Peixos, herències i Amor.

A les deu del matí carregava feixuc per les escales de l'edifici, la caixa d'eines fins el tercer segona del número 17 del carrer Universitat. Just davant la porta sortia suau, fluix, un fil de música. En obrir la porta, com un baf, el volum de la cançó augmentà. Envoltada d'aquella melodia aparegué una dona d'uns quaranta-cinc anys -trenta-sis en tenia-. Feia vora un metre seixanta d'alçada, voluminosa, braços curts, mans petites, cames curtes, musculades, sines un xic caigudes. No duia sostenidors. Ho delatava la samarreta de cotó cenyida que no dibuixava ni les copes ni els tirants. Els pantalons de xandall, ajustats per l'alçada dels malucs i lleugerament acampanats de mitja cama per avall estaven entumits d'aigua -Fes-ho i fugim...- rumorejà afligida. A ell li semblà que fingia.

Dringaven les copes sorneguers, xisclant i rient a cleques després de sopar. Recolzats a la barra del restaurant, la Mari posava el braç per darrere el clatell de l'Ham per última vegada, empenyent els dos grans pits madurs, un xic tous ja, contra el tors d'ell, fitant-lo desafiant, alhora que el vell, distret, mirant-la, envoltat d'aquella pell de préssec xumava a través de la palleta el Daikiri que ella li oferia. En Jo, l'À i en London es distreien amb les seves putes. Tothom semblava estar celebrant alguna cosa, tot durava ja massa i l'Ham des de feia temps esperava el cop de gràcia programat. Els havia pujat com un pare, educant-los amb fermesa, amb el llast de la dignitat ben posat, però amb civisme, tampoc calia fer-los intractables. De joves havien estat cadells salvatges enmig d'una manada de púrria de barri baix, mescla explosiva amb els fills de mala mare dels yuppies i algun que altre camell ric de debò. Li havia dit a en Jo centenars de vegades que d'aquella gleva en podia néixer amor, poder, una vida, però mai se'n coneixeria fidelitat. Algun dia ho entendria.

-Hòstia, Jo! No ho podem fer això-. Ell escoltava temerós. Ho havia fet amb deutors, però ara li tremolava la veu.
Seguint els consells que l'Ham li havia donat per no refiar-se d'ell, usant-los a l'inrevés ella el podia comprar. -Sí – deia la Mari-, després de matar-lo ens quedem amb les pedres de coca -li recordava-.
- Està bé -continuà ell-. Però no seria millor tornar-li tot el què li dec a terminis?
- Com vulguis, xaval. Proposa-li si vols, però no et donarà més d'un mes – l'advertí tot collant-lo-. M'ho ha dit fa dues hores.
- Durant el sopar?
- Quan has anat a fer-te la clenxa. Ho ha dit davant de tothom - en Jo esbatanà els ulls-.
- Si també ho sap la resta... Merda... No hi ha res a fer -emmudí un segon i tot seguit agafà aire-. D'acord. Té les pastilles. Són per l'atac de cor. No t'espantis quan la dinyi, el tindràs dins teu, però mantingues la calma. Si no m'has trucat vindré al matí amb l'àcid, les tenalles la serra i l'embut. Recorda posar-lo a la banyera, estarà més tendre i anirà més ràpid. Ara vés, corre. Serà el traïdor traït.
-Perfecte... - li respongué fluix la Mari des d'un punt llunyà de la seva ment. Era la segona vegada que canviava de macarró, però no entenia perquè essent en Jo el preferit de l'Ham, aquest li hagués explicat com guanyar-se'l si era el seu protegit predilecte. Algun dia ho entendria.