Cercador
PEDRA, MARBRE, IVORI
Un relat de: Anna Carrera i Lluís- Compartir:
Tenia una cigarreta encesa i la mirada perduda, estava absorbida per uns pensaments profunds i llunyans. Talment com si fos una escultura dins d'un museu solitari, freda i envoltada de foscor després d'un dia d'aparent optimisme ple de llum, colors i rialles.
L'únic que podia notar que es movia dintre seu era el cor, el cor i una llàgrima que regalimava lentament; una petita gota freda i pausada com el temps que esperava que passés.
Tot s'havia tornat gris, fred i immòbil.
Els seus ulls eren el reflex de la seva ànima, perduts, tristos, incompresos; per cada parpelleig una imatge, com si veiés passar una pel·lícula a gran velocitat i repetides vegades per dins del seu conscient.
No es podia moure, tenia por i se sentia insegura enmig d'aquell ambient solitari i mancat de llum. Esperava l'endemà amb ànsia, sentia la necessitat de fer un pas endavant, anhelava tornar a caminar segura però cada moviment que intentava fer notava una enorme duresa a les articulacions; cada passa era un suplici, quan estirava els braços per subjectar-se era dolor i tard o d'hora recuperava la posició inicial, immòbil, arraulida i amb la mirada perduda.
Sentia la necessitat de ser transformada, però no sabia com.
Quan començava el dia i s'obrien les portes se li eixamplava el cor, podia veure moviment, colors, alegria, sentir tota mena d'olors, ser algú durant unes hores; però tot acabava igual: fosc, fred i immòbil.
Cada vespre somiava, sabia que la màgia no existia però no ho podia evitar. Imaginava que s'endinsava en un món gairebé perfecte, on s'hi respirava pau i felicitat, llavors era quan el seu cor deixava de ser de pedra i la llàgrima queia lentament perfilant tot el contorn de la seva cara.
Desitjava la màgia però no era conscient que aquesta màgia la portava a dins.
Una nit va notar que el seu cor bategava amb força, com si li hagués de sortir del pit, al cap d'uns instant va veure com a poc a poc canviava de color; una diminuta taca verda començava a créixer i expandir-se des del centre del seu cor, amb cada batec apareixia una nova ona verda que li anava travessant cada una de les parts del cos; amb cada batec una ona més forta, més poderosa, fins que es va sentir envoltada per una aura brillant que il·luminava tot el que l'envoltava. Allò era amor i esperança.
La seva pell freda i les seves articulacions rígides i immòbils van començar a recuperar-se i retrobar la calidesa i la flexibilitat. Es podia començar a moure.
Va intentar-ho diverses vegades, no ho acabava d'aconseguir, no obtenia l'èxit que desitjava però disposava del valor suficient per continuar insistint, una vegada i una altra, amb esforç i constància.
A poc a poc i amb amor, la seva pell va anar agafant color i les seves articulacions elasticitat, amb perseverança havia aconseguit travessar la porta dels seus somnis i entrar a formar part del museu de la vida.
L'únic que podia notar que es movia dintre seu era el cor, el cor i una llàgrima que regalimava lentament; una petita gota freda i pausada com el temps que esperava que passés.
Tot s'havia tornat gris, fred i immòbil.
Els seus ulls eren el reflex de la seva ànima, perduts, tristos, incompresos; per cada parpelleig una imatge, com si veiés passar una pel·lícula a gran velocitat i repetides vegades per dins del seu conscient.
No es podia moure, tenia por i se sentia insegura enmig d'aquell ambient solitari i mancat de llum. Esperava l'endemà amb ànsia, sentia la necessitat de fer un pas endavant, anhelava tornar a caminar segura però cada moviment que intentava fer notava una enorme duresa a les articulacions; cada passa era un suplici, quan estirava els braços per subjectar-se era dolor i tard o d'hora recuperava la posició inicial, immòbil, arraulida i amb la mirada perduda.
Sentia la necessitat de ser transformada, però no sabia com.
Quan començava el dia i s'obrien les portes se li eixamplava el cor, podia veure moviment, colors, alegria, sentir tota mena d'olors, ser algú durant unes hores; però tot acabava igual: fosc, fred i immòbil.
Cada vespre somiava, sabia que la màgia no existia però no ho podia evitar. Imaginava que s'endinsava en un món gairebé perfecte, on s'hi respirava pau i felicitat, llavors era quan el seu cor deixava de ser de pedra i la llàgrima queia lentament perfilant tot el contorn de la seva cara.
Desitjava la màgia però no era conscient que aquesta màgia la portava a dins.
Una nit va notar que el seu cor bategava amb força, com si li hagués de sortir del pit, al cap d'uns instant va veure com a poc a poc canviava de color; una diminuta taca verda començava a créixer i expandir-se des del centre del seu cor, amb cada batec apareixia una nova ona verda que li anava travessant cada una de les parts del cos; amb cada batec una ona més forta, més poderosa, fins que es va sentir envoltada per una aura brillant que il·luminava tot el que l'envoltava. Allò era amor i esperança.
La seva pell freda i les seves articulacions rígides i immòbils van començar a recuperar-se i retrobar la calidesa i la flexibilitat. Es podia començar a moure.
Va intentar-ho diverses vegades, no ho acabava d'aconseguir, no obtenia l'èxit que desitjava però disposava del valor suficient per continuar insistint, una vegada i una altra, amb esforç i constància.
A poc a poc i amb amor, la seva pell va anar agafant color i les seves articulacions elasticitat, amb perseverança havia aconseguit travessar la porta dels seus somnis i entrar a formar part del museu de la vida.
l´Autor
21 Relats
36 Comentaris
14256 Lectures
Valoració de l'autor: 8.35
Biografia:
Sóc professora de secundària. Escriure és per a mi alliberar-me i endinsar-me en diversos móns que possiblement no seran mai reals. Somiar és la manera d'anar passant la vida, en una realitat paral·lela i lluitant per tal que en algun moment, encara que sigui per pocs minuts, esdevingui real.Moltes gràcies pel suport de tothom qui m'envolta i per animar-me a continuar escrivint.