc que s'apaga aviat. Hi ha lluna, i per tan no es veuen tantes estrelles, la nit és clara i no fa gaire fred. Passa una mica d'airet i fa bellugar la sorra.



20-octubre.


Viatgem tot el matí.
Pel camí trobem una cabra blanca
que acaba de parir una cabreta petitona. A terra encara hi ha la placenta, però la cabreta ja està dreta i ensuma la seva mare. Quina estampa més bonica.
Arribem a Rabuni al migdia. Salto del cotxe tan ràpida com puc i vaig fins a la caseta del telèfon. Truco a les nenes, la Núria no contesta, però la Carla sí, em diu que estan be i està contenta. Jo respiro fons, contenta i feliç.




DESENLLAÇ.





Al desert vaig conèixer en Hanna.
Quan el recordo, el veig vestit amb la seva "chilaba" negra, agenollat a sobra la sorra, preparant el foc per fer-nos el te. Aquesta és la imatge mes viva que tinc d'ell, i com un miratge sento tot el viatge pel desert a dins meu.
En Hanna és un home alt, prim i ben plantat. Normalment porta un vestit verd de camuflatge, però quan estem fora de l'horari de servei sol portar una chilaba negra.
Porta el cap rapat, te els ulls clars, un bigoti gros i negre, la pell molt cremada pel sol i la mirada és dolça i penetrant.
No parlem la mateixa llengua, però amb les mirades, les expressions, les rialles i algun gest ens entenem molt bé. Es un home alegre, riu per qualsevol motiu, i la seva experiència d'home del desert va ser molt important per nosaltres. A mi, em va donar molta confiança i una sensació de tranquil·litat davant de qualsevol ensurt que pogués aparèixer.
Junt amb ell vaig conèixer la duresa de la vida dels homes del desert, la bellesa del paisatge, a vegades dur i trist, i altres vegades ple de colors i matisos, vaig assaborir el silenci de la nit, i la solitud de la vida.
L'ultima nit a Rabuni, varem anar a sopar a casa seu. Mentre els homes enraonen a un cantó de la tenda, jo jugo amb els tres nens de la família i els ensenyo cançons catalanes. Així, algun cop ens hem creuat les mirades, i veig en els seus ulls un sentiment d'agraïment i de benestar. Jo intento dir-li igualment que gràcies per tot el que m'ha ensenyat.
M'acomiado amb una encaixada de mans i li dono el ganivet plegable que he portat durant tot el viatge al desert del Sàhara.