péixer la nena

Es veia empenyent un carro que pesava com una roca, sense saber cap a on el conduïa. Era tan dura aquella càrrega que sovint estava temptada de deixar-la rodar i acabar; o, de vegades, desitjava que un buf fort la portés cap a on fos, tant era, sense haver de fer més esforços per sobreviure, sense pensar, ni preocupar-se mai més per res. Deixar-se endur, només això.
-Maria, desperta, que t’he de punxar.
Un altre cop l’abrupte llum del fluorescent i aquella ja coneguda veu femenina que la treia del somni.
-Com estàs?
-...
- Aixeca el braç que t’he de posar el termòmetre. Encara no tens ganes de parlar? Un dia o altre ens hauràs d’explicar alguna cosa sobre tu oi? No som tan dolents aquí, quan estiguis millor ho comprovaràs tu mateixa.
-...
-Continues tenint febre molt alta, et donaré una pastilla.
La mateixa situació, gairebé les mateixes paraules d’aquella dona i d’altres com ella. On estava? On era ara la nena? I ell? I de nou començava a trencar-se la teranyina del somni.
Ja feia sis mesos que la nena havia nascut. Era sana, morena i apuntava que seria ben bufona, com ell. L’habitació d’aquell hotel era neta, sense luxes, de trànsit, fins que trobessin un pis per viure-hi definitivament. Mentrestant, ella i la nena estarien bé allí, havia dit ell. I ell les visitaria, sens falta, cada dia en plegar de treballar.
S’havien conegut mentre ella treballava per ell i la seva família: una germana vídua amb dos fills. Ella era la minyona i ell era el germà solter. Era ric, culte i atractiu; solitari i molt més gran que ella. Ella havia fugit d’una vida sòrdida i miserable de poble.
La mare havia mort ben aviat, deixant un marit poc hàbil i tres criatures petites. Maria era la mitjana. D’aquell fosc període volia recordar-ne poc, encara que inevitablement somiava cada nit amb les pors que s’obcecaven en ser-hi al seu inconscient: les tortures del germà, l’eterna fam que impedia l’esclat del riure infantil, les cançons dels terribles i petulants joves falangistes que a la nit, -mentre a casa mantenien temorosos les portes ben tancades i miraven de no fer soroll- cantaven ufanosos “un, dos, tres, cuatro, Franco tenéis p’a rato”.
Després va venir la joventut i el descobriment del propi cos i el nuvi que se l’estimava per casar-hi i que ella, al principi, creia que així devia ser. Tanmateix, decidí marxar a la ciutat amb la tieta Paca i el seu marit, a la porteria, per treballar a la casa d’altra mena de senyorets, de ciutat, més elegants.
Ella no sabia llegir ni escriure, però ell la va ensenyar a fer-ho i a mirar la vida amb ulls d’intel·ligència encuriosida, que era la seva innata mirada sense que ella ho sabés. L’embaràs va desfer el miratge. Va caldre deixar la feina, enfrontar-se a la família, pensar en com viurien. Mai es va parlar de matrimoni, ella no gosava preguntar i ell no ho va insinuar mai. Maria pensava, “cal tenir paciència, fer les coses a poc a poc. Aquest home algun dia serà meu”.
Aquella nit ella l’esperà en va. L’endemà va saber que no l’havia abandonat voluntàriament sinó per una mort sobtada de la que la família no tenia intenció d’avisar-la, no fos cas que remenés consciències o exigís drets. Va passar a ser una jove mare soltera amb la nena reconeguda oficialment, però amb més sentiment de pobresa, ara que havia tastat coses que només podria enyorar.
-Maria, estàs bé? Estaves parlant. Desperta que has de menjar alguna cosa, encara que no tinguis gana, t’hi has d’esforçar.
Aquella sopa no semblava massa apetitosa, tampoc l’amanida, ni la carn. Tan sols desitjava plorar i acabar del tot. La nena seria més feliç estant amb els tiets i no amb una mare malalta, repudiada i trista. La tieta era bona i divertida, la cuidaria bé.
-Maria, però un altre cop t’has adormit? Bé, vindré més tard.
La tieta Paca la va acollir novament. A la nena no li faltaria res i ja trobaria un altre home, era jove i guapa. Però no va haver-hi gaire temps per èpoques millors. La malaltia la va atrapar tot just quan començava a encarar-se al dol. Després la marxa en tren i la imatge del tiet aguantat la llàgrima que queia per la galta esquerra, mentre la boca mirava de dibuixar un impossible somriure. La tieta dient-li “ja veuràs nena que de seguida tornaràs, per la petita no pateixis que la cuidarem com la filla que no he tingut!”. La primera imatge de l’arribada van ser les tres bombetes que simulaven indicar l’entrada principal i la dolça monja Montserrat, dient-li: “vine maca, vine, que deus estar ben cansada. T’hem preparat una habitació que dóna a la muntanya. Aquí desterrarem aquesta maleïda tos!”.

-Maria, desperta, desperta, ara sí que ho faràs!
Va notar que la remenaven, li posaven aigua a la cara.
-Desperta, desperta, si us plau.
-No puc...
-Maria, bonica, intenta-ho, la teva filleta és aquí, l’han portat els teus tiets.
Va deixar caure el carro, que rodés, havia de despertar-se, on era el vent que l’havia d’ajudar? Va obrir els ulls...
-Què... què has dit?
-La teva filla és aquí, han vingut a veure’t, afanya’t!
Va obrir els ulls de cop, es va incorporar.
-On és?
-A baix, a la sala d’espera.
Va seure al llit, es va agafar de la paret. Va veure les escales al fons, s’hi va abalançar. Ja no sentia fred, ni son, només ganes de volar... La nena estava entre els braços de la tieta, abrigadeta amb aquell arrullo que li havia fet la seva amiga, la Rosita , amb ells ulls de cafè ensucrat i les manetes d’olor de galeta.
-La meva nena, el meu cel!
La va agafar i la va estrènyer fortament contra el seu pit.
-Maria, estàs bé? A veure el front! Déu meu, si no té febre! – exclamà l’infermera sorpresa-
Ja tenia gana, ja no hi havia pes. Hi sentia l’aire, on estava el món, ara que ja estava bé? La nena amb la mateixa careta d’ell la necessitava i ella sí, ara sí que volia empènyer totes les pedres que entorpissin la vida de la seva filla i que li impedissin péixer la nena!